Aquelles passes descrites per Josep Camarena (Llocnou de Sant Jeroni, 1921-Gandia, 2004) en un llibre que té forma d’àlbum, Gandia, un itinerari pel passat (1992), van induir als biòlegs autors d’Un passeig per la natura urbana a Gandia: de la Passarel·la al Parc de St. Pere (1996) a pensar en un Pròleg de caire històric. Josep Mª Ferrairó, Fermí Romaguera i Jesús Villaplana van demanar a Josep Camarena les paraules que havien d’obrir el llibre. En aquestes dues obres es fonen història i natura; i amb l’evaporació de la dualitat, s’esborren també altres classificacions.

L’afortunada expressió natura urbana posa en entredit l’obsessiva voluntat per fer una divisió entre el rural i l’urbà, i s’extrapola amb dolenta torpor a la dualitat “natura / cultura”. En aquesta tendència nefasta està inoculat, i dissimulat, allò què als ulls del filòsof Walter Benjamin ja estava identificat com el vertader problema: la maliciosa apropiació que de la noció de progrés fa, en general, el ciutadà contemporani, que entén el progrés en la forma d’un distanciament respecte de la natura. Perquè ocorre que insistint en la separació, s’uneix; i que insistint en la unió, es separa. Com si el progrés consistira en una negació d’allò natural a base de desenvolupar-se en un moviment unidireccional sempre cap endavant i com si aquest moviment no comportara perjuí. Però sí que té conseqüències negatives. Les té de ben greus. Els resultats desmantellen l’altra cara de la dinàmica idealitzada que pretén ser el progrés. I encara és menester arribar més lluny.

En pensar la combinatòria possible de la relació entre allò urbà i allò salvatge, entre la cultura i la natura, està posant-se com a base un error. Tot cau en invenció inversemblant. L’antropòleg Claude Lévi-Strauss ja ho tenia ben clar. Encara que ell va desenvolupar la seua teoria estructuralista amb binomis, el més exitós dels quals va ser “cru / cuit” (emprat per designar dos moments socials diferenciats), va destacar que entre els pols o estadis hi ha una irremeiable continuïtat. Com si un fos la integració i la resolució de l’altre. Res no surt sinó de la natura, la cultura no està exempta d’allò salvatge. La connexió espontània i l’originària simbiosi entre “cru / cuit”, i fent versió del binomi amb llibertat, es pot dir la simbiosi entre poble i ciutat, entre història i vida, es posa en pràctica en l‘edició d’Eixides Camarena del 2026 amb sis rutes guiades que homenatgen el professor saforenc Josep Camarena i que organitza el CEIC Alfons el Vell de Gandia. És d’interès complementar les rutes amb l’obra de Frederic Aparisi i Carlos Lecuona, Josep Camarena, l’arxiu d’un home i una època (2009), on es presenten de manera organitzada els treballs de Camarena, inclosos d’inèdits. D’altra banda, també es pot recórrer a l’estudi fet per Ignasi Mora, una mena d’autobiografia indirecta de l’historiador, Josep Camarena i l’ocàs del món rural (2015); és quasi una suplantació permesa, un exercici de ventríloc puntualment bastant divertit. 

A comprendre què és la natura urbana ajuda la lectura de l’obra de María Sánchez (n. 1989) i conèixer la seua conferència “L’obstinació de florir” corresponent al mes de març a la Universitat de Gandia. Ella es defineix com una veterinària que treballa amb races autòctones en perill d’extinció i que defensa altres formes de relació amb la terra com l’agroecologia, el pasturatge i la ramaderia extensiva. Declara que tot ho fa des d’un posicionament feminista. El què la fa susceptible de presentar conferències és la transformació d’aquesta definició pròpia en escriptura de llibres d’assaig, poesia i en la columna periòdica “Comer” que publica en La Vanguardia. A més a més, té col·laboracions en el programa “De boca en boca. Semillero de palabras” de RNE. 

L’explicació del títol de la conferència de la Universitat de Gandia prové del poema “Nunca te fuiste del todo”, que està inclòs en l’apartat “El día que nací mi abuelo plantó un peral” del darrer llibre que María Sánchez ha publicat, Fuego la sed (2024, La Bella Varsovia). En el poema es traça la relació entre l’irrefrenable entusiasme habitual en la infantesa, el màgic aprenentatge intergeneracional i l’exuberància (o expressivitat inherent, pot dir-se en el marc de la poesia de Marta Sánchez) dels arbres fruiters: “El mundo es / solo un niño / buscando la sombra / de un peral / por qué ese empeño en florecer / siempre te persigue”. La poetessa explica que la perera que el seu avi va plantar encara està viva. La connexió entre les generacions familiars està representada per les llavors que vencen els finals: “pero quedará una semilla / en cada una de las yemas de tus dedos / injertaba / cada rama / con él un tintineo / así soñábamos nosotros”, “mirad / cómo brotamos / entre tanta impaciencia / y brevedad / lo más antiguo que tenemos / sobrevivirá / en el bostezo / de una criatura”. Amb aquest poema, que podria dir-se líric, es presenta de ple el títol de la conferència. Tot seguit, María Sánchez  enfila la qüestió de, podria dir-se, tots els binomis inclosos en l’expressió natura urbana i fa un repàs ràpid pel seu primer llibre, Tierra de mujeres. Una mirada íntima y familiar al mundo rural (2019), on torna a insistir: “Me pregunto si la infancia es un espejismo”. Confessa que tota la seua obra arrela allà, en aquelles meravelloses temporades en els llimbs, amb l’afecció i l’aferrament vers els membres de la seua família. I és ací el primer instant en el què l’autora obri la primigènia escissió i estableix “dos mundos”, diu ella: la literatura i el camp. Però cal pensar amb cura aquest tall. María Sánchez traça en la Part I de Tierra de mujeres una genealogia del camp que enllaça en els capítols següents amb una reflexió que caldria enunciar, amb terminologia de Carol Gilligen, d’ecofeminisme. L’autora organitza les observacions amb l’analogia de tres referents familiars i què venen a abundar en la qüestió intergeneracional esmentada. En la Part II del llibre explicita que es tracta de la rebesàvia, l’àvia i la mare. Simbòlicament, associa la primera dona a la surera, la segona a l’hort i la tercera a l’olivera. L’arbre de la perera representaria a l’autora i al seu avi junts, com s’explicita en el poema citat. 

Ara bé, quan en Tierra de mujeres es vincula la reflexió sobre la natura i el feminisme, s’enceta, inconscientment o a posta, una problemàtica àmplia la teoria de la qual travessa més d’un segle farcit d’entrebancs teòrics i també pragmàtics. El postestructuralisme de Judith Butler (1956), referent de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, és el què torna controvertit aquest plantejament. Butler s’aferra a la fusió de natura urbana, combinació difícil i finalment volàtil, ja què ella exerceix intencionadament la desnaturalització dels pols. Una mena de transposició molt sofisticada i excèntrica, diuen les crítiques, que ve des del holisme lingüístic i s’aplica a l’ontologia. Llavors, es té la desnaturalització de l’ontologia per captar la natura com discursivitat i no com essència. La discussió sobre el camp i el feminisme es torna difícil i bigarrada.

Butler ve de Lévi-Strauss, que diu: “Només es para de classificar quan arriba el moment en què ja no és possible d’oposar […] I quan el sistema s’immobilitza, no és ni per culpa d’un obstacle imprevist, resultant de les propietats empíriques dels éssers o de les coses, ni perquè el mecanisme s’hagi garrotat: és que ha acabat la classificació i s’ha complert plenament la seva funció de síntesi”. Interpretant aquest passatge i reincorporant el dinamisme per superar la immobilitat, Butler dona una passa més en la línia de la natura urbana: la síntesi final no és natural, és discursiva, performativa. No hi ha binomis, diu. En pensar després de suprimir-los, tot canvia. S’enceten novament les meravelloses temporades allà en els llimbs, incerta àrea gloriosa entre àrees hipertrofiades. Esdevé el volteig dels petits magatzems identitaris (almácigas, diu María Sánchez) i d’incubadores de llavors futures. No és que no existeix, és què la Natura no pot ser més que discursiva. Així, doncs, simplement, “si saps que ací hi ha una mà, et concedirem tota la resta” (Wittgenstein) per fer contra l’escepticisme i el realisme ingenu, a favor de la performativitat de la natura que contribuirà a la seua cura. Aquesta idea que ve de la Universitat de Califòrnia a Berkeley es recolza en els treballs visuals de Wolfgang Tillmans, Love (hands in hair) (1989) i de Elina Brotherus, La Main (1999). 

Una hipòtesi és què en la conferència “L’obstinació de brotar” María Sánchez desenvolupa la seua reflexió en aquesta línia i posà el llenguatge en primer lloc. Ara bé, aquesta interpretació no es pot assegurar sense reserves. No obstant, en el seu llibre Almáciga. Un vivero de palabras de nuestro medio rural (2020), que ve a ser una reflexió sobre vocabulari, l’autora és conscient què el llenguatge fa món, crea natura, construeix cos i el seu sexe i gènere, conrea camp i produeix cultura. Sap que la determinació és violenta i que aquesta s’origina en el llenguatge, perquè no hi ha fora d’escriptura, de text. Si Butler ve de Lévi-Strauss, però també de Derrida, cal dir que també María Sánchez ronda a Derrida i el cita i, en el bon sentit, s’apropia de les seus paraules. Abans del text no està clar què podria haver. María Sánchez explica la paraula arxiu com ho fa Derrida, per destacar que significa arjé, principi, comandament, poder, autoritat, selecció prioritària de documents. Eixe detall, fer pensar que María Sánchez pot estar d’acord amb Butler. Cal repetir, però, que no està clar que siga així. Si ho fora, llavors la natura i el camp s’haurien d’entendre com discursivitats i performativitats. En conseqüència, la natura urbana seria una construcció unitària i l’ésser humà no estaria separat de la seua discursivitat i performativitat en les quals esdevé la natura. Pot ser fructífer pensar les tesis centrals de l’assaig Tierra de mujeres a través d’aquesta òptica de la filòsofa americana i del filòsof francés. 

De les més meravelloses imatges que María Sánchez regala en el seu relat oral a la Universitat de Gandia, destaquen les següents. En primer lloc, el bancal d’alfals florit que no es va segar fins la visita de la poetessa. En segon lloc, la fotografia de la coberta de Tierra de mujeres, què vincula la reflexió desenvolupada amb un nou exercici de memòria democràtica. És una foto que Joaquim Gomis Sardanyons li va fer a la seua filla Odette en una regió francesa durant l’exili en 1939. Imatge sobre l’aferrament i l’exili que demana citar paraules que no precisen explicació i que provenen, les primeres de María Sánchez i la segona cita que pertany al portugués Tavares: “Algunas enfermedades hacen perder el sentido de la huida al animal” (en Cuaderno de campo, 2017, La Bella Varsovia), “Con movimiento, hombre y animal pertenecerían  -lo juras- a la misma inclinación; inclinación, casi desesperada, por amar unas cosas y huir de otras […] estaremos ante una comunidad de deseos y miedos”. La tercera imatge és la què la poetessa recrea a partir de l’explicació de la memòria que tenen els corbs, que poden viure fins a 15 anys: tot corb morirà sense haver oblidat les expressions facials d’aquelles persones amb qui s’ha relacionat des dels primers vols de la seua vida. Temporades diferents a la què el jove Rimbaud va poetitzar com d’infern són les què amb María Sánchez es poden experimentar amb goig.

Catherine Clément (n. 1939), investigadora feminista de musicologia històrica, explica que hi ha una llarga sèrie d’òperes que són masclistes, les enllista perquè són les òperes que conclouen fent coincidir la mort de la protagonista femenina amb les ovacions del públic. D’aquesta difícil combinació abomina la teòrica francesa. Considera que eixa refinada i alhora bàrbara unió de l’òpera amb la bestiesa que es representa simbolitza a la perfecció la fusió que és l’insuportable i cínic pensament salvatge propi de la més radical actualitat. Cal destacar que Clément ha reconegut sense límit haver-se format en tot allò més important amb, precisament, Lévi-Strauss, a qui li ha dedicat passatges filosòfics. I Clément obri així pas a la reflexió final que ve gestant-se en l’obra de María Sánchez: l’abominable qüestió de la corrupció urbanística i què des de La Safor es té de referent la novel·lística crítica de l’escriptor de Tavernes de la Valldigna, R. Chirbes (1949-2015). És repel·lent que s’aplaudisca la caiguda d’arbres i d’espècies animals que els habiten per erigir, en el seu lloc, adossats i edificis d’apartaments envoltats d’asfalt. La desaparició de qualsevol espècie empobreix les altres espècies. Representatiu d’aquesta erosió és el mos fartó de Pac-Man, capaç de tragar i progressar en el volum fins rebentar. Pac-Man és anomenat així per l’onomatopeia japonesa del so que es produeix en obrir i tancar la boca; en fer-ho sense descans és golafreria pura, i en termes de Chirbes és el progrés que acaba amb terrenys i espècies febles i discretes en risc d’extinció, que són precisament les més adorables. És la discursivitat de l’urbanisme autolesionant-se, perquè tot està emparentat, és u. Ha de quedar, però, la favorita, la dolça junció primigènia de natura urbana pròpia d’allà en els llimbs.