L’exposició La veu a la mà de la compositora i cantant Maria del Mar Bonet està instal·lada a la Sala Coll Alas de la ciutat de Gandia. L’exposició arriba després d’haver estat en els espais més emblemàtics de ciutats com Xàtiva o Dénia. La veu a la mà consta de 79 peces de mesures reduïdes fetes amb tècniques variades, amb aquarel·les, pastels i terra del Marroc. Són obres que, en la seua majoria, Bonet ha plasmat sobre la superfície dels quaderns que ha anat completant en els nombrosos viatges realitzats per presentar cada disc que ha gravat des del 19 de desembre del 1966, quan va actuar amb el col·lectiu Els Setze Jutges en la sala la Ovella Negra del barri barceloní del Raval. 

Ara, coincidint amb l’estrena del seu darrer disc, L’aigua no cansa (2026), disc profundament mallorquí i mediterrani, i que representa el retorn de l’artista a les seues arrels, l’exposició La veu a la mà passeja com descalçada, discreta i molt serena envoltada de l’aura de sempre i de l’estima incondicional del públic, que s’entrega a La veu a la mà com ho fa amb la seua música, perquè amb les il·lustracions també s’arriba on els oients de les cançons apleguen, és a dir, allí on es gesta la delectant poesia en la qual es recolza Bonet i que va des del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel i a Vicent Andrés Estellés. En els darrers anys, tot és encara més especial, gairebé iniciàtic, quan Bonet conquereix l’escenari acompanyada per la flama de l’apassionat Borja Penalba. Un altre dels poetes decisius en la carrera de Bonet és Salvador Espriu, que amb els seus versos traça aproximacions entre la paraula cantada i la paraula pintada per fer dòcil la rabiosa creativitat i els sovint llargs i no sempre fàcils viatges de promoció. “Si vols, si penses / la guanyada riquesa / de les imatges, / duràs sense recança / als llavis un somriure”.

A la Sala Coll Alas de la ciutat de Gandia, cada il·lustració que Bonet comparteix resulta ser un transcurs de pedaços d’allò esperat per a un estiu cobert de sedes semi-transparents amb tonalitats suaus que van des del blau exclusiu d’algunes mirades, que són com de fons marí, als incomptables verds turquesa que obnubilen i que es calmen, només una mica, amb gradacions d’ocre que tenen per regna l’arena de les platges en les quals es concentren molts indescriptibles grisos i blancs d’antics blavons dels més excitants racons de les vores marines de la Safor. Les il·lustracions de Bonet toquen la mar i les arenes sense avidesa, com només ho sap fer una criatura “indecisa, rara, nova” (Bartomeu Rosselló-Pòrcel), com naveguen els somnis fugitius en l’aire. 

Una aquarel·la de Bonet potser l’intent de tornar a escriure una cançó o un poema, traça proximitats entre les diferents maneres d’expressar-se. La primera exposició que va fer Bonet va ser en 1996, quan portava 30 anys cantant. Eixe any va coincidir amb que la coberta del disc li la va preparar ni més ni menys que Joan Miró. Llavors, Bonet va començar a fer exposicions i a mostrar la seua passió per la pintura, que ja li venia des del seu temps de ceramista. Són terrenys que Bonet coneix bé, són en els que millor expressa les seues emocions, la vida. En cantar, Bonet escolta els poemes que més li agraden i respon preguntes que hi ha a poemes que sap impossibles de respondre. I torna al quadern i dibuixa. És una de les raons perquè les aquarel·les existeixen, perquè són pigment aglutinats amb aigua, perquè l’aigua sempre salvarà de tant, gairebé de tot. Perquè l’aigua no esgota. Per això, sense por a les repeticions, es tornarà a triar l’aquarel·la La peixera a l’Hotel Suècia (2001), perquè és la que ofereix els peixets que més profundament i bé naden. En les aquarel·les, Bonet s’entrega a l’estima “i allibera la carn trement / de les presons del pensament” (Roselló-Pòrcel), i és llavors quan pot donar resposta codificada per a un preguntar poètic: “Com sabré que la promesa / és aquesta dama tímida?”. Com ho sabrà sense oblidar que mentre s’obri una rosa hi ha serps reptant els voltats que no trauen la mirada del color d’ella. Entre la bellesa més excelsa sempre s’han de prevenir “delicadeses de cristall rompudes”?

Fa setze anys, el 2010, Bonet va fer una exposició a Mallorca i el catàleg, que va estar organitzat per Gudi Moragues Jaulin Du Seutre, qui va comptar amb una nota escrita de Perejaume que comença així: “Tota la meua vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca” (Rosselló-Pòrcel). Per això, altres repeticions, la dels poetes, la del catàleg d’aquella exposició, que va tindre com a rostre i coberta l’aquarel·la La peixera a l’Hotel Suècia (2001). És la il·lustració de peixets que més aigua té i que convida a bussejar amb més insistència i com es fa en una cançó que es torna mirada, abraçada i besos d’aigua, que eren i són els que mai cansen. Una aquarel·la és una illa d’aigua de colors. La veu a la mà és l’inventari de les felicitats d’alguns peixets, com se’ls veu des de fora de l’aigua. La felicitat d’alguns peixets és una de les suposicions més belles i innocents que l’ésser humà necessita fer. 

 I hi ha senyals del pas de Bonet per la ciutat de Gandia des de fa molts anys, es pot verificar en els cartells que emmagatzema l’Arxiu Històric de Gandia i que mostren allò viscut, allò reclamat i que no convé absoldre-ho. Molt de temps uneix la vida de Bonet a la ciutat de Gandia. La música i els colors de Bonet estan en contra de redimir el passat i de defugir l’ahir i de fingir que el plaer va ser només possibilitat que no va penetrar la realitat. La seua fortalesa mai la deixa rendir-se en intencions consulars, per així dir-ho, que atabacarien l’origen i el passat en estranys amagatalls. Cada il·lustració de La veu a la mà ho presenta tot de la manera com va ser: una vesprada melangiosa d’hotel, un desdejuni silenciós, les telefonades que no troben un acabament satisfactori, tot en cada pàgina dels quaderns. Tot hi és obra: cançó, dibuix, i l’estima per la llengua i pel que arrossega amb ella. Per referir un esdeveniment d’un indret proper a la Safor, cal dir que Bonet va participar en l’Aplec de la capital de la Costera perquè el 25 d’abril de 1992 s’homenatjava a Joan Fuster i els trenta anys de la publicació de Nosaltres els valencians. Recentment, l’octubre de 2024, Bonetva actuar amb Borja Penalba al Palau Ducal de Gandia en el marc del Congrés de Cultura Catalana. L’Arxiu històric de Gandia conserva els cartells més interessants que testimonien esta llarga relació de l’artista amb la Safor, i les zones del voltant, a través de l’estima per la llengua, com demostra en les cançons i en les aquarel·les, ja que moltes inclouen anotacions escrites en la llengua de les cançons.

Així és què La veu a la mà, organitzada per la Càtedra d’Art Contemporani Antoni Miró d’Alacant, està de gira fa temps i visita grans ciutats. Cadascuna d’elles prepara el seu catàleg i posa, per així dir-ho, les seus butaques per al concert de colors que es presència en les parets de les millors sales de les ciutats. El catàleg que s’ha dissenyat a la capital de la Safor és interessant, compta amb 92 pàgines, recull les 79 obres de l’exposició i els textos interpretatius, honestos i que lloen l’obra de Bonet mentre l’agrupen en temàtiques, ciutats, èpoques, etc. Joan Josep Payà i Sílvia Martínez han estat els responsables de fer-ho així i han encertat completament. El resultat és magnífic.

En primer lloc, fent de presentació, es troba, com en cada catàleg de cada ciutat on viatja l’exposició, l’assaig de la comissària Maria Guillem, Delícies Mediterrànies, on diu que les imatges de Bonet “obrin la imaginació de l’observador i el transporta a les seues fascinants i íntimes reflexions mitjançant un llenguatge poètic i bell”. La mateixa Bonet diu que són imatges que representen “la felicitat de coses que t’enamoren i que pintant pots expressar”, així ha esta des de les obres de més edat, que daten de 1977. D’altra banda, la Historiadora de l’Art Elisa Guillem, en el seu text “I el centre era la Mediterrània” destaca de Bonet “la delicada pinzellada, gairebé imperceptible, de la mà d’una digna Nereida, filla del més gran dels déus de la mar, que sorgeix de la mar per esdevenir ginesta i carrasca, olor a terra humida i vi, a desig de color grana i marró de sorra, i que s’erigeix en el més gran Triomf d’Ariadna”.

El catàleg és una perfecta eina per apropar-se més a l’obra exposada de Bonet i accedir a la Sala Coll Alas de Gandia amb la guia d’observacions expertes. En L’emoció des de la visió, de Maria Pilar Aparici Flores, Directora de la Càtedra d’Art Contemporani Antoni Miró de la Universitat d’Alacant, es posa de relleu que l’estil figuratiu de Bonet “entrellaça l’espontaneïtat de les seues línies en moviment creant una atmosfera alliberadora. Així mateix, el contrast de tonalitats saturades amb altres de menor intensitat permet narrar la seua essència mediterrània”. I també en la nota La veu i les mans: el sentit de la bellesa, de Silvestre Vilaplana, s’afirma que una de “les principals inspiracions és la mar”, i, sobretot es destaca “l’eco del temps”, el temps viscut que s’ha referit i que permet traçar la relació entre l’artista i la ciutat de Gandia. Diu Jordi Tormo en Talents ocults que ixen a la llum: “la seua mà de pintora esdevé una extensió de la paraula, la veu i els sons”. Un apunt més: si es vol interpretar encara més el títol de l’exposició La veu a la mà, fins i tot es pot traure a la llum una altra lectura que apropa paraula cantada i paraula pintada, oïda i vista, perquè l’expressió “la veu a la mà” significa també que un subjecte actiu, ell o ella, “veu”, observa, mira, el que hi ha “a la mà”. És a dir, és com si també es pogués veure una paraula cantada sostinguda a la mà i es pogués acariciar. De manera que, ell o ella, veu a la mà la veu, eixa veu que no només s’escolta.

Tanquen el catàleg dues pàgines amb la nota biogràfica de Maria del Mar Bonet i la discografia gravada, les exposicions fetes i els llibres publicats. De tot, n´és la poesia el què és imprescindible dur a les butxaques i al cor per tal de comprendre l’exposició La veu a la mà. És indefugible seguir amb la companyia de poemes de Rosselló-Pòrcel: “Indecisa, rara, nova, / ara comença la rosa […] Com sabré que la promesa / és aquesta dama tímida?”, i amb la de Salvador Espriu: “Des de quin dubte, / en quin moment les formes / són canviades? / L’aire del vespre calma / el nou dolor dels arbres”, “Càlides aigües / a mars de noms exòtics. / Entre la pedra i l’arbre, / m’ets un vague concepte, / remor suau, paraula / que seguim per països / distants. I mai no duien / ençà d’enlloc”. Són totes estes i més les que Maria del Mar Bonet ha pintat i que són el cos i l’ànima de La veu a la mà.