Quasi un segle va arrossegar Artemisa Doria Caretto (+1644) el seu cos per aquestes terres. Al noranta-quatre anys d’edat es desprenia d’ell per tal d’acostar-se a eixe Déu al que tant li va pregar al palau Borja de Castelló de Rugat. Una xicoteta fortalesa a la que li era més difícil ser abraçada per la calidesa que portava el mediterrani, ja que al estar embolcallada per una vall de secà, era menys humitosa que la casa gandiana. L’origen d’eixa dilatada existència cal cercar-lo lluny de terres valencianes, però igualment llepades per eixe mediterrani acordonador de vides. Gènova, a meitats del segle XVI, era una de les més vigoroses potències italianes. El pare d’Artemisa era nebot d’Andrea Doria (+1606), l’arxiconegut almirall de Carles I d’Aragó que, en gratitud pel servicis prestats a la Corona, va ser compensat amb el Palau de Fassolo on, molt probablement, vingué a la vida Artemisa l’any 1550, ja que la mort sense descendència del gran almirall feu que tota la fortuna acumulada en aquella apoteòsica vida anara a parar a mans del pare de la futura duquessa.
L’ambient cultural d’aquella vila d’ensomni era el que dominava en aquell trencaclosques encara feudal que era la Itàlia de l’època. Cada cort era un univers on famílies com els Urbino a Mantua, els Este a Ferrara o els Doria a Gènova competien per emportar-se el qualificatiu de ser la patria culturae més refinada de tota la península itàlica. Serà per tant l’art i el col·leccionisme un camp semàntic habitual en un futura duquessa que creixerà veient com Brozino va immortalitzar el seu avantpassat almirall com al Déu Neptú, tot vivint a un palau que tenia davant la mateixa porta d’entrada una superba fontana de Taddeo Carlone que representava el Déu marí; entre d’altres finors artístiques. No ens ha d’estranyar, per tant, eixe gust per la mitologia que alimentava la família Doria i que acabaria donant-li nom a la mateixa duquessa: Artemisa, com la deessa de la Hèl·lade.
Dessota eixe mític nom que recorda tragèdies gregues, s’amagava també un destí que quedaria enfosquit en la llarga vida d’aquesta dona, tot estant destinada a casar-se -a una ja tardana edat- amb l’hereu d’una família igualment honorada com la seua, però que molt prompte començaria a trobar-se en franca decadència. Eixa estreta relació entre Aragó i Gènova va portar l’any 1575 a que Felip I enviara un dels seus nobles valencians de confiança: Carles de Borja, V duc de Gandia, a acordar una mediació entre unes fortes disputes nobiliàries que tenien lloc a la Ligúria. Serà en aquell moment quan el duc gandià aparaularà amb Giovanni Andrea Doria, pare d’Artemisa, la futura boda de sa filla amb el seu nét Carles Francesc: futur VII duc de Gandia. Serà així com els Doria emparentarien amb la família dels papes valencians i els Borja, al seu torn, ampliarien horitzons nobiliaris buscant matrimonis fora d’Aragó, Castella i Portugal.
La boda tingué lloc a Madrid el 31 d’octubre de l’any 1593 i per a l’ocasió, el poeta valencià Gaspar Aguilar li dedicà uns versos a la genovesa atapeïts de reminiscències mítiques, comparant-la amb la jove Europa que era raptada per un vel·leïtós Júpiter, representat aquest per Carles Francesc de Borja. Hi havia diferència d’edat entre el novençà matrimoni. Ella, molt més major que ell, quedà encintà una única vegada del baró que acabaria essent el continuador de la nissaga borgiana a Gandia. Aquesta rara avis en l’obsessió paritòria dels Borja seria degut a la molt probable impossibilitat fèrtil que tindria la duquessa al poc d’arribar a València a causa de la seua maduresa. Decisiva siga tal vegada aquesta informació a l’hora d’entendre la dilatada vida d’Artemisa, lluny d’exposar-se contínuament al risc mortal de successius embarassos com sí feren les seues antecessores, o la seua mateixa nora, de nom Artemisa també i neboda carnal de la duquessa que va morir dos dies després del seu catorzè part.
Malgrat l’anonimat que sempre ha envoltat la vida d’aquestes dones pel que fa als seus quefers quotidians, almenys podem entrellucar a través d’inventaris i herències com hipotèticament pogueren ser els anys que caminaren per aquesta vida. Durant eixa llarga existència que li tocà viure a Artemisa, fou testimoni de la decadència a la que la seua família política estava abocada, fruit de crisis econòmiques i demogràfiques com l’Expulsió dels Moriscs l’any 1609, que suposava l’extremunció d’un ducat que ja s’havia declarat en bancarrota l’any 1604. Artemisa també fou espectadora d’aquell revulsiu doctrinal que va suposar la Contrareforma, i com a devota catòlica que era, va contribuir a engreixar eixa llarga llista de beats i sants que l’Església estava canonitzant amb periodicitat diària -necessaris aquests per tal de formar eixe poder celestial del que tan renegaven els protestants- deixant en herència dues-centes lliures valencianes per a la beatificació del seu estimat Andrés Hibernón, un coetani franciscà descalç que va esguardar especial amistat amb la duquessa, i que va viure al convent de Sant Roc que fundaren els avis del seu marit.
De tota manera, l’aspecte més rellevant de la duquessa Artemisa fou el seu impuls col·leccionista. Com hem començat l’article, aquesta dona va abeurar des del bressol un ambient cortesà d’extremat refinament artístic a la seua Gènova natal. Hem d’imaginar, per tant, que aquest gust estètic per l’art va continuar alimentant-se els anys que fou duquessa de Gandia i, fins i tot, es va allargar durant la seua viduïtat a partir de l’any 1632. Seran els palaus de Gandia i Castelló de Rugat els refugis d’aquella esplèndida col·lecció que fou inventariada l’any que va faltar el duc de Gandia, i que comptava amb 176 pintures més altres obres que representaven imatges sobre altres suports arribant a la impactant xifra de 293 peces artístiques. Amb aquests números, Artemisa Doria es va convertir en la dona que major col·lecció d’art tenia a tot el Regne de València i, si compten les col·leccions artístiques amuntegades per homes també, seria la segona col·leccionista més important de València després del patriarca Joan de Rivera amb 350 pintures enregistrades l’any 1611. Aquest últim, arquebisbe de València, fou qui li donà per cert les aigües baptismals a Carles Francesc de Borja, marit d’Artemisa.
S’ha de dir també que la col·lecció de pintures de la duquessa Artemisa inventariada l’any 1632 només fa referència al seu recull privat, a banda quedaria la del duc de Gandia que no comptava ni amb mig centenar d’obres aquell mateix any. A partir d’eixe moment, ja vídua, es desconeix com es va poder engreixar eixa ja important xifra d’obres en els dotze anys de vida que encara li va sobreviure al marit. Un estudi fet per Àngel Campos-Perales ens mostra que el 81,25% de la col·lecció era de temàtica sacra, on caldria destacar obres de pintors valencians com Francesc Ribalta i Nicolau Borràs, i quatre obres que ja representaven a un recentment anomenat beat Francesc de Borja, una d’elles donació del diaca d’Alzira. Pel que fa al famós Ticià que suposadament va tenir en propietat la família Borja, cal ubicar-lo en època de l’avi del seu marit i es tractaria d’un Ecce Homo que formaria part del majoratge i que, per tant, estaria en el palau de Gandia fins la mort de Lluís Ignasi de Borja l’any 1741 que es quan es trenca la línia agnada de la família. Aquest gust per la temàtica religiosa es degut al moment doctrinal que li va tocar viure a Artemisa, un ambient hereu del Concili de Trento on a través de la iconografia religiosa s’havia d’adoctrinar amb més força encara. Les imatges havien de traspassar el llindar del temples per enfonsar-se també a l’ambient domèstic. Per desgràcia, a Gandia es conserva el continent però no el contingut. A través d’herències el gruixut de totes aquelles obres ha viscut una diàspora de la que actualment força difícil es trobar-los la pista, moltes d’elles probablement descansen en col·leccions privades.
Com hem començat l’article, als noranta-quatre anys d’edat la duquessa Artemisa va deixar aquest món després de quasi un segle de vida al palau de Castelló de Rugat. Aquesta era la llar d’estiu de la família Borja i no pas l’Alqueria del Duc com erròniament es pensa. Era una propietat molt més econòmica de mantenir també, per aquesta raó moltes vegades la família allargava l’estada estival a gran part de l’any, més en època de vaques flaques. L’extensa vida de la duquessa Artemisa era una anomalía en aquella època en què l’esperança de vida era tan curta, més en les dones com hem indicat. Però com molt bé ha quedat patent, no fou una vida passiva a l’ombra del marit, sinó una existència amb un impuls propi i, en aquest cas concret, donant com a fruit una de les col·leccions privades més importants que tingué la Corona del Casal d’Aragó, i per extensió, de Castella també.