S’anomenen continents perquè són com mans de gegant que frenen els corrents d’aigua i la reparteixen fins dipositar-la en zones de diferent fondària terràqüia ocasionant així els enormes tolls que són els mars i els oceans. És d’esta manera com es dibuixen cossos que sobreixen en les superfícies de l’aigua i que s’anomenen arxipèlags d’exuberants illes. En voler determinar qui es va poder anticipar a este ordre sublim per fer-lo possible com és, es desencadena un sense fi de discussions. Algunes són ben enrevessades. Ho són fins el deliri. La gran majoria resulten insuportablement tossudes. Totes es remunten fins les primeres alenades de vida volent clarificar l’abiogènesi. Estes discussions a propòsit del món, és a dir, estes cosmovisions, de tant diverses com són, posen difícil el fer una recopilació de totes elles. Unes interpretacions del món que tenen especial interés són les que provenen de l’art. Un cas paradigmàtic n’és el de Cristina Babiloni (1981, Castelló de la Plana), i es pot comprovar a l’exposició A través del mar en la Casa de la Cultura de la capital de la Safor.

En el principi va ser l’arpillera, teixit grosser de cànem o de jute fet amb lligat de plana que s’utilitza per a enfardar o embolicar coses que han de ser transportades i evitar que es trenquen amb els colps. Té, però, altres usos. Sobre cada fil d’arpillera que s’entrama hi ha un infinit. Babiloni és la faedora de la transformació de la Sala d’Exposicions de la Casa de la Cultura de Gandia en un fons marí. Esta metamorfosi representa l’abiogènesi que l’artista materialitza sobre llenços d’arpillera de dimensions que, en alguns casos, van quasi des del sòcol de la Sala fins el sostre. L’estil de Babiloni és el brutalista. I hi ha quelcom de l’empremta de Miquel Barceló en la Catedral de Mallorca. 

No sorprendrà que la textura de les obres de Babiloni adquirisquen tal grossària que en contemplar-les de perfil es puga pensar en relleus de façanes de temples enigmàtics, o fins i tot en suggeriments d’escultures que van camí de dir-se exemptes. Sí que s’aconsegueix l’exempció en dos punts de A través del mar. Hi ha dues escultures. Una escultura és blava. L’altra és ocre. Es difumina el límit del llenç i es fa que la pintura siga escultura. Cor de terra, cor d’aigua, tots dos coberts per la foscor sobre la que es bressava el món suplantant les identitats, quan tota la superfície de les aigües era coberta de manca de llum i es batien les ales sobre les ones. Com que l’artista està representada per Opera Gallery, que té l’obra d’Yves Klein Alivi d’esponja blava, les dues escultures, especialment la blava, fan pensar que podrien ser una actualització dels pensaments de l’artista francés. D’esta manera, Babiloni recicla la controvèrsia sobre la possibilitat de pintar cossos i de pintar llenços amb ells. 

El cartell publicitari per A través del mar dona pistes clau. Es sent la connivència d’algunes obres de Babiloni que estan fetes com en un busseig en l’escenari que Joaquín Sorolla deixà per escrutar a l’esquena de les seus marines. Qui apareix en el cartell publicitari és l’artista, és Babiloni agenollada sobre el que podria ser la línia d’escuma que dibuixen les ones per retrocedir a la seua fondària, allà on no arriba el brillo del Sol de Sorolla. Si es transcendeix la càrrega figurativa de l’escena, es pot pensar que l’artista fa un gest ambigu de pouar arena i aigua blava de la mar, o d’abocar arena i aigua blava, com si al capdavall l’arena i l’arpillera foren el mateix, ja que el cartell emula un quadre.

Crear l’atmosfera d’una cosmovisió com fa Babiloni és semblant a voler ser una demiurga. És la intenció de donar vida amb les mans. És creació, com Prometeu i Pigmalió. Però davant algunes escenes, per a les mirades lliures de prejudicis, surt l’interrogant de si estos fons marins són els del principi del món on probablement l’abiogènesi degué estar lliure de toxicitat, o si són fons marins posteriors, els del final de tot un procés i són postapocalíptics. Esta idea cobra força degut a, segurament, l’absència de representacions figuratives de caire realista. Per tant, s’està davant la tensió de l’espontaneïtat, del pas d’allò inert a allò que viu. A la Sala de la Casa de la Cultura de Gandia hi ha mars imaginaris en els que no hi ha peixos imaginaris ni mol·luscs ni herbes imaginàries, malgrat que, per exemple, una obra s’anomene Posidonia (210x520cm). També és possible que els peixos es camuflen a base de colorit, com camaleons, en els cromatismes del fons marí. 

En qualsevol cas, però, s’ha debatut que no és un despropòsit l’expressió d’aquella mirada que veu en l’obra de Babiloni un descens als inferns de la mà d’Orfeu que torna a la superfície amb les mans buides i el cos estremit. Només d’esta manera, tenint en compte les dues possibilitats, es podrà arribar amb l’exposició A través del mar el més lluny possible i es podrà postular esta imponent obra com la representació del fals pas que va del mite al logos, perquè no hi ha logos que apaivague la força mítica que la ment humana té. I és què Babiloni és una bona coneixedora de la psique humana. Sap dels corrents de pensaments que es succeïxen en el fons d’eixe mar infinit que és la ment humana. És de gran interés preguntar-se per la vessant artística que desenvolupa una Psicòloga, ja que Babiloni ha cursat el Grau de Psicologia (també el de Dret). 

Quan l’artista agafa l’arena, l’amassa i amb el fangós resultat imita la pasta primigènia per donar-li forma, per fer les coses que fan que el món siga món, en eixe procés ella explica que contempla la connexió de l’ésser humà amb sí mateix i amb l’entorn. Les explicacions són múltiples i la xifra de les confrontacions equivalent. La psicologia relacional és traslladada a l’art brutalista i esdevé una riquíssima garbella de perspectives. Només cal captar el nom d’obres de tamany més menut exposades a la Sala de la Casa de la Cultura de Gandia sota l’eslògan que agrupa la sèrie Fish Mentality. Fa referència a la quotidiana expressió “memòria de peix”. Vol representar la connexió primigènia i natural que venç el tanathos i la inclinació cap a allò inert posant-ho enmig de plaques de metacrilat. Gairebé busca una connexió preconceptual, inconscient. S’estaria apuntant al primer instant en el qual la vida en la forma de l’ésser humà va ser llançada al món per primera vegada, i que és una experiència que es repeteix en tot ésser humà, perquè cadascun representa novament eixe llançament primer o eixa caiguda inicial sobre la superfície de la terra quan ja està tot rodolant, quan no hi ha possibilitat d’estrenar res si no és sota una vanitat adàmica.  

 La teoria de la Panspèrmia no està relacionada amb l’aigua, però altres comentaris sobre l’origen de la vida sí que ho estan. Bé siga la Sopa Primordial (Caldo Primitiu) o siguen les Ventiles Hidrotermals, es suggereix que la vida va sorgir en relació amb les basses d’aigua o en les superfícies dels oceans, o bé en zones termals submarines i en fumaroles negres. Després de nombroses incursions teòriques, poden anomenar-se’n dues mitològiques antigues en eixe fals pas del mite al logos: la del Timeu i el Críties de Plató, i la de la Gènesi com a primer llibre de l’Antic Testament, on es diu: “Al principi Déu creà el cel i la terra. La terra era un món buit i sense cap ordre, tota la superfície de l’oceà era coberta de foscor i un vent de Déu batia les ales sobre les aigües. Que hi haja un firmament entremig de les aigües per separar unes aigües de les altres. I va ser així. Va fer el firmament i separà les aigües que hi ha davall de les de damunt el firmament. Que les aigües de davall del cel es reunisquen totes en un indret i aparegueren els continents. Donà el nom de continents i el de terra. A les aigües reunides, el de mar”. Sí, les enormes mans dels continents eren imprescindibles per disfrutar de l’aigua i de la terra. Això pot entreveure’s en A través del mar, perquè pretén ser un conjunt d’obres habitables. Ajuda a accedir a elles el fet que l’exposició és també sonora. S’escolta el so del fons marí. És una opció qüestionada per part d’alguns experts en la curadoria d’art, però si es veu l’exposició com un inici d’instal·lació artística, l’elecció és ben encertada. 

A través del mar s’arriba lluny. Cal anar amb compte, ja que potser hi ha un corrent tòxic que dona existència a un fons marí inherent a algunes ments humanes on naix quelcom enrarit, retorçut, temible. Una relació preconceptual i directa és com una correntada, un tracte elèctric com el de les més espantadisses distòpies de ciència ficció que malauradament han deixat de ser ficció per ser definicions vigents de la realitat. Potser hi ha en l’obra de Babiloni restes de l’extraviada Atlàntida feta d’oricalc que estava més enllà de les columnes d’Hèrcules, en l’estret de Gibraltar, on molt de sofriment i la mort suposen molt, on els cossos són engolits com ho va ser l’Atlàntida. L’estret de Gibraltar fins les Illes Canàries és un cementeri marí. Si es pren aquest punt com vàlid, llavors el to canvia. 

No és un mar de sirenes. Ni de cants. Ni de dofins. S’ha dit, és un mar que no té peixos, ells no tenen cap protagonisme més enllà de l’única peça que hi ha d’estil cinètic com el d’Alexander Calder. Babiloni ha unit amb filferro xicotetes peces d’acrílic sec de molts colors que després ha penjat del sostre amb fil de niló per romandre suspeses en l’aire imitant el nadar dels peixos, que a la seua vegada són copiats per les pròpies ombres que es projecten en la paret de la Sala. Es converteix l’aire de la Casa de Cultura en un fons marí on tothom necessita bussejar. Són peixos units per un fil de niló a un sostre que fa de superfície desconeguda sobre la qual cau el Sol. Són peixos titella, peixos pescats que s’han tragat l’ham. Potser a la Sala l’ésser humà estiga representat de forma crítica per estos peixos inconscients. 

Un sense fi de successos esdevenen dintre del gran ventre de la Terra i dintre de l’infinit fons marí de la ment humana. Un any després de l’exposició Picasso en el sur,que també va tindre lloc a la Casa de la Cultura de la capital de la Safor, exposició on s’evocava com Jacqueline Roque va acabar amb el seu fons marí, potser Babiloni estiga representant extraordinàriament la realitat que l’escriptor David Foster Wallace resumeix, amb un toc de genialitat, així: «Hi havia una vegada dos peixos joves nadant junts que es van creuar per casualitat amb un peix més vell que nadava en direcció contrària. El peix gran els va saludar amb el cap i va dir: <<Bon dia, nois. Com està l’aigua?>>. Els dos peixos van seguir nadant a contracorrent un bon tros, fins que finalment un d’ells va mirar a l’altre i li va preguntar: <<Què dimonis és l’aigua?>>».