La pregunta pel significat del triangle rosa (també vermell i d’altres colors) continua vigent. Ha transcorregut un any des que l’exposició Planificant la diversitat LGTBI+, Art i Cultura va lluir uns dies en el Passeig de les Germanies de la ciutat de Gandia. L’exposició constava de setze panells. Cadascun estava col·locat en un costat de les quatre estructures cúbiques que es van distribuir davant de la Casa de la Cultura, en el vestíbul de la qual s’alberguen, des del 2024, cal recorda-ho, totes les connotacions de la radiant, i no suficientment atesa, escultura In Utero de Viktor Ferrando. 

Les imatges dels setze panells de l’exposició es van realitzar a partir d’altres imatges emblemàtiques de la història de l’art o d’altres figures representatives sobre les que es van fer mudar idealitzacions classicistes. En haver de seleccionar un llenç de l’exposició, és ben oportú destacar la modificació aplicada a La llibertat guiant el poble,d’Eugène Delacroix, obra que es va refer substituint la bandera francesa per la bandera que Monica Helms va dissenyar en 1999 i que en el panell del Passeig onejava arribant victoriosa a la meta d’una pista d’atletisme al fons de la qual es veien altres propostes de societat no guiades per esta llibertat ampliada i significada en virtut del símbol tricolor blau, rosa i blanc. L’exposició donava la benvinguda al Gandia Pride 2025.

En la foscor de la nit, i a la intempèrie de la ciutat de Gandia, els vianants comentaven els setze llenços impresos que lluïen sota la tènue llum dels fanals d’un Passeig ple de propòsits i il·lusions en vistes a un estiu que li faltava menys d’un mes per fer el seu esclat d’inici en la nit de Sant Joan. Anualment, este horitzó acapara un tumult emocionant. La nit corresponia amb gratitud i entregava la suau brisa que des de poc després de la posta del Sol ja arribava de la mar per acompanyar les ones de la bandera blava, rosa i blanca guiant el poble i fent més joiosa la contemplació de la proposta artística i cultural que vianants de tot arreu del món es van endur per travar eixes onades de llibertat amb el fil de la nit i els extensos somnis secrets.

L’endemà, però, l’exposició va amanéixer feta malbé. L’exposició originària, que metafòricament es podia anomenar Tesi, s’havia alterat amb grafits homòfobs que cobrien part dels llenços. Insults i expressions d’odi s’oposaven a les idees principals de l’exposició Planificant la diversitat LGTBI+, Art i Cultura. El trenc d’alba no aconseguia consumar-se. Damunt de la primera, una segona exposició, que es podia anomenar Antítesi, contrariava i negava el contingut originari. Manifestant odi, l’Antítesi sancionava i prohibia la Tesi. La preocupació enterbolia l’alegria de maig. Les marques denigrants, una altra vegada, oprimien i obstaculitzaven l’expressió lliure de la diversitat de les formes d’estima. Era, i continua sent, un fet històricament recurrent. Es revivia l’expressa voluntat de negar la diversitat afectivosexual que amb savoir-faire i respectuosament s’havia mostrat en l’exposició inicial. Una sensació de tristor va amerar la mirada dels vianants que, immersos en l’eclipsat trenc d’alba, observaven sangglaçats i frustrats la condemnable materialització d’odi.

 La història tant temuda presentava una nova edició de prohibició. En l’arrel de l’Antítesi o segona exposició estava l’odi que farcia les paraules pintades així com les esvàstiques nazi que cobrien parts dels llenços. El que faltava per a un qüe! La por a la història es deguda a que la perpetració de gestos homòfobs situa lamentables atrocitats pretèrites enmig d’espais propers, comuns. Sí, es tracta de passar pàgina, però abans de passar la pàgina cal llegir-la. Al llarg de dotze anys, el Tercer Reich va dur a terme 53.480 condemnes per homosexualitat emparant-se en l’article 175 del seu Codi Penal. Per tant, les condemnes van ser legals i sistemàtiques. És dantesc. Va haver triangles rosa mullats de suor i sang als camps de Sachsenhausen, Buchenwald, Dachau,Flossenbürg i Auschwitz-Birkenau, entre d’altres. Ho explica el professor Ricard Huerta, Catedràtic d’Educació Artística de la Universitat de València, en El Holocausto rosa. A Espanya, però, també es va promoure eixa esgarrifosa dinàmica en plena dictadura franquista amb la Ley sobre peligrosidad y rehabilitación social (5-8-1970; si és cert que esta llei venia d’aquella Ley de vagos y maleantes de 4/8/1933 redactada durant la II República, també és cert que en la del 33 no es mencionava l’orientació sexual). Esta llei va impulsar, en la Facultat de Medicina de la Universitat de València, la realització d’estudis estigmatitzants i infamants a propòsit de la lliure recerca de la identitat de gènere.

Afortunadament, l’art i la cultura obrin escletxes per les quals reconquerir la llibertat. L’exemple més representatiu en aquest sentit fou el de Joan B. Mengual (1945-1992), psiquiatre dissident que escrivia textos literaris que publicava sota pseudònim. Les seues ficcions psiquiàtriques denunciaven la repressió que els seus pacients havien sofrit en la dictadura franquista. En la novel·la Bel i Babel (1980) el jove psiquiatre va indagar en el procés contextualitzat de la recerca d’identitat. La importància d’aquest autor està defensada de manera consistent i amb èxit en la Universitat i s’ha reconegut que va ser el més contundent enfant terrible del pensament i les lletres valencianes d’aquell moment a la ciutat de València (el seu admirat amic Joan Fuster estava a Sueca). Ningú tenia el perfil intel·lectual i existencial del jove psiquiatre. No obstant, es pot referir la proposta de Lluís Fernàndez en L’anarquista nu (1979) conjuntament amb el seu estudi sobre l’anàlisi cinematogràfic coordinat per l’acadèmic anglès Richard Dyer. I actualment és imprescindible la reflexió de Paul Beatriz Preciado des de l’àmbit de la Universitat parisenca. A més a més, i per fi, s’han publicat els comentaris de Didier Eribon, algunes paraules seues: “no hi ha res purament psicològic, sinó més bé l’acció tant insidiosa com eficaç de les normes sexuals i les jerarquies que estes regeixen i que fabriquen dia rere dia els psiquismes i la subjectivitat”.  

A l’Espanya del franquisme hi va haver la Colònia Agrícola Penitenciària de Tefía a l’illa de Fuerteventura on, a partir de 1954, es van deportar persones dissidents de la sexualitat normativa. Basat en l’article 49 de la Llei 20/2022, de 19 d’octubre, de Memòria Democràtica, l’àrea esmentada de Fuerteventura és un espai de memòria, com ho és tot espai on s’hagen desenvolupat fets de singular rellevància per la seua significació històrica, simbòlica i per la repercussió en la memòria col·lectiva. La zona especificada de Tefía es vincula a l’activitat de la Memòria Democràtica per la via de la lluita de la ciutadania espanyola pels seus drets i l’exercici de les llibertats a partir del combat contra la repressió i la violència sobre la població com a conseqüència de la resistència al colp d’Estat de juliol de 1936, la Guerra Civil fins 1939, la Dictadura i l’exili. Conèixer aquest memorial contribueix a la recuperació i aprofundiment dels valors democràtics. És evident que no es pot passar la pàgina fins que la pàgina s’haja llegit. 

De la mateixa manera que el 26 de desembre de 1978 van ser modificades les restriccions estigmatitzadores de les lleis repressores a l’Estat espanyol, el juny de 2025 també van arribar les notícies al Passeig de les Germanies de la ciutat de Gandia. Les perquisions policials havien aclarit l’autoria dels fets homòfobs. En eixe moment la preocupació va augmentar. Presumptament les mans que havien materialitzat els gestos homòfobs eren mans molt joves. La reflexió al respecte va desembocar en conclusions incòmodes. Els joves aprenen dels majors i incorporen comportaments que capten sobretot en els seus referents adults. La ment jove no es modela des del no-res. Del discurs d’odi expressat en Antítesi és autora la part madura de la societat. El vandalisme vers l’exposició originària, Tesi, es podia entendre com una devolució, com un mirall en el qual es mostraven els criteris i els valors apresos per la part més jove de la societat.

Va arribar un tercer moment. L’exposició Tesi tatxada va reeixir de les cendres de la repressió d’Antítesi. Potser el coratge d’In Utero va intervenir en les decisions i va afavorir un tercer estrat que es preparava per ser mostrat. S’apropava una nova exposició, podia ser anomenada Síntesi. Una mena de dialèctica va aglutinar l’afirmació de la primera proposta i la negació que exercia la segona proposta, tot tractant de superar la contraposició tensa entre les dues. Es van retirar els panells danyats i es van reimprimir les imatges originals. Una altra vegada la bandera que havia guiat al poble tornava a ser blava, rosa i blanca, i arribava novament victoriosa, en primera posició, a la meta de la pista de la història tant temuda. A diferència del que ocorre en temps de repressió i prohibicions, on el desig homosexual és censurat i, per tant, està reprimit o sancionat, en maig de 2025 es va donar un fet d’assertivitat memorable i d’orgull sòlid que mostrava els canvis i l’avanç social en la defensa dels drets humans i dels valors ètics. La tercera exposició era fruit de la resposta implacable vers la segona. Tornava a brillar l’orgull del desig lliure i sense repressió. Un gest de respecte vers la llibertat de la identitat arribava al Passeig. Era un triomf sobre l’odi, una magnífica mimesi del Moviment Act Up novaiorquès en el seu combat contra la fòbia vers el col·lectiu LGTBI+ que insisteix en recordar la fórmula “Silence=Death”. 

La rellevància de la tercera exposició estava en reafirmar les idees principals de l’exposició originària. Ara, vist retrospectivament, resulta imprescindible contar-ho d’aquesta manera i destacar les tres fases per les quals va passar l’exposició Planificant la diversitat LGTBI+, Art i Cultura. És menester no oblidar la lluita constatada en els setze llenços. El plec dels tres moments és el que ha de dotar de la importància històrica el present maig de 2026, que ha d’incloure en el seu nucli el maig de 2025, gairebé com a memorial democràtic. De no ser així, s’incorrerà en el risc d’oblidar i de no poder contar a les mans joves el què mereixen conèixer i saber per tal de no fer i no incórrer en els errors d’adults censuradors, ara que s’ha anunciat el Gandia Pride 2026. 

 Com que la psicologia explica que el desig no es redueix als genitals (perquè si així fora seria la manera més lletja i lamentable d’entendre el desig); com que el desig deserotitzat és gairebé còsmic de tant ampli com és; com que la identitat mai està desemmarcada d’una societat específica; llavors, atemptar contra identitats i els desitjos corresponents és atemptar contra parts representatives de la societat i és vulnerar els drets i les llibertats de nombroses persones de diferents col·lectius i així com de nombroses persones que no s’adhereixen a cap col·lectiu. Lluitar contra les reedicions de la repressió és un gest necessari de resistència contra el feixisme. Hi ha que aprendre a identificar i a evitar pràctiques agressives i intimidatòries basades en l’obediència cega i que s’afiancen amb l’actitud còmplice de part de la població, com explica el professor Ricard Huerta. En fonamentar-se l’actitud de resistència contra l’opressió per la via de la intervenció LGTBI+ aplicada a La llibertat guiant al poble de Delacroix, llavors les dades històriques i l’interès en llegir la pàgina abans de passar-la pretén ser, modestament, una transversal aportació a l’exercici de la Memòria Democràtica.