Els treballs i els mesos transcorren amb la serenitat de les estacions de l’any a la Sala dels Carròs i Centelles del Palau Ducal dels Borja de Gandia. Des d’allò que va ocórrer fins el que ara és, allí el temps s’ha tornat un esdeveniment pacífic que es dilata amb sumptuositat i visible sobre les formes i els desnivells dels objectes i de les persones. L’experiència i el judici estètics ostenten a despit aquesta part de la caracterització del temps. Com a experiència un tant cohesionada, és solidària i promou, en aquest cas, una sinèrgia de paraules i imatges que es materialitza en llibres petits destinats a mimar el tresor que són el petit i la petita que cada persona gran, de tants anys com es vulga dir (no hi ha límit d’edat), duu dintre seu si encara no l’ha destrossat tractant d’esborrar-se’l per oblidant-lo. Un criteri per aclarir-ho pot ser esbrinar el grau de vida que els resta a Sawyer i als amics en el fur intern. En torn de la infantesa pròpia és com es pot comprendre la dels altres i, alhora, és on està la resposta a la pregunta: “Què significa parlar?”. Psicòlegs i sociòlegs l’estudien junts amb la següent gramàtica: “Com parles, a qui i amb quina finalitat ho fas?”. El lloc i els interrogants empenten a pensar en els Reptes solidaris: Una exposició, un llibre. És de les parets de pell vermella de l’estança borgiana, que es traga tot el brillo com Sebald diu que Saturn fa amb el cel i la seua descendència per retornar-lo i distribuir-lo augmentat, d’on llueixen les encoratjades peces artístiques destacades i aconseguides que fan de respostes encertades. I irradien un interès intel·lectual vers l’ètica. Cada dotze mesos, sota les costelles de fusta envernissades i paral·leles que creuen el sostre de la Sala dels Carròs i Centelles de bat a bat i que es descarreguen sobre les parets d’aquesta estança diàfana de la planta noble del Palau, arriben fotografies, segments il·lustrats, pintures, i collages per als llibrets plens de paraules. Cada any és un repte emocionant. Té un objectiu preciós que s’abasteix recavant forces per unir amb solidesa, amb emocions transparents, tota una societat. 

La primera frase s’ha mimetitzat de lluny amb el títol d’un dels llibrets més antics; és un d’Hesíode al que habitualment li s’afegeix un altre llibret més petit, és Certamen, on s’explica l’avantatge d’Hesíode sobre Homer. Hesíode parla de la terra i de la pau, Homer parla de guerra i d’astúcia per enganyar. Les satisfaccions de la serenitat i l’assossegament del temps de les estacions de l’any guien la retrospectiva a propòsit de la solidaritat present en els treballs de les set exposicions i dels dotze mesos dels set anys que, ara (2025/2026), la pintura de Chi-Chang Hsieb (1968) exhibida sobre la pell de la Sala del Palau permet traçar recordant les miniatures. La retrospectiva renuncia a aquell afany col·leccionista borgià d’època barroca (Marià Carbonell i Buades, Els Borja i l’art). Ací només hi ha l’humil recull d’uns meravellosos llibrets reunits en l’exercitació de la que encara és una breu història. I, per així dir-ho, cada llibret té el seu fons, la seua porta i accedir-hi és un transsumpte d’assaig iniciàtic que fa servir l’estela imaginària de Herman Hesse i de Mozart junts. Així, doncs, la primera imatge que cada llibret mostra és la porta pròpia. El seu pany. Cal la clau. Dins, cadascú es retroba. 

Hsieb pinta les quatre estacions de l’any. Les presenta amb L’equinocci d’hivern. Les següents pintures són per a les altres tres estacions. No conclou, però, amb la tardor. Ho fa retornant al començament. Per això, després de molts, el darrer quadre s’anomena Ritme d’hivern. Les estacions de Hsieb permeten fer el modest homenatge als grans set anys de treballs. I és què amb Hsieb es tracen altres cercles més amplis fins que l’anell més ampli de tots uneix la setena exposició amb la primera, ja que l’artista està vinculat als segles d’aquesta estança dels Borja des que van començar a realitzar-se les exposicions dels Reptes l’any 2019. Fins set vegades, i més, es pot repetir que s’han fet set anys i que ara és el moment de retre l’homenatge. L’artista taiwanès va participar en els primers desembre i gener amb una il·lustració per al poemari d’Adriana Serlik, El ojo cósmico (2019). La imatge i les paraules es corresponen en un llenguatge propi que va a la recerca d’una experiència de revivificació que l’autora descriu com la recepció d’una ànima amiga: “Dos ojos lumiosos/ y unas manos/ que me ayudaron/ a seguir caminando”. I d’agraïment i parlant-li a la pròpia infantesa i a l’etapa que li segueix: “Recordando los años/ adolescentes/ está contenta”. Una fulla dibuixada a llapis sobre diàfan fons beix s’observa en la porta del llibre; és un detall del dibuix d’Antoni Durà d’un cimal de cirerer que creix lent engreixant fusta dura i fruits que cal imaginar de carmí intens entre els plecs de les pàgines del poemari. 

Viratges (2020) és el poemari d’Anabel Llopis García prologat per Juli Capilla amb la força emotiva i amb el rigor sintàctic i conceptual que caracteritzen tots els seus escrits sempre excelsos. Ací, l’accés als poemes s’ha de fer per l’escletxa oberta en la terra dura sense saó que s’ha clavillat i mostra la foscor que té dins. L’autora dedica el poemari a l’absència de vida estimada. No és senzill recórrer el poemari i acabar-lo sense haver-se transformat en haver sentit commoure’s al petit i la petita que va dintre de qui s’apropa a aquesta miniatura. Cada pèrdua ocupa un espai infinit dins del cos. Anabel diu: “Contemplant la limitada bellesa/ he sentit la gelor de nou de la mort”. També hi ha esperança: “La pau entra per esta embocadura,/ i també un altre demà”. La imatge Serem futur de Lydia Villarmín respira ben avançat el poemari i ve a complementar les altres 14 il·lustracions.  

El poemari Acopio de la intemperie (2021) de José Manuel Prieto el presenta l’exquisit pròleg de Jesús Jiménez Reinaldo. Els poemes s’obrin nítids, paraula a paraula, entre el parèntesi d’espai enmig de llavis i braços que s’estimen, al costat dels recorreguts de carícies desitjades i recordades que amplien pretèrits instants que tornen a estar per vindre. Les pàgines, que amb igual voler acullen el castellà i el valencià, titil·len pel to reflexiu amb que s’entenen els matisos de la vida i amb el caire dens i laberíntic de l’existencialisme que demana acurar el temps de prop per fer-lo transcórrer jovial encara que arribarà, puntualment, l’altre ritme, el de determinades vesprades. I llavors es desplega la memòria d’una època afectuosa, la de la infantesa simbolitzada per figures i olors i colors que poden repetir-se. També els versos són la casa del dolor de la carn causat per la tristor. És, probablement, la més comuna de les estances. “Del destí comú amb què alleugerim un dol/ que ens ha mort per dins també”. Així i d’altres maneres són uns poemes que desperten els llindars fent-los proximitat. Versos de futures regles gramaticals dolces i generoses vindran per renàixer. “El nou laberint per començar de nou/ des de l’idioma de la desesperança”. Entre d’altres, hi ha el collage Gramàtica, ocre i negre, de Nina Llorens Peters.    

Fita especial és Tres sons (2022). Consta de tres títols vertaderament per a petits i petites, per a la cova de tresors que lectors i lectores que porten en el fur íntim els contes llegits i es saben amb el cor envoltat de tendresa i d’espavilades palpitacions dels anys bonics i d’abundància. Els sons són: 1r) D’on bufa el vent?, d’Anabel Llopis (és la seua segona col·laboració) amb il·lustracions de Júlia Esteve Fuster; 2n) Bicho raro amb text i il·lustracions de Sandra Díaz; 3r) L’arbre que volia viatjar de Maite Serrano amb il·lustracions d’Hannah Gair. En els llibrets hi ha com una mena d’ingenuïtat i de bondat, menudes joies de bellesa naïf que desperten l’interès intel·lectual i sentimental. En el 3r so, l’arbre redescobreix: “De tant en tant, oblidem les raons per les quals estem ací. Què més volem?”. Conta: “Cadascuna de les meues fulles tremolava sense parar”. Possiblement, l’arbre és la metàfora de les metàfores; cap explicació el venç.

Després va arribar una novel·la: Venim del sud (2023), de Sico Fons. La seua culminació és excessiva. Fons se’n va anar massa jove. Va morir poc abans de fer la presentació del llibre a la Sala dels Carròs i Centelles. L’homenatge als set anys de Reptes també és una carícia sentida i commemorativa vers l’escriptor. Cal recordar imatges amb ell. Les fotos i els seus quaderns familiars que, com conta en la novel·la, reconeix que la seua veu muda per ser memòria de la d’altres. La fotografia de les muntanyes nevades de la seua porta és de Maurice Carol. La ubicació nord i sud de la llengua del llibre, com relata Fons en la novel·la, fa pensar, encara que siga des de la distància, en els estudis acadèmics fets per Miquel Batllori en relació als Borja i sobre El català a la cort romana.

Finalment, està El misteri de les paraules perdudes (2024), que és la tercera aportació d’Anabel Llopis García. El text l’acompanyen les il·lustracions d’Irene Moreno. La coberta mostra La Col·legiata de Gandia. El llibret és el joc de cercar paraules. En completar l’àlbum, s’obté un guardó rodó. 

Homenatjar els Reptes per la via d’Hesíode té sentit perquè significa recuperar la terra i la pau de la infantesa per comprendre una mica l’edat adulta. I tot plegat té una contundent repercussió sociopolítica. D’altra banda, continua vigent la idea, que no és tan romàntica, de Friedrich Schiller en defensar (seguint les nocions de bellesa i de sublim de Kant) la funció de l’art. Schiller l’exaltava amb l’objectiu de superar la dinàmica negativa que pot simbolitzar-se amb el conte Barba Azul del francès Charles Perrault i amb la composició musical de l’hongarès Bela Bartok, que fa versió musical del conte introduint un castell de les set portes i del qual és propietari l’home uxoricida. Les set portes i els set panys i anys dels Reptes solidaris són l’antagònic més positiu del Barba Azul. Són una contribució cultural i social des de l’altra banda d’allò interessat i lucratiu. Són activitats performatives per la millora de la societat. És segur que la vuitena porta, la vuitena coberta de llibret, el poemari que vindrà serà un repte de molt d’amor i solidaritat. Serà, novament, l’edició més hesiòdica.

Així, doncs, Hbeis ha donat la seua estructura a aquest homenatge a la feina feta desinteressadament. Hbeis tanca el cercle de la translació de les exposicions que, com la Terra, com un zoòtrop, fa la volta completa al voltant del sol però dintre de la Sala dels Carròs i Centelles. Ocorre cada 365 dies, o cada 366 si és any de traspàs (n’ha hagut dos, el 2020 i el 2024, durant els Reptes). Són dotze mesos: “¡Quin toll d’història cap en sols els dotze mesos d’un any!” (Martí Domínguez, Els Borja). El temps repta per l’estança i les parets, les bigues ertes del sostre miren cap avall. Esperen. Aquesta volta completa d’un any per les parets de Carròs i de Centelles s’ha fet set vegades. Ocorre en travessar l’accés, allà al final. En passar per la porta, o per així dir-ho, en passar pel forat rectangular obert al fons, a sota d’allà on l’obliqua escala Modernista s’allarga amunt pel lateral i sense finalitzar, com és sabut, en el porxat de dalt per accedir a l’espai noble, sinó que l’escala fa de mànec d’aquesta Sala diàfana les parets de la qual simulen rodar com un zoòtrop per la inèrcia de les pàgines dels llibrets. Què serà del vuitè Repte solidari: Una exposició, un llibre? Només pot esperar-se una resposta de connotacions positives i alegres. Ha d’arribar. S’ha de fer. Aquest lloable projecte ha de seguir. El vuitè arribarà com un zoòtrop d’una síl·laba més, serà octosíl·lab com la mètrica d’Assumiràs la veu d’un poble d’Estellés. Llavors, s’estarà una mica més a prop de la resposta a la pregunta: “Què significa parlar?”. S’ha d’assumir la veu del vuitè. L’estança zoòtrop del Palau no es pot aturar.