De manera que, si unes persones que passegen, el flâneur i la flâneuse (en termes de Charles Baudelaire i de Walter Benjamin), des de la Passarel·la (1986-88) i el Pont Vell (entre 1305 i 1320), que són estructures que estenen els braços (uns fets d’acer i recoberts amb el mateix trencadís que el Passeig de Germanies i els altres fets de roca calcària) sobre les ribes del riu Serpis al seu pas per Gandia, i avancen més passos fins una mica abans d’arribar a la rambla de Beniopa, es troben (si es deixa de banda el Passeig Neptú a la platja i l’apertura al mar Mediterrani, perquè mereix un comentari específic) amb la natura urbana més emblemàtica de la ciutat. És a dir, el flâneur i la flâneuse es troben dintre del meravellós parc reconegut com el de Sant Pere o el de l’Alqueria Nova. La dualitat nominal es manté perquè, per a la gent, representa diferents aspectes del mateix. Sí que cal, però, detindre’s en la pregunta pels trets que comparteixen un parc i un jardí. L’anàlisi té la cordialitat necessària per apropar la discursivitat dels dos conceptes i destacar la performativitat (la dramatització): un passeig exhaustiu i lliure.
Molt prové d’aquella idea de la ciutat jardí, quees caracteritza, des de finals del segle XIX, pels “intents d’introduir elements del camp dins dels paisatges urbans, per incloure característiques rurals a les ciutats” (Santiago Beruete citant a Jeremy Burchardt, Paradise Lost: Rural Idyll and Social Change since 1800). En una ciutat jardí,comparteixen protagonisme el flâneur, la flâneuse, els animals i les plantes; tot és un planeta. Per assumir la redistribució dels rols, en aquests espais de natura urbana és clau no oblidar el què explica Fredric Jameson a propòsit dels itineraris i viatges de Benjamin: “the writing is already being done with the movements of the eyes”. Si el passeig és passeig, el passeig desacredita l’estructura superficial “past/present/future”, ja què aquesta estructura té una altra lògica interna més profunda que duu a reviure un vell esquema cíclic que pareix una espiral laberíntica. És postissa la linealitat atribuïda al recorregut que va des de la Passarel·la i el Pont Vell fins Sant Pere i l’Alqueria Nova, perquè en unir l’experiència de la percepció i la de la parla, els desviaments proliferen i es dona cabuda a l’envergadura històrica de la zona de l’enjardinat parc anomenada Joan Roís de Corella de Cabrera (Gandia, 1435 – Valencia, 1497). Aquest punt és rellevant per a la ciutat perquè desarticula la lògica d’una cronologia simple i acull merescudament la literatura del Segle d’Or valencià, que així entra de ple en els racons del parc. Situada la natura urbana a través d’aquest nomadisme, convé seguir pel final d’aquest segment de l’itinerari que es fa a través de la ciutat de Gandia.
En Un passeig per la natura urbana a Gandia (1996) els biòlegs Josep Mª Ferrairó, Femí Romaguera i Jesús Villaplana descriuen l’enjardinat parc acuradament, amb un rigor de vespa. L’àrea es va inaugurar el juny de 1988. El disseny és de l’arquitecte Ferran Mut Oltra. Els criteris de planificació consten a la Memòria de la Gestió Corporativa del corresponent any. Es va estudiar la plantació d’arbustos i l’harmonització amb les espècies arbòries ja existents en el terreny; es va analitzar la construcció d’un estany i dels murs i rocams de pedra. Ara bé, com que un espai jardí es resisteix a ser només una combinació de material biològic i geològic, es va considerar reforçar la dimensió artística, per fer més fàcil de transcendir la pura materialitat suscitant així una experiència més ampla i poètica. Es van voler instal·lar escultures, però finalment no va ser possible. Malgrat tot, la brisa del Segle d’Or valencià sobrevolava el projecte, perquè tota la zona del parc enjardinat anava a organitzar-se i a créixer en una superfície de 22. 536 metres quadrats pertanyent al barri Roís de Corella. Sant Pere i l’Alqueria Nova contenen nombrosos jardins al seu interior.
La natura urbana de l’enjardinat parc és de planta rectangular. Està rodejada per quatre carrers. Els dos que donen al nord i a l’oest són el carrer de Sant Pere i el carrer Gregori Maians respectivament. El del sud i el de l’est s’anomenen, els dos, Plaça Alqueria Nova. A la seua vegada, cinc boques de carrer s’obrin perpendiculars als llindars de l’àrea com si foren rius que van a la mar. Tres estan entregats als pintors Joan de Joanes, Sorolla i Francesc Ribalta. D’altra banda, un li pertany a l’escultor Damià Forment i l’altre és per a la natura: Molló de la Creu. A l’interior del parc, la natura urbana està repuntada per pedres i roques, moltes procedents de Marxuquera, que sobreeixen i fan relleu; són la dentadura del jardí i tracen a mossos enjogassats i a besos dolços els quatre tossalets o petites muntanyes dels vèrtexs del parc. Aquests quatre pits de l’enjardinat parc són: a) el vèrtex de ponent → té una pèrgola i soques d’arbres reptants que han crescut horitzontals; b) el vèrtex del nord → té cadires des d’on divisar l’àrea verda. Les altres dues carnoses muntanyetes cauen cap a l’oest, una és molt discreta però a l’altra s’ascendeix per graons tallats en pedra. L’enjardinat parc està encaixat en un passepartout d’asfalt entretallat per estirades finques de més de sis pisos. El parc, que també té molt d’estructura vertical, no es queda enrere ni davallat, i exhibeix l’exhuberància dels seus estrats forestals des del sotabosc fins les puntes de pinotxa viva més altes que apunten al cel i punxen els núvols que encisats sobrevolen l’àrea. Aquesta part superior dels arbres més alts es correlaciona amb el cobricel arbori de l’enjardinat parc que conté una rica biodiversitat.
Elements destacats accentuen el caràcter enjardinat de l’àrea de Sant Pere i de l’Alqueria Nova, i generen dins del parc un gran nombre de jardins de confins inconcrets. S’ha arribat a parlar del cohabitatge d’infinits jardins en l’interior del parc. Desplaçat cap al sud-oest està el polisèmic estany. Té forma de sèquia circular; està reblida d’aigua i amb la seua forma origina una illa central eixuta. Sis passarel·les o petits ponts distribuïts exactament d’acord amb les agulles del penell dels vents uneixen les ribes de l’estany i permeten accedir a la illa si es vol. Resulta una escena pròpia de l’impressionisme francés. A sota dels ponts contrasten les ombres i el brillo del sol sobre l’aigua coberta d’un tel de plantes aquàtiques. Hi va haver flors de l’Índia. Avui, hi ha nenúfars i paraigüets. No cal massa imaginació per confondre aquest estany amb els dels Jardins de Giverny on Claude Monet va pintar centenars de dies. Es comenta que en unes abissopelàgiques prestatgeries de pedra submergides en l’aigua, l’estany conserva més referències que l’inspiren.
L’estany dota a l’àrea d’una intimitat molt poderosa. Té una profunditat incalculable i que es fa obscura. La interioritat d’aquesta part de natura urbana s’incrementa quan el flâneur i la flâneuse seuen pensatius en els nombrosos bancs que hi ha i què no mostren marques de vandalisme, com tampoc les mostren els troncs altíssims que no tenen noms ni cors gravats a l’escorça. L’entorn es torna més evocador, l’estany és tot un toll d’intimitat. Es torna forat interior i llavors es revieun parts de la gran novel·la de Boris Vian, L’escuma dels dies (1947), que Michel Gondry va dur al cinema l’any 2013. L’argument gira en torn del nenúfar que a Cloe li creix en un pulmó; les coses només van millor quan Cloe està envoltada de flors naturals. És evident que les flors tenen humors i que amb els seus perfums senyalen camins. En el clàssic The Charm of Gardens (1910),Dion Clayton Calthrop sosté: “By nature you come at new views from a path and so obtain fresh suggestions […] so unmethodical is man by instinct that if he were to lay otu a garden in the same frame of mind in wich he crosses a field, that garden would abound in twisted, tortuous paths, beds of irregular shapes, spasmodic arrangements of trees, flowers, shrubs and vegetables, a veritable hotch-potch”; amb el pintor cal pensar fins i tot en la fusta amb què estan fets els bancs per descansar: “all the wood in wich I sat was stirring with life”. Finalment, és menester fixar-se també en els petits habitants de l’estany, en els amfibis, per exemple la granota que nada en l’estany i que té parents al riu Serpis. O els carpins rojos, i llombrígols, carpes, fartet, samarucs. I els rèptils com la sargantana ibèrica, gambúsies i els dragons. Per tot arreu, molts ocells, i per això amb aquesta fauna es travessen, amb la mirada i l’oïda, els nivells del jardí.
Amb l’estany, l’altre element de l’enjardinat parc que condueix al flâneur i a la flâneuse a una altra dimensió es el desaparegut laberint. Va ser creat l’hivern de 1994-95, quan el parc ja havia celebrat el seu seté natalici. El laberint, en termes empírics, s’ha absentat. El va fer l’artista gandià Àlvar Martí. Però sembla que quelcom d’ell resta present. Amb el laberint, la intimitat de l’estany es torna pensament i, més què memòria, melangia. L’artista explicava que “el laberint és símbol i arquitectura. És una imatge de la ment i del seu funcionament. El laberint-espiral és un camí, és un camí incert, és un viatge cap al centre. Recórrer aquest camí ens possibilita una experiència íntima, energètica, sensitiva. Recórrer aquest camí et dona la possibilitat de trobar-te a tu mateix”.
El laberint tenia uns 16 metres de diàmetre. Formava una espiral de 5 revoltes. Com un rar caragol pla i aparentment de dues dimensions només. El laberint va poder ser land art, i l’art és una altra entitat integrant de la natura urbana, que així ja adquireix dots de talismà. Que avui el laberint no estiga on estava, no vol dir que haja desaparegut del tot. S’ha debatut llargament el fet que el laberint va ser desmuntat. D’altra banda s’afirma que, com un ammonit, roman fossilitzat sota el terreny. I un laberint soterrat incrementa, més si cap, el seu caràcter enigmàtic. Era elevada la densitat de les pedres amb què estava dibuixat. Eren roquetes pesades. Podrien haver-se obert pas terra endins. En l’interior d’elles voltejava el diminut i nerviós huracà de nostàlgia que tenien vers les zones originàries d’on havien sigut extretes, perquè malgrat ser transportades des de Marxuquera, algunes ja havien estat transportades fins allí des d’un altre lloc. A l’enjardinat parc, per tant de pesar, les pedres constitutives del laberint es van enfonsar. Encara que inerts, inanimades, ploraven de nostàlgia de la llar, van enfangar el sòl que se les va engolir. Es nota, es sent i és evident que en el lloc roman el remolí de melangia rocosa. És un laberint recordat. In memoriam. S’ha estudiat que un laberint en forma d’espiral no es pot desmuntar realment mai. És un enigma permanent, no es pot desfer. La qüestió va més enllà del càlcul que fa Ariadna amb la seua troca de fil segurament vermell per a l’estratègia de Teseu.
Cap parc enjardinat amb un laberint desaparegut i amb un estany cobert de nenúfars i paraigüets es pot simplificar. D’altra manera el rectangle de Sant Pere i l’Alqueria Nova hauria perdut el seu caràcter vinculant i protector. Les seues nits són hermètiques. Amb la foscor, les portes tanquen i ningú pot entrar. El jardí es retira, s’arrauleix i es mira la fatiga pròpia soferta per les trepitjades del dia, revisa les converses que ha escoltat i dialoga amb els nenúfars i els amfibis que esperen plàcids i somrients. En alguns casos, però, l’horari no és estricte, perquè el jardí resideix a l’interior del flâneur i de la flâneuse i protegeix cadascuna de les seus passes i de les seus mirades, que són l’origen d’enunciats espacials (Fredric Jameson, The Benjamin Files, 2020). El jardí va per dins, és el paisatge pulmonar. L’enjardinat parc de Sant Pere i de l’Alqueria Nova desperta també el record d’Un jardín en Brujas (1996) de Charles Bertin, que relata converses on la figura de l’àvia és venerada pel net en el jardí intergeneracional de casa, allà on es reprodueixen llavoretes i el futur roman en l’esclat de cada empelt de gemma de gesmiler. Igual que en les primeres respiracions què tota la humanitat va ser i què es reitera en cada criatura recent nascuda (María Sánchez, Tierra de mujeres). Bertin diu que “entre mis refugios favoritos estaba la red de senderos dispuestos en el sotobosque”; “el jardín exhibía con orgullo todas sus rosas, todos sus blancos níveos en medio del verde aún tierno de las hojas. Los crepúsculos eran de un esplendor casi doloroso: diríase que el día únicamente consentía en finalizar tras haber agotado todos sus fulgentes embrujos”. El conjunt configurava un talismà. Allí, ell estava segur.
Si és cert que convenia començar pel final del segment de l’itinerari a través de la ciutat de Gandia, ara toca dirigir-se vers el començament. La Passarel·la és la germana del Pont Vell. Com l’enjardinat parc, la Passarel·la també va ser dissenyada per Ferran Mut Oltra: les línies horitzontals dels braços i les verticals de les cames que es claven en les ribes del Serpis es repeteixen en l’entrada principal, a la part nord-est, de Sant Pere i l’Alqueria Nova. Per sobre la llinda erta com un fus d’aquesta porta transcorre una línia corbada que evoca els arcs que sostenen el Pont Vell, però sobretot imita el transcurs d’un dia suau, traça el recorregut que des del parc enjardinat s’observa que fa el sol per sobre la Terra que roda i roda i roda i roda. I si la porta té molt de Passarel·la, el passeig dels plàtans del parc enjardinat té molt del Serpis. En el pilar dret d’aquesta porta hi ha una placa de marbre que testimonia la força de les activitats de “Salvem el Parc de Sant Pere”. La placa té inscrites paraules de Josep Piera i Rubió (Beniopa, 1947-Gandia, 5 de abril de 2026): “Perquè salvem tots els parcs imaginables”. Aquelles meravelloses temporades allà en els llimbs (II), que es desenvolupa fins ací, i només seguirà unes poques línies més, està consagrat per complet a la memòria de l’escriptor.
El parc té més portes, però caldrà comentar-ne només una altra. La que dona al nord. És escalonada com un castell, però amb els seus dos ullals laterals imita molt més bé les altures i els camarots d’un vaixell. Aquesta porta atrau la mar a l’enjardinat parc. Fa de port. Per això té més sentit que el laberint desaparegut imite un ammonit invisible i, encara avui, proveïsca a l’enjardinat parc de més de 500 milions d’anys d’història. Llavors, més que soterrat, el laberint deu estar submergit, bussejant llegües marines en companyia del divertit i curiós Julio Verne.
Tant la Passarel·la com el Pont Vell i l’enjardinat parc resulten ser espais que estan i que no estan en el centre de la ciutat. Són llocs no apartats, que no estan a les foranies, però què alhora són una mica disseminats i perifèrics. Tant és així que venen a marcar llindars, són gairebé el punt i final d’alguns objectius de la ciutat. Més enllà de la Passarel·la i del Pont Vell, i més enllà de Sant Pere i l’Alqueria Nova, el flâneur i la flâneuse estan a la ciutat però alhora comencen a sentir-se fora d’ella i senten que li donen l’esquena. El silenci augmenta. Són llocs menys massificats. En aquest sentit, i precisament per això, són espais de dissens. De diferència. D’ací que la definició de parc i de jardí passe per descobrir les performativitats i discursivitats que esdevenen in situ. Estar a la natura urbana és una habilitat desenvolupada, és un afecte residencial, és un laïcisme del Paradís. És l’espai com el d’allà en els llimbs. Un jardí és una realitat embolcada, un amulet amb closca. Aquesta zona enjardinada és com un mol·lusc amb poders màgics, especialment protectors, com ho són els contes.
