Els batecs del cor s’acceleren escales amunt. Amb la respiració, l’invisible fum de l’encens arriba a la sang i s’escampa pel cos. Una vegada asseguts, els llums s’apaguen. La foscor difumina les dimensions de la sala. Es desestabilitzen el confort i l’assossegament de la setmana. L’escena esclata. La situació sobta. Entren quatre lluernes. Travessen la sala en succinta processó. Arriben a l’escenari; en pujar, sembla que els llums seran cresols. Les dones llegeixen Las desterradas hijas de Eva, text deConsuelo García del Cid Guerra. L’acte de lectura s’anomena: Ruega por nosotras. Sense adonar-se’n, tot s’ha transformat a la part alta de la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós de Gandia.

La lectura dramatitzada de Las desterradas hijas de Eva té una durada aproximada de trenta minuts. L’encens i la foscor fan que l’obscuritat cobrisca els cossos de les dones que llegeixen en l’escenari per fer-se cuques de llum que s’han estabilitzat sobre els fulls escrits. L’efecte és poderós. Necessiten poca dramatització més. El moment és impactant. Les veus van succeint-se. S’escolten respiracions intenses; també en el públic. Elles continuen llegint. Continuen explicant. Relaten. Cada text emergeix sonor de les pulsacions recobertes de roba negra i tremolor. Les paraules vibren, no sonen com en altres llocs. Tenen un altre significat. Les paraules, en la foscor de la sala, arriben als rostres, que ara són les restes a les quals s’han reduït els cossos. La penombra de les veus s’apodera per complet del silenci de la sala perquè el que s’està llegint són les entranyes del Patronat de Protecció a la Dona. Per tant, la durada de la lectura dramatitzada no és de trenta minuts. Las desterradas hijas de Eva conté quaranta-quatre anys. El Patronat va estar actiu entre 1941 i 1985. En la coberta del llibre de la historiadora Carmen Guillén la paraula “protecció” està guixada. I, sí, les dates de la vigència del Patronat estan ben posades. L’espai de vulneració de drets de les dones va estar obert, millor dit, va ser un tancament que va durar més que el feixisme. O, dit d’altra manera, després de la transició (caldria discutir la durada), en democràcia, el feixisme es va perpetuar a través del Patronat. Més encara, la democràcia d’eixos anys s’ha vist durament qüestionada en tant que van continuar vulnerant-se els drets de les dones amb les mateixes dinàmiques que en la dictadura.

 La investigació de Guillén publicada enguany és important. I tindrà repercussió. És Redimir y adoctrinar. El Patronato de Protección a la Mujer (1941-1985). Mostra el que conten les cartes que es van llegir en la Sala de la Marquesa. Terrorífic. En la Introducció del llibre, Guillén ja cita a Consuelo García del Cid Guerra, autora de més textos sobre la repressió de les dones en el context del feixisme i dels primers anys de la democràcia. Expliquen Guillén i García del Cid que l’element que va sostenir esta dinàmica repressora i que va travessar eixos anys va ser l’Església. La problemàtica, llavors, està oberta. Les dues dones ho expliquen i no deixen lloc al més mínim dubte. Així va ser. 

Per la seua banda, Julián Casanova ofereix una immensa documentació que demostra que, efectivament, l’Església de Franco va ser la que es va arrogar l’execució de la voluntat política d’oprimir la dona “que no s’ajustava al cànon de puresa esperat”. Este element, referit ara al context de la presó més que exactament al del Patronato, també està molt resentat per Dulce Chacón en La voz dormida. La presó, el “reformatori”, eren el fosc destí de les dones díscoles. Guillén explica que, bé per qüestions polítiques, bé per l’estil de via o per l’actitud davant la vida, per a les dones el risc era evident. Quines no volien sotmetre’s a una convivència en blanc i negre de tall masclista podien acabar sent recloses. En realitat, totes elles van ser les primeres persones, algunes d’elles potser sense ser-ne conscients, i segurament sense teoritzar, que representaren a Espanya una actitud feminista, combativa i de reivindicació pels drets de les dones.

Ben dit, les paraules que a la Sala més alta de la Marquesa van ser llegides sota les cuques de llum eren paraules enviades, confessions contades a interlocutors llunyans de qui escrivia estant aïllada, maltractada. La distància entre elles, entre elles que escrivien i eren les dones-mares-sense-fills i les persones receptores del que s’havia escrit, és la distància que fa de fonament per definir el registre dels textos llegits. Són cartes. Va ser la dramatització d’un epistolari, dels crits i del reclam d’ajuda i llibertat. Les lectores de Ruega por nosotras, activistes, rapsodes de veus que cal reanimar, feren possible, per tant, una experiència que pot definir-se com un acte mediúmic. Elles quatre intercediren per les escriptores de les cartes, veus que venien des de les entranyes de l’infern. Al Patronato s’apliquen les mateixes paraules que Dante Alighieri va dir que es requereixen per a les portes de l’Infern en La Divina Comedia: “Abandoneu tota esperança, vosaltres que passeu este accés”.El Patronato va donar corporalitat a les paraules de Dante, un espai infernal. 

 Quan van acabar de llegir les cartes, es van encendre els llums de la sala. Va començar el diàleg amb el públic assistent. Arran de la dramatització, encara completament sota l’efecte de l’encens, va ser possible repassar mentalment les reflexions del gran pensador Isaiah Berlin. Les cartes les van escriure i enviar unes xiques amb la intenció de travessar les parets entre les quals estaven vivint. Les van escriure per fugir del tancament. Les paraules de Berlin sobre “la llibertat negativa” i la “llibertat positiva” són molt esclaridores per aplicar-les a la dramatització Ruega por nosotras. La llibertat negativa representa l’espai de no interferència, de manera que s’entén que s’és més lliure si hi ha un gran marge o espai en què ni l’Estat ni la societat dicten normes ni prohibeixen o censuren. La llibertat positiva s’entén com el desig i l’autonomia per ser sobirà del destí propi amb la finalitat d’assolir l’autorrealització. El què van contar va ser que a elles se’ls va vulnerar la llibertat en totes les seues connotacions i perversament. Les van posar entre quatre parets. A l’interior d’un edifici. Les van institucionalitzar. Les cartes llegides van contar vides en blan i negre: qui entrava en el Patronat de protecció abandonava tota esperança de ser protegida. Paradoxa. És com parlard de l’Infern. Les normes, que eren dogmes, anaven en detriment de la llibertat de les xiques que arribaven.

S’allarga la conversa entre les intèrprets i el públic assistent. L’encens continua fent la seua funció. Eixe fum té un efecte aclaparador, s’endú les ànimes. En les misses i els funerals l’encens serveix per a simbolitzar l’oració que arriba fins a Déu, és el signe de veneració i purificació. L’encens acomiada i honorifica cossos difunts, empenta ànimes ingràvides al cel. El cos mort col·locat al fèretre representa l’espai o el temple que va habitar l’alé al seu pas pel món terrenal. Llavors se separen. Alhora l’encens també permet comandes: el fum alenat escales amunt abans de començar l’acte Ruega por nosotras, acompanya l’ànima de la persona viva fins on estan les ànimes dels difunta. Un retrobament però amb connotacions històriques i polítiques. Ruega por nosotras va ser un ritual de ciutadania. Barreja complexa. Arriscada. Sí, les cartes es tornen un testament, un antic testament. Són documents que no poden perdre’s. Ara, una vegada que hi ha més gent que coneix el contingut de les cartes, elles es converteixen en part del nou testament. No calen les majúscules. S’ha d’evitar agreujar la confusió.

S’ha de dir, però, que és testament també de mort, la que va precipitar el final del Patronato. El diàleg entre el públic assistent i les lectores de les cartes no s’aturava. Es recomanaven més lectures. Més interpretacions. Més emocions. La lectura des de l’escenari havia estat un enviament múltiple. L’escena de la qual ara formava part el públic, també tenia la forma d’epistolari. Com en les cartes, a la sala es deia més del que es deia. El que estava ocorrent no era una singularitat: per obrir-li les entranyes a l’infern cal associar-se al punt desconegut, endinsar-se radicalment, sense límit. Com una mena d’anàlisi de l’inconscient d’este país, cal anar al fons, allà on es troba l’horror que encara subjuga la Història d’Espanya del segle XX, segle del qual encara no ha sortit el primer quart del segle XXI. El que les xicotetes lluernes mostraren anava ampliant-se i menjant-se ombra. Hi havia una mena d’anàlisis d’allò no dit fins ara. Queda, però, moltíssim per fer.

Ja hi ha més gent que sap que es van emprar electroxocs per a aplicar mesures punitives dintre del Patronato. En institucions com “el manicomi de Ciempozuelos”, a les rebels o “boges” se’ls va aplicar teràpia electroconvulsiva sense anestèsia i l’aplicació de camises químiques, encadenaments, etc. Terrible: es van emprar en el franquisme i després, en democràcia. Pànic. Es feia, com explica Guillén, “per la redempció moral de les internes” i per adoctrinar a través de congregacions com “las adoratrices”, “las oblatas”, etc. Finalitat: la correcció o la redempció de la perillositat moral que representaven. I elles només volien ser lliures. Ni tan sols estaven vinculades ideològicament a cap postura política. I el nombre de les congregacions anava augmentant, diu Guillén: “las Hermanas del Buen Pastor”, “las Salesianas”, “las Esclavas de María”, “las Javerianas”, etc. Terror. Es volia un “sanejament social”. L’adoctrinament moral fou violent i les institucions psiquiàtriques van aportar el que calia per a col·laborar amb l’atrocitat. Tot es va contar a la sala més alta de la Casa de la Marquesa.

L’espistolari, les cartes deixen de ser cartes de dones desconegudes quan les llegeixen per a tothom. Quan són escoltades. Quan Consuelo García del Cid Guerra parla d’ella i d’elles, quan Guillén parla de totes. Quant Marta García Carbonell, Esther López Barceló, María Palau Galdón, Nerea Barjola, quan totes elles parlen. Quan hi ha qui escolta, les paraules enviades, les cartes remeses són destinades al present, perquè el passat està obert, malgrat el dolor i la dificultat de mirar l’abisme de l’infern que encara té una gran part oculta. Saber-ho fa por. Cal abandonar tota esperança i estar preparat pel que ve: l’horror que va ser, l’horror que fa pensar que l’horror podria tornar-se a repetir si no s’incrementa la memòria i la difusió del que no es vol patir novament. Perquè, com diu François Mauriac: “Quan tot semble finalitzat començarà el regnat absolut de la Força …”. Pànic que un panell elèctric puga ser el símbol del futur. S’estan revitalitzant els dogmes en detriment de la llibertat (negativa i positiva, en termes d’Isaiah Berlin) per l’increment, entre altres actituds, diu Guillén, de “la vigilància mútua”. Fou habitual en temps del Patronato i sembla que ho serà una altra vegada això de revelar voluntàriament fins i tot el que és mentida. Compte, o tot serà més difícil. Ho va ser molt entre 1941 i 1985. Serà difícil abandonar l’abandó de l’esperança i recuperar-la.