Jauen on descansa la mar. Ell perd el fil de la nit fent recompte de les pigues del cos d’ella. Va d’una a l’altra igual que un funambulista. Com que la llanterna del cel arriba atrevida, blanca i amb la redonesa de compàs, les ombres donen relleu a les daurades dunes del seu cos. Ella li parla i el guia per on ha d’avançar per localitzar més pigues del color de caramels de mel. Dir el número de cadascuna seqüencia actes únics. Les hi ha que, en tocar-les, es tornen, misteriosament, lluernes sobre la pell tersa. I, després, esdevenen llum i transparències que es concerneixen constel·lant les intencions de la gran bellesa. El solapament dels cossos ingràvids. Tornar a la possibilitat d’escoltar la melodia i la fragància d’estes desaparicions és un regal impagable, i n’és el quid d’Amor particular (2026) de Mercè Climent (Alcoi, 1981), llibre publicat per l’editorial de Gandia, Lletra Impresa, per celebrar el seu desè aniversari a la capital de la Safor.

El llibre consta de vint-i-un relats organitzats en quatre conjunts amb els següents epígrafs: a) amor; b) terra; c) llum; d) veu. Els precedeix la “Nota de l’autora”. En ella, Mercè Climent es fa més entenedora i explica aspectes essencials del llibre. Parla de la irresistibilitat de l’escriptura en tant que estratègia que li permet identificar la veu pròpia i explica que el títol del llibre l’ha pres del nom de la cançó de Lluís Llach. La revolta musical així declarada en Amor particular ve inspirada pel disc T’estimo (1984). Deu anys abans, Llach havia cantat Que tinguem sort (himne a la llibertat per trobar “tot el que ens va mancar”; cançó complementària d’Amor particular) i la protesta de L’estaca. Més vegades, l’amor i la rebel·lia es retroben en els relats de Mercè Climent, que tenen instants d’una intensitat que clavilla el cor amb la insistència de pretèrites ressonàncies. És una prosa sobre el temps viscut i la manera de fer-ho.

Respecte dels rellotges i els calendaris, en la “Nota de l’autora” s’avança que és rellevant tenir present l’edat dels relats. Es destaca la discordança temporal que es produeix entre ells i a la vegada es prepara el resultat com una fascinant diacronia. Menys els textos que han estat escrits ad hoc per a la present edició, cada títol té indicat, en una nota a peu de pàgina, l’any que es va publicar. Un repàs d’estes notes permet organitzar el llibre d’una altra manera a com ho ha fet l’autora. Disposats cronològicament, el fris del temps va des de 2010 a 2025, i a 2026 pel que fa a la publicació del llibre. Si bé són textos que han estat escrits en la trentena i després, l’autora comparteix que va començar en l’ofici de relatar per escrit quan tenia quinze anys. 

Hi ha escriptores que fan fàcil el diferenciar el contingut del relat del component biogràfic. En Amor particular, però,el tall no és clar. L’estil de Mercè Climent és íntim i, per tant, necessàriament sincer. Les dedicatòries, que d’explícites n’hi ha almenys quatre, accentuen este estil narratiu. Hi ha l’element fonamental que la Sociologia ha extret amb èxit de la Psicologia: la consideració intergeneracional que va des de les iaies i iaios fins les netes i nets. Perviuen ixancs, samboris fets de clarions que es tornen el símbol dels embolics quotidians. El pare, es relata, “ens va ensenyar a jugar” i a resoldre conflictes. Gràcies de tot cor. Ella sap que el que conta ha ocorregut o que ocorrerà, eixa és la misteriosa escletxa que obri la literatura. Esta és la línia límit del que ella vol contar. I del que exclou. Això no vol dir que este siga un llibre realista ni que es faça a base de síntesi de dietaris, viatges o ciutats, i només amb seny. És segur i convenient que hagen ocorregut experiències que s’han quedat relatades fora de les pàgines d’Amor particular. Tot no està arreplegat en els epígrafs dels quatre grups de textos. És massa gosadia d’omnisciència que la lectora i el lector pregunten què ha estat dels relats i de les experiències que no hi són ací.  

És un paradís de llibre i llegir-lo commou perquè fer-ho condueix a la joventut inherent d’alguns relats i, d’aquesta manera, es fa arribar també a la joventut pròpia de qui els llegeix. Esta és la resposta més senzilla a la pregunta: “Què pot aconseguir un llibre?”. Doncs, pot generar lectures emancipades en les quals la veu de l’escriptora siga només el pretext perquè les lectores i els lectors retroben la seua veu. L’establerta línia intergeneracional de tres etapes potencia l’escriptura Post-Naïf que es desenvolupa des de la joventut pròpia emmagatzemada en una fondària íntima, que resulta, en part, inabastable, fins la maduresa conscient i radicalment lliure que s’arroga com a fonament l’honestedat i la sort del passat. 

El codi musical llachià de Mercè Climent pot articular-se amb les assercions formulades per Carles Gàmez en el seu llibre sobre Llach per a l’Editorial 3i4. El codi musical prové, per una part, del disc T’estimo, en concret de la cançó Amor particular, ondiu: “com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho, t’estimo, que em caldria agrair-te tant de temps”. I, per una altra part, el codi s’acaba de configurar amb el disc Viatge a Ítaca, a propòsit del qual Llach diu que tracta de presentar “una pedagogia de la utopia”, perquè “somiar és una malaltia que no passa amb els anys, no m’he volgut curar mai. Per a l’ésser humà imaginar-se un món millor o aproximar-se una mica a la felicitat forma part de la seva pròpia consistència. Jo procuro no avergonyir-me mai quan em diuen que soc un somiador; penso que d’aquesta manera m’elogien i em fan sentir orgullós de mi mateix”. Rebolicar el component naïf i superar-lo amb Llach és un fet que s’abraça amb els vint-i-un relats. I és què, com ja va insistir fa anys Belén Gopegui, “tener un código musical” és indispensable des de ben jove, perquè és un codi ètico-polític. 

Però com cada lectura enriqueix un llibre, cal reconèixer que el quid d’Amor particular podria no ser que les lectores i els lectors retroben la gran bellesa viscuda en els anys pont que van des de l’Institut a la Universitat, i dels anys posteriors, que ve a ser, en conjunt, tot un temps extraordinari i fructífer, de descobriments inoblidables i d’estima rebuda i concedida. No bastaran centenars de relats. Les carícies exfoliaven tots els problemes i compensaven la gelor de la nit de la ciutat en creuar-la en bicicleta, des del pis d’ella al d’ell, o des de la Facultat a la Biblioteca a través de les pinades i les estretes sendes traçades en el llit del riu per acabar desembocant en la rampa que dona als Jardins de Vivers. Cap problema. Malauradament, però, tothom no està preparat per superar la innocència com ho fa Amor particular de Mercè Climent, que arriba ben lluny, perquè les seues pàgines també carreguen amb espines d’òxid, perquè té agulles de rellotges joves que s’insereixen en la memòria, en les venes del passat que s’ancorà al pit. Si llavors es llegia el què Xambó havia escrit sobre la sexualitat, ara es llegeix el que Xambó ha escrit sobre l’assassinat de Guillem. Una altra vegada, el solapament d’amor i lluita, i ràbia i pena.

Una altra manera d’aproximar-se al preciós llibre de Mercè Climent és a través de les cites introduïdes a l’inici d’alguns relats. Hi ha 7 cites. Són les següents. 1) “Callen aquells que d’amor han parlat”, d’Ausiàs March; 2) “Sempre hi ha un desig no acomplit / uns llavis, com parpelles de l’aire / que mai no besarem / una història o altra que de llarg ens passarà”, de Ramon Guillem; 3) “Jo t’intentava noms o altres carícies”, de Joan Fuster; 4) “Y se hicieron leyenda los dos amantes, enroscados eterna y húmedamente”, de Silvio Rodríguez; 5) “Que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde”, Jaime Gil de Biedma; 6) “Cada vez iré sintiendo menos y recordando más, pero qué es el recuerdo, sino el idioma de los sentimientos”, de Rayuela de Julio Cortázar; 7) “Qui em dicta les paraules quan et parlo? / Qui m’incrusta de gestos i ganyotes? / Qui parla i fa per mi? / Em despullo de tot /per esperar-te. Dels alfabets que he après / i de l’escorça”, Maria Mercè Marçal. Este recull és fascinant. No li cap més. És una altra manera de visitar el llibre sense desmuntar l’argument de cada relat, per no incórrer erròniament en el resum de l’amor i menys encara en la contracció del temps plaent. És un accés ampli de goig perquè, en darrera instància, les paraules dels altres introduïdes en les frases pròpies són com cites de cafeteria o passejos, també són la consumació d’encontres, solapaments de cossos que jauen on descansa la lluna i on ella ja no tem i desitja, més que mai, els més dolços acoblaments. Les cites literàries uneixen la història dels besos, dels relleus i les pulsacions del cor per fugir de la repetitiva esfera del rellotge. Els records tracten amb perseverança de desballestar les agulles de les hores i els engranatges de monyica. 

Un rasclet de plàstic groc sobre l’arena, que pot ser per llaurar els voltants d’un castell efímer o per transitar suaument per un cos que jau i espera assossegat quan la lluna ja no tem i on les pàgines particulars estan il·luminades de blanc com llençols estesos que dansen per eixugar-se, és suficient per recuperar una història personal i l’origen d’una decisió important. Les pàgines d’Amor particular tremolen com fins cossos reunits enmig de les cobertes, pell i rostre, on es presenta un dibuix de l’il·lustrador Daniel García Moragues (1976, Gandia), conegut com Mr. Danga. El cutis del llibre és el d’un altre llibre que té fulles que s’envolen en escorç com fulles d’arbre que es tornen llavis i besen a la lectora i al lector. Hi ha llibres que es llegeixen en companyia. És el cutis d’algú que pareix una ciclop xicoteta i duplicada i que té el desig de dibuixar amb la seua llengua uns altres llavis ensalivats, o pot dir-se, uns altres llavis que sonen i s’escolten, ja què el bateg del cor també es reprodueix en eixa carn paral·lela davant de les dents que té molt de núvol de cotó-en-pèl. Més amunt, gairebé fregant el títol del llibre, altres núvols, ara blaus, cobreixen els cabells i els pensaments de la lectora i del lector. En este cas, la coberta és un mirall. 

 Mirar també dramatitza un solapament, com ho fa llegir, que, a la seua manera, materialitza una unió. L’escolta també incita solapaments. No hi ha amor del tot sense veu o música i el silenci que les fa possible. Amor particular de Mercè Climent té forma de sonata pluridimensional. És un llibre esfèric. El darrer epígraf del llibre, l’agrupació de relats de “veu”, conté tres textos: “Podré llegir”, “L’antiescriptor”, “Una abraçada de conte”. El primer està dedicat a la mare. Esta dedicatòria sempre és la més important. És la veu de la veu. L’eco. És el ressò. És el solapament dels cossos absents, ingràvids. El món es torna veu i records de l’amor en totes les seues formes. Eixe és el vertader fil de la nit que fa possible totes les nits i tots els cabdells de fils de colors. Es a dir, el llibre condueix la lectura cap a la joventut que l’escriptora accentua. Els relats són reproduccions. Es poden contar només les ombres de la gran bellesa. Però són necessàries les dues plaques de la discordança cronològica, com en les làmines de vidre de les fotos antigues. Òptica de l’amor. El solapament, el retrobament, és el de cada lectura. La forma sonata li la dona la reverberació de la veu de la “Nota de l’autora” de l’inici del llibre. Un grill creua Amor particular sencer i promou el rebombori de cada pàgina seua en el nucli de la col·lecció Ovidianes que, com explica l’editorial Lletra Impresa de la ciutat de Gandia, suposa una doble recuperació, perquè fa referència a Publio Ovidio Nasón i a Ovidi Montllor. Així, doncs, per tot arreu continua el disseny del codi musical i ètico-polític així com la sinèrgia d’amor i rebel·lia. Tot conflueix en els cossos solapats on la lluna deixa de sospitar i s’uneix a altres cossos, és allí on el domini del relat a propòsit de la gran bellesa comença.