La clausura o el que és l’aïllament d’una persona o d’un objecte, o d’una imatge en este context en concret, pot produir efectes variats. D’entre molts, s’ha decidit que se’n destacaran només dos. Per una banda, la clausura o l’aïllament poden reduir i afeblir el vigor i donar lloc a una imatge sense força. D’altra banda, però, deslligar una peça respecte d’una constel·lació pot exaltar i saturar positivament de protagonisme, perquè se singularitzarà i se li atorgarà l’excepcionalitat: la independència i integritat forgen el caràcter absolut d’una imatge i el d’allò que ella significa. Una xicoteta mostra de les representacions que José Benlliure (1855-1937) va fer de Sant Francesc ha estat analitzada des d’este prisma, d’ús corrent i habitual, com el que s’acaba d’indicar referit a la separació, l’aïllament. La mostra està situada a la llargueruda, com un taüt, Sala de la Muralla, espai adjacent a la nau central del Museu de Santa Clara i a les secciones del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa).

Seixanta-sis representacions fetes per Benlliure es conserven al convent del Sant Esperit de Gilet (València). Amb el Comissariat de Javier García Peiró (vocal del Patronat del Museu de Belles Arts de València) i de Nuria Ramón Marqués, s’han cedit temporalment estes obres per ser exposades en dos espais. Una gran part de les obres es mostra en la Casa Museu Benlliure de València (que dirigeix Javier García Peiró). Una altra part, poc nombrosa, es presenta com l’exposició “El Poverello d’Assis baix la mirada de José Benlliure”; esta segona part s’ha aïllat i, separada i independent de l’eixam de representacions franciscanes, ha viatjat fins a Gandia. A la capital de la Safor la senzilla exposició troba un vincle històric amb el monestir de les clarisses. La sala on s’han instal·lat és un espai colpidor com un fèretre. És on, per dir-ho així, resideixen de manera permanent tres sorprenents obres: dues pintures i una talla. Són: “Sant Francesc d’Assis, entre Santa Clara i Santa Inés d’Assis” (1760) de fra Antonio de Villanueva; “Arcàngels i santes clarisses” (segle XVII) de l’escola port-ribaltesca; “Crist jacent” (segle XVII), una talla de fusta policromada de l’Escola de Manuel Pereira i Juan Sánchez-Barba. Estes tres obres augmenten increïblement les obres de Benlliure que ara s’allotgen a la sala. Totes les obres juntes emplenen l’espai.

Quant de significat cap en una exposició que consta d’un escàs nombre d’obres? Segurament, hi ha molts motius per a reunir poques obres sota un nom. Se n’explicaran almenys tres per acabar de comprendre per què s’han aïllat d’esta manera. L’exercici es farà sota tres idees que només es mostraran a grans trets. Serà suficient desenvolupar-les succintament per captar la gravetat de la breu sèrie d’obres de Benlliure a la ciutat de Gandia.

Entre les fotos i els esbossos, una part significativa de l’exposició d’obres de Benlliure al Convent de Santa Clara la componen les sis obres següents. Els gouaches sobre paper “Professió de santa Clara davant sant Francesc”, “Sant Francesc i el Càntic de les Criatures”, “Sant Francesc i santa Clara a Sant Damià”, i les aigualides de noguerina, aquarel·la i gouache sobre paper “Santa Clara pel camí de Santa Maria dels Àngels”, “Menjar de sant Francesc i santa Clara”, “Sant Francesc i l’anyell de Sant Severí”.

L’aparent candidesa d’estes sis escenes que de sant Francesc i santa Clara pinta Benlliure cobreix la transcendent decisió de la renúncia a la riquesa familiar (està explicat en l’article Tots els besos de tots els primers llavis seus). Els textos de les Floretes de sant Francesc on es narren els capítols de la seua biografia amb ànims de divulgar la seua actitud davant la vida són els capítols que, sobre manera, inspiren cada il·lustració de Benlliure (per no entrar, per exemple, en les fabuloses il·lustracions de José Segrelles, o en les espectaculars i avantguardistes creacions d’Óscar Marziali). S’ha comentat que la suavitat de les imatges, que només es troba alterada per l’ús de la foscor i la penombra, és deguda al fet que en veure junts a sant Francesc i a santa Clara són necessàries la continència i la rectitud, l’assossegament i la clemència. Per no imaginar el més mínim desig entre ells.

La candidesa, però, comença a transformar-se en una altra cosa en els dos quadres que configuren l’altra subagrupació d’obres que s’ha aïllat al Museu de Santa Clara provenint de Gilet. Són el gouache sobre paper “Santa Clara i els sarraïns” i l’aigualida de noguerina, aquarel·la i gouache sobre paper “Santa Clara orant al cor”. Què ocorre en estos dos quadres que arriben a ser centrals en la mostra? Doncs resulta que sant Francesc no està present en estos dos dels huit quadres que componen l’exposició “El Poverello d’Assis baix la mirada de José Benlliure”. Sant Francesc no hi és. La seua absència transforma la candidesa i converteix els quadres en desconcertants. Eixa absència enterboleix escenes clau que s’aparten una mica dels capítols de Les floretes de sant Francesc. Doncs de l’enorme significat inicial que ja s’ha generat a partir del reduït nombre de quadres de l’exposició “El Poverello d’Assis baix la mirada de José Benlliure”, es passa ara a un segon nivell de reflexió: els quadres de l’exposició en són pocs i en dos d’ells sant Francesc no hi és. L’absència es fa presència per la densitat del seu buit. És l’immens significat del no-ser, presència foradada, de sant Francesc en una exposició que és sobre sant Francesc.

L’absència de sant Francesc que es torna figura en l’interior dels quadres s’ha deixat llegir com la seua actitud de renúncia vers la riquesa de la seua família. Un referent d’aquest tipus com ho és sant Francesc, creua els segles. La seua inspiració es manté viva centenars d’anys després de la seua mort. Al llarg de la seua vida, la relació entre l’útil i l’honest va quedar desmantellada. També ho va experimentar santa Clara. Vora tres segles després, el binomi “útil/honest” va ser reformulat per Michel de Montaigne, més o menys “posant la traveta”, diuen alguns estudiosos. I d’acord amb l’arxiu bibliogràfic actual de les biblioteques universitàries corresponents, gairebé dos segles més tard que el francés, amb la faula de les vespes de Mandeville i sobre l’horitzó crític i no oblidat de Montaigne, s’expliquen, des d’una perspectiva històrica, les dissonàncies cognitives d’alguns ciutadans que arramblen. Esta dissonància, en darrera instància estimula l’escissió que deriva en el deliri disfuncional d’autojustificació de totes les perversions que un ciutadà pot realitzar. Doncs bé, este tall o separació interior, que és de caràcter cognitiu, psicològic, esclata en un malestar insuportable. Eixa dicotomia que obri l’existència a la mentida, a la ficció insana de l’autoengany, no existeix en individus com sant Francesc. A ell la transparència psicològica el va frenar davant l’auto-engany. El seu pensament era un acte sense amagatalls de significats. Pura identitat de ser i estar.

Passaran els segles i pocs escriuran els assajos breus com Montaigne. Gran pensador. Gran escriptor. Gran persona. Com si el desmantellament de les paradoxes fora la seua missió en el món, confrontava la utilitat i l’honestedat amb la finalitat de mostrar-se honest i cap altra cosa. “La meua llibertat m’ha descarregat també de tota sospita de fingiment, a causa que res m’he privat de dir, per greu i feridor que fora, al punt que mai hagués pogut jo parlar cosa pitjor en absència de l’interessat”. És molt bonic captar el mateix pensament en àmbits diferents. Què passa si s’intenten apropar les reflexions del francès i l’italià d’Assis (assisiate)? Doncs és necessari agafar a Mandeville, perquè en el cos d’un subtítol hi ha més molla que en totes les ocultes intencions d’un manual. Este anglès és el mediador entre els quadres de Benlliure, que representen escenes de sant Francesc, i els assajos de Montaigne. D’altra banda, Giorgio Agamben explica que el quid està en la pobresa. Este és el punt de la conversió de sant Francesc, que en l’interior pensava: “Mon pare és un lladre”. Dolorós descobriment. “Estic gaudint d’allò de què s’ha privat a l’altre”. “El que tinc no em pertany”. Són les idees que produïren una explosió demolidora en els esquemes mentals de sant Francesc. Esta conversió religiosa estava amarada de connotacions econòmiques i sociopolítiques. Una conversió d’este calibratge somou tots els fonaments d’una vida. Des del nucli familiar fins a gran part de les relacions personals se’n van a la paperera. L’honestedat de sant Francesc no tingué preu. La de Montaigne tampoc. Mandeville explica, com ha fet Agamben segles després, que, en l’actualitat, la corrupció és el fre més malvat de la pobresa. L’objectiu no serà eixir de la pobresa, serà abandonar la corrupció, l’estraperlo del segle XXI, la ruïna dels alts valors humans.   

Doncs eixa actitud es va tornar model de vida. Referent d’estil biogràfic que al llarg dels segles s’ha mantingut viu. Gairebé set-cents anys després de la mort de sant Francesc a Assis, el frare franciscà Maximiliano Kolbe, nascut a Wola (Polònia) en 1894, va reactivar com ningú l’exemple de vida de sant Francesc. L’itinerari de Kolbe fou nou perquè la situació en la qual ell es va veure era inèdita. El seu context era incomparable i estava definit per situacions mai vistes abans del segle XX. Eren situacions que el franciscanisme mai s’havia vist en la tessitura de resoldre. La història de la clausura o de l’aïllament d’una persona o d’una cosa, d’una imatge, ara, amb Kolbe, és l’aïllament d’una decisió, d’un acte. La renúncia a la riquesa familiar que va definir la vida de sant Francesc, s’amplia a la renúncia del món terrenal. Doncs, bé, esta renúncia la va radicalitzar fra Kolbe. Frare èmul. Va extremar el rebuix cap a allò material. Va conquerir la renúncia total. Va ser com segueix.

El 17 de febrer de 1941, oficials i militars nazis van desmantellar el monestir on Kolbe habitava. La Gestapo el va detenir i el va dur a la presó de Pawiak. Allí va romandre un parell de mesos. Després va ser deportat al camp de concentració d’Auschwitz. El seu número: 16670. A Auschwitz, amb Kolbe hi era també deportat el sergent polonès catòlic Franciszek Gajowniczek. Anava a ser assassinat imminentment. Kolbe es va interposar. Es va oferir per ell. Va donar la vida per a que Gajowniczek seguira viu. Kolbe va ser assassinat el 14 de agost de 1941 a Auschwitz. Gajowniczek va sobreviure i va refer la seua vida. Kolbe va ser beatificat en la plaça de Sant Pere de la Ciutat del Vaticà. Gajowniczek va assistir a l’acte amb setanta-un anys. Onze anys més tard, Kolbe va ser canonitzat i elevat a sant. Gajowniczek també va estar en este acte. Gajowniczek va morir l’any 1995.

Qui ha pogut fer el que Kolbe? És el frare èmul de sant Francesc. Ho va aprendre tot d’ell i del seu testament escrit. Obra mestra. Les floretes de Sant Francesc incorporen en la seua candidesa tota la força necessària per a dur endavant una proesa humana com la que va protagonitzar Kolbe. Davant els quadres de Benlliure, es pot recuperar esta història gran de l’esperit franciscà, que sempre es presenta com l’ordre dels germans menors, xicotets, discrets, gairebé inexistents, absents. Ben gran que és este acte de salvació i mort, d’alegria i tristor.

Fra Kolbe representa l’absència més gran possible, és absoluta. Mereix, per tant, la memòria més viva i constant. El buit dels dos quadres dels huit que componen l’exposició “El Poverello d’Assis baix la mirada de José Benlliure” és radical en Auschwitz amb la decisió de fra Kolbe. La custòdia que ensenya santa Clara du l’empremta del sacrifici d’este frare que imita el sacrifici que es veu en la sala de la Muralla del Museu de Santa Clara de Gandia en la talla de “Crist jacent” (segle XVII), una talla de fusta policromada de l’Escola de Manuel Pereira i Juan Sánchez-Barba.

S’acaba de dir que en el quadre de Benlliure on es representa a santa Clara defensant-se dels sarraïns, sant Francesc està absent. Però ara ja s’està en condicions de fer la darrera observació. Eixa escena dels sarraïns és l’origen del model de custòdia que s’acaba de comentar i és amb la qual es representa habitualment a santa Clara. En la custòdia, sant Francesc sí que hi és. Rememora el primer sacrifici. Està en el nucli blanc. Lluna plena enmig del sol. L’escena posa en el centre, sobre blanc, com en una anunciació, l’obscur temps del gran cas que resta aïllat (singularitzat i excepcional, independent i íntegre: caràcter absolut de la imatge) de fra Kolbe en Auschwitz.