In Utero és una escultura d’acer que s’eleva 3 metres sobre els esquelets metàl·lics de màquines de cosir tradicionals. Des d’aquest significatiu pedestal es teixeix, puntada a puntada, el fred pla coronal d’una figura que es correspon de manera ambigua amb la polisèmica expressió que l’anomena. L’agulla (o el clau) emprada simbòlicament per erigir la figura és gruixuda com una espasa; ben visible, resta clavada enmig de la verticalitat d’acer, astuta com ho és tota perpendicular i vital com va ser el constant no de Penèlope per a gairebé tots els pretendents d’Ítaca. In Utero, que inicia el seu sorgiment amb l’assemblatge de la part inferior i que es culmina amb la simbòlica confluència del teixit carnós, els ossos de les vèrtebres i l’espina afilada que travessada fa de vèrtex,compleix els requisits per pertànyer a la sèrie de juxtaposicions hostils que l’artista alacantí Víktor Ferrando (1968, Calp) ha anat realitzant en els darrers anys. En 2024 es va decidir instal·lar In Utero al hall de la Casa de la Cultura de la ciutat de Gandia. 

El significat d’In Utero troba aclariments en la placa adjunta que l’artista va preparar amb una breu nota escrita. “L’obra constitueix una morfologia escultòrica femenina, que convulsiona pel dolor causat d’un clau que travessa les seues costelles”. Acostant el comentari que l’historiador de l’art i assagista G. Didi-Huberman (Saint-Étienne, 1953) va fer del Cub d’Alberto Giacometti, In Utero esdevé inquietant per la seua semblança amb el que al remat, segons la nota explicativa, podria no ser. In Utero no és literalment i només un úter, és una morfologia femenina més àmplia, potser un cos de dona. Aquesta distància entre les dues figures solda el sentit global de l’obra. El cos de la dona amb forma d’úter representa també la nuesa del seu úter. Amb aquest morfotip s’organitza l’espai definitiu on es configura de manera més aproximada el significat que l’artista alacantí buscava: l’obra és “la reivindicació dels drets de la dona”, el clam per “la llibertat de la dona”. 

Ara bé, és necessari dir que, malgrat la seua eloqüència, les 5 línies i mitja de la placa mantenen una relació en part oculta amb els 150 quilos d’acer de l’escultura (que provenen d’elements de cultiu agrícola de la zona de Gandia). L’escultura és desbordantment poderosa. Atrau les paraules explicatives de la placa fins dipositar-les sobre la pell de les seues parets i anar més enllà d’elles. Però seria un horror seguir per ací i elaborar, amb aquests elements i cenyint-se a la materialitat de l’obra, un argument a propòsit de l’estètica d’In Utero i de la seua descomunal bellesa sostinguda sobre la convulsió de dolor. D’altra banda, també és cert que es va anar massa lluny en aquest punt quan es va sospitar d’una errada, d’una greu confusió, com si la placa no fos la descripció d’In Utero sinó d’una altra escultura, perquè de tant explícita que és, finalment la placa s’arroga una discreció i una diplomàcia que fa que les seues paraules quasi es tornen silenci en emplenar i satisfer fàcilment i del tot l’esperit crític dels vianants que creuen el hall que uneix el Passeig de les Germanies amb els fabulosos Jardins interiors de la Casa. Realment, però, l’altíssim rang de la complexitat d’In Utero evidencia que l’estil de la placa es va establir a posta. In Utero res té de cavall de Troia, però hi havia que obrir-li el camí a l’escultura i assegurar-li l’arribada fins l’interior de la ciutat. In Utero va penetrar els llindars de la ciutat i ara el seu crit reivindicatiu s’escolta rotund i serà així per sempre. Les síl·labes que emet l’escultura des del seu paladar vibren ampliant el contorn de les perifèries de la ciutat. Ara, In Utero ja està dins i roman segura i inclosa en un altre úter arquitectònic. Van unint-se circumvolucions amb la finalitat de proveir-se de la seguretat que cal. Amb la mar, ara la petita zona on llueix In Utero és l’altre hall per on accedir a l’enamoradissa capital de la Safor. 

Així, doncs, què és In Utero?No és evident que siga la morfologia del cos d’una dona. No és evident que siga només la morfologia d’una matriu. És evident que és, alhora, la forma d’un cos de dona i d’un úter. Les àrees obertes per aquesta suma i que no estan explicitades, que són invisibles i immaterials, resten inexplorades. Si finalment In Utero respongués només a la literalitat del seu nom i l’escultura es limités a ser un úter, llavors es plantejaria la qüestió “d’una absència, d’una humanitat en falta” (G. Didi-Huberman). És a dir, precisament si no tingués més del cos d’una dona, les reflexions esdevindrien en torn de la seua inhumanitat. Es clama que aquesta figura “està furtant-li a la natura actituds impossibles” (Valery).

Encara no s’ha esvaït la sospita vers l’expressió que l’anomena. Si bé és cert que de l’escultura s’ha parlat des de la perspectiva futurista i des de la ciència ficció, també des del Transhumanisme, no s’ha insistit en que In Utero escenifica, com una gota sòlida, la història de la civilització europea fins la societat post industrial que va precedir l’actual. In Utero es constitueix a l’interior d’una forma que evoca la forma d’altres escultures. Els contorns angulosos de la part superior es suavitzen mentre descendeixen traçant corbes, i com despullant-se de veladures. El seu contorn nu revivifica proporcions d’altres èpoques. És la corba de Praxíteles? És un contraposto? I si In Utero és una revivificació de la de la Venus de Milo? Aquesta relació es pot fer més estreta en l’hipotètic cas que es tracte de la nuesa de l’úter de Venus (millor seria dir d’Afrodita, per suposat). Els extrems superiors fan de trompes de Fal·lopi i com muscles de Venus es perllonguen en la inexistència d’uns braços que en 1820 el llaurador no va trobar a l’illa de Milo. Tot el cos de la dona en forma d’úter reposa només sobre una cama. Un detall. Cal tindre present que la corba praxiteliana i el contraposto també es poden trobar en escultures de figures masculines com, per exemple, el David de bronze de Donatello. 

Malgrat les possibilitats i l’obertura d’In Utero, la peça ofereix més respostes que preguntes. Per això, l’equivalència indicada entre la morfologia femenina i l’úter no podrà ser una resposta que es limite al reduccionisme biològic. Simone de Beauvoir, en El segon sexe (1949)diu que el material biològic no pot definir què és una dona; diu: “La dona? És molt senzill, diuen els amants de les fórmules senzilles: és una matriu, un ovari; és una femella, i és prou aquesta paraula per definir-la”. Cal traspassar la biologia i morals i arribar, a l’espai de la polis. “Quin tipus d’identitat podria construir-se sobre dades simplement biològiques? Evidentment, no una identitat personal, que és la que està lligada al reconeixement dels altres membres del grup social, a la seua vegada a la capacitat de l’individu d’assumir la màscara social, encara que sense deixar-se reduir a ella” (Giorgio Agamben). 

Si el desig per la irresistible bellesa d’Helena va causar la guerra de Troia, In Utero afavorirà una diferent i nova senda per la que transitar, perquè ella també suposa el vincle entre l’eros i una civilització que ha de produir les maneres necessàries per superar la repressió que ha sofert la dona (Herbert Marcuse). D’aquesta manera In Utero és una seriosa contribució a la necessària crítica vers la societat patriarcal, entesa aquesta com el conjunt de dinàmiques de degradació de la dona que continuen desenvolupant-se encara en l’actualitat (Celia Amorós) i que prové des del no d’una Penèlope que, amb saviesa, ella sola, va prendre la decisió sense els condicionants de cap altra veu que no fos la seua pròpia. La degradació de la dona al llarg de la història esdevé “en l’àmbit del sofriment i es diu desgràcia, que és quelcom diferenciat, específic […] el factor social és l’essencial. No existeix realment desgràcia on no es produeix degradació social en alguna de les seus formes o consciència d’aquesta degradació”, explica Ingeborg Bleichauf citant a Simone Weil. La degradació de la dona es superarà quan es reconega, per part dels altres membres de la societat, la seua identitat més enllà dels trets biològics. 

Conscients de La lectora (5 metres d’alçada) de Chule a la Plaça dels Colomets, conscients de Veles e Vents d’Andreu Alfaro a la platja, conscients del 25 d’abril de 1707 d’Antoni Miró i conscients del conjunt escultòric dels Borja de Manuel Boix a la Plaça de L’Escola Pia, entre d’altres escultures, cal reconèixer que In Utero araressalta en la ciutat des de l’interior d’un hall. Ara és el seu torn. En forma de reflexió, d’actituds i de relacions humanes, la ciutat gravitarà en torn d’ella si vol guarir els drets de la dona i una ciutadania cosmopolita. In Utero haurà de ser el centre de la ciutat com ho va ser Atenea a l’interior de l’octàstil úter que fou el Partenó. Serà un espai inqüestionable que protegirà les més pertinents reivindicacions. Serà el punt on s’alberguen i es desenvolupen els drets de les dones fins consolidar-se plenament: el hall serà una àgora de sol de marbre blanc ben adequada per seguir dialogant a favor d’aquest drets i on poder manifestar lliurement les reivindicacions. Tot des dels carrers i les places fins l’intimitat domèstica. In Utero es colarà, amb o sense permís, en tots els indrets. Serà així o s’estendrà la tragèdia per ignorar aquesta escultura que, com Casandra, recordarà el de patir la maledicció de la veritat no escoltada i que abocaria a la ciutat al desastre i a l’ordre del patriarcat que avortaria novament el desenvolupament dels drets de la dona. Ignorar In Utero “atestarà àmpliament la por masculina a una ginocràcia paranoicament projectada en l’origen i adequadament conjurada” (Celia Amorós). 

Els enigmes dels orígens i d’In Utero els recull Leyre Bilbao breument en Aguas madres: “Todos nacemos de una madre que no llegaremos a conocer del todo […] el cuerpo de nuestras madres es / un edificio antiguo […] [yo] ahora escribo en mi útero”. Una cataracta de respostes es desa avall del cos d’In Utero. Ni és necessari deserotitzar l’escultura per fer-la tornar a ser una kore d’entre el segle IX al VIII d’a.C., ni cal veure-la coberta d’erotisme. Si li se retalla el seu nom i es desidentifica, llavors es tornarà abstracta i el seu sentit i les seues reivindicacions tornaran a estar en risc. Cal evitar veure en ella el bust d’un Crist penjant de tres claus. Moltes escultures han estat enderrocades al llarg de la història. In Utero serà l’escultura in-enderrocable on tot futur podrà començar si es vol. “Si existeix el sentit de la realitat, ha d’existir també el sentit de la possibilitat” (Robert Musil). Llavors tot esdevindrà ciutat. Tot serà afirmació i cap ús de la llibertat serà l’oposat de l’afirmació. El contrari de l’afirmació també és una afirmació. Sense dubte, In Utero no podrà ser per a una societat conservadora, només l’estimarà sense límit qui tinga algun tipus de compromís igualitari.