De la manca de temps està feta la fugacitat. També es manifesta en la constant força que s’empra amb la finalitat de deixar de ser el què s’és. L’antiguitat i la compacta solidesa del món es sublimen i es tornen realitat com d’aquarel·la vaporosa i esfèriques gotes d’aigua transparents. L’erosió d’identitat anuncia l’efímer. Des d’un altre biaix, però, el mateix es mostra com estàtic, permanent, quasi etern. El què Joan Julià Costa Gimeno (Grau de Gandia, 1952) dibuixa i pinta fa titil·lar l’eix de l’instant que pot abstraure’s. En els quadres de Costa, l’instant s’adhereix a la rugositat material del llenç. És un enigma la durada a partir de la qual l’efímer deixa de ser-ho. El què transcorre com astres fugaços no concedeix temps per ser analitzat i conegut. No està determinat què existeix i no és efímer. Fins i tot els dubtes fingits impel·leixen a reflexionar a través de la pintura de Joan Costa. El límit epistemològic d’allò fugaç desencaixa els angles de tot un entorn. Res es salva. I l’anàlisi torna al solc avenint-se amb allò del què Nietzsche va fer faula en la seua joventut: “En algun apartat racó de l’univers ple d’espurnes de grans estrelles inquietes, dispers entre innumerables sistemes solars, va haver una vegada un astre en el què animals intel·ligents inventaren el coneixement. Fou el minut més altiu i fal·laç de la HistòriaUniversal: tan sols va ser un minut”.
Des dels primers traços, en cada esbós d’una obra de Costa s’albira una investigació sobre la peremptorietat que sovint ell explica recolzant-se en el pensament poètic i la crítica artística de Charles Baudelaire: “La modernitat és allò transitori, fugitiu, contingent, és la meitat de l’art, perquè l’altra meitat és allò etern i immutable”. La realitat inabastable i fluida s’acaba de configurar i és fixada en virtut del rigor dels pinzells de Costa. Ara bé, quan les puntes de colors s’acaronen entre si ja s’està fent ús dels avantatges que dona el llenç, on tot és possible de ser persuadit. Fins i tot ho pot ser allò efímer, ja què la pintura és l’estratagema que transforma, a base de mesurades carícies furtades, la indòmita fugacitat en una eternitat d’escala humana. L’artista executa el gest irremissiblement, inclement, tot i sabent que la victòria sobre la transitorietat serà transitòria i durarà només l’instant de la seducció. Veloç, l’indòmit modern se n’adona de la trampa de l’artista i se’n fuig com un llamp. Però ja no podrà deixar de romandre, esdevé el minut superb. Aquesta escaramussa entre les escales del temps l’ha convertida el savoir faire de l’artista del Grau de Gandia a les regles d’un seriós joc estètic. Així està documentat en el llibre Joan Costa. La pintura i la vida (Ed. Austrohongaresa, 2025).
Als vint-i-un anys, Costa va pintar el Retaule de l’Escola Pia de Gandia (1973-1974). En els darrers anys ha pintat, entre d’altres, Nude descending a staircase (2019) o la Gioconda i el perseguidor (2023-2025), i retrats. Molts retrats. Fets tots amb passió per qüestionar seriosament la idolatria i les imprudents genuflexions vers els dogmes tradicionals. És una necessària irreverència que s’observa, definitivament, en Verònica Taylor en roig (2003) fent versió de la Santa Verònica del segon quart del segle XVII pintat per Simon Vouet. En aquest llarg arc cronològic i entre els nombrosos quadres reconeguts, Sacra neteja (2007) és escollida sovint com una obra mestra, malgrat la controvèrsia i les virulentes crítiques que encara rep. S’empra l’expressió obra mestra precisament perquè es coneix l’ús que d’ella fa Honoré de Balzac, ja que Costa és alhora un declarat teòric. És un artista que explica Història de l’Art. Les seues classes en la Universitat i les conferències en la Casa de la Marquesa de Gandia transcorren fluides i sempre sembla que tot és massa breu amb ell. Com si l’efímer ho creués tot. La situació finalitza en un tres i no res sense que ningú s’haja cansat d’escoltar-lo. El que explica es nota que també ho sap pintar.
Així és què els noms dels seus treballs deixen entreveure que Costa sosté a gust en la seua dolça mirada amplis coneixements d’Art i de teoria estètica. Els noms suggereixen reinterpretacions, apropiacions amables o mimesis transgressores. Costa presenta una part de la seua obra com “una sèrie d’imatges que conviden a la reflexió” sobre la realitat i les imatges fetes de la realitat. L’emmirallament uneix les dues parts que Costa treballa, si s’accepta l’expressió, fent tàndem amb Baudelaire, per la seua caracterització de la modernitat. Hi ha la incitació a contemplar les seues pintures a través de les paraules que les anomenen. Costa ha fet magistrals cites visuals que es poden comprendre a partir del què el pintor explica dels exercicis artístics d’Ingres en una època inicial. Les obres mestres de Costa es nodreixen d’altres obres mestres que van captar l’efímer d’altres contextos pretèrits. Amb un gest entremaliat i completament rebel, el pintor duu cap al seu llenç a implacables de la mida de Marcel Duchamp explicat per l’Octavio Paz d’Apariencia y realidad, Aguste Rodin, Man Ray o Robert Mapplethorpe, entre d’altres. En companyia d’ells s’acaba de perfilar la seua crítica vers el perill de l’ús de les majúscules en referir-se a la veritat. S’intueix que la veritat no es vol ni en pintura. Convé insistir en què és a través del retrat que l’anàlisi guanya un abast major. Es fa descendir el vol de tots els ídols de pretensions transcendents, és el temps del crepuscle i de seure a casa, a la cadira, al sofà o a qualsevol indret domèstic, i respirar.
El títol Joan Costa. La vida i la pintura dialoga amb el títol El pintor en la vida moderna del citat Baudelaire sobre l’obra de Constantin Guys. En la coberta, les lletres del títol naveguen pel ventre carnós i en torn del melic que es torna foscor entre la terra de la pell d’una Venus que pels contorns de la seua cintura i del perímetre dels pits es desfà en núvols ingràvids com de cotó-en-pèl blau primari. El cos de l’amor sobre el qual les lletres blanques de les paraules estan disperses és el de Venus en blau (2002). Els colors d’ella guien el pensament fins l’escorço d’un llenç elidit: S. Joan i S. Jaume segons Pierres et Gilles (1996) salvat en el memorable volum Arts plàstiques a La Safor en el VIé Centenari d’Ausiàs March (1997), on paraules de Joan Navarro romandran per sempre en l’escot de les intencions: “La saba insomne roda pels laberints vegetals. Una abella es beu el sol d’una pruna”, en tant que “els arquetips bequen feliços a un angle del paradís”. D’altra banda, molt més enllà, altres reflexions de Christine Buci-Gluksmann sobre l’efímer també podrien ser favorables per estudiar alguns quadres i reflexions de Costa.
El llibre Joan Costa. La pintura i la vida inclou assajos de Romà de la Calle, Henry Keazor, Rafael García Mahíques i de Rafa Gomar, entre d’altres. Tots els textos es presenten en tres llengües: valencià, castellà i anglès. Hi ha una àmplia col·lecció d’imatges organitzades en set blocs: 1) L’acadèmia; 2) Madrid; 3) Reset; 4) Sic Transit; 5) Les dones fortes; 6) Revival; 7) Retrats. Una possible constant entre l’alt nombre d’obres que inclou el llibre és la passió per seduir la indòmita fugacitat moderna amb la intenció de convèncer-la perquè pose per al pintor. Ara bé, encara que referint una tria d’obres és possible fer un traçat de la carrera de Costa, no hi ha manera de fer un resum i amb ceny de la seua producció, de tant plural com és. El seu talent sobta.
La coordinadora del llibre és Esperança Costa. La seua breu nota introductòria condiciona el títol. És així perquè remet a La escritura o la vida (1994) de Jorge Semprún. Veure la referència colpeix i pesa al passar cada pàgina del llibre de Costa, ja què el llibre de Semprún és el testimoni del seu pas pels camps de concentració i la seua memòria resta instal·lada a les pupil·les i a l’idioma de qui ho llegeix. Així, entrar en Joan Costa. La pintura i la vida significa transitar, si es vol de puntetes i en transversal però molt respectuosament, altres llibres i moltes pintures, estant advertits de què els periples, encara que quilomètrics, no són més què saltirons de puça entre àmbits. Nogensmenys, bornejant la pintura i la vida de Costa que fan d’àncora, les qüestions abordades en la seua imatgeria són plurals i s’allunyen molt d’un nucli únic. I per això la llarga trajectòria d’Esperança en treballs de premsa té protagonisme. És rellevant el seu estudi Rosa Solbes. El periodisme insurgent (2016), que inclou un recull alguns dels treballs de la periodista d’Alacant sobre el terrorisme. Ni Solbes ni Semprún poden ser obviats. Cal pensar-ho succintament, però sense pressa, per estar a l’alçada de l’exigència que la coordinadora del llibre llança en la seua nota inicial. En aquesta línia, també va haver una tesi d’Adorno: “Després de l’Holocaust ja no és possible escriure poesia”. Se n’ha fet, però. La pintura passa pel mateix atzucac. Un plantejament com per exemple el de Valeriano Bozal destaca que l’obra plàstica narrarà, si cal, l’estupor. Pot fer-ho. L’instant, l’efímer ha derivat, potser, en estupor hui. Sense entrar en l’anàlisi actual de la qüestió, queden recollides la càrrega i la dificultat amb les quals s’arriba a llegir l’excel·lent exercici de periodisme que Esperança Costa ha fet entrevistant al pintor i incloent els resultats en el llibre.
Les preguntes i les respostes de l’entrevista discorren al tall de les set parts que seqüèncien les obres en el llibre. El punt de partida és “Clarions i sèquies” per posar la part biogràfica i d’infantesa com a sòl sobre el qual l’artista aprèn a caminar i a pintar. L’artista no perd els seus clarions ni abandona les sèquies on arremullà els peus. És una pintura amb consciència i memòria. És reflexiva. I també insurgent com la dita d’Arthur C. Danto que Costa pren per tornar a anunciar el final de la pintura. Però quan la seua obra es cataloga, com fa Henry Keazor, de postmoderna, Costa s’empara en el filòsof Habermas dient que no és poc promoure les transformacions de la modernitat.
No s’oculta la dificultat per aclarir-se en les revoltes que arrosseguen violentes la tràgica disjunció del llibre de Semprún, les juxtaposicions de Solbes i l’instint de la conjunció que fa sumes desenfrenades i imprevisibles en l’obra de Costa. Hi ha una articulació de les tres així com la definició del moment adequat per seduir la fugacitat mirant-la cara a cara. Foren decisius els viatges a Boston i el fet d’instal·lar-se intermitentment allí amb el seu amic Domingo Barreres. Segurament, és en el nucli de la reflexió sobre l’esborrat de les fronteres de l’art on Sacra neteja i El dia següent guanyen encara més significat i importància. Si no és còmode moure’s entre els matisos de la disjunció, la juxtaposició i la conjunció, sí que és fructífer retrobar l’al·lusió a Balzac, ara per parlar de la pintura encarnada. És un altre enfoc de la cruïlla entre la pintura i la vida que s’endinsa per la gola que es traga el temps. La tècnica de l’encarnat, que si bé es pot entendre com a pròpia de la imatgeria religiosa espanyola, és a través de L’obra d’art mestra de Balzac que pot entendre’s l’extrem de la imitació del color i de la textura de la pell i de la carn humanes. El relat de Balzac es complementa amb El retrato oval de Poei amb La iglesia de los Jesuitas de G* d’E. T. A. Hoffmann. En aquests relats romàntics, en la difícil unió d’art i vida, aquesta mai venç. És indefugiblement efímera.
En les respostes de l’entrevista van apareixent més referències destacades per a Costa. És significativa la cita a Miquel Barceló que encapçala el diàleg: “La pintura està lligada a la infantesa. Potser és ver que les coses importants s’aprenen abans de fer els deu anys. Sovint he tingut la impressió que als deu anys ja havia fet, en pintura, gairebé tot el que he refet després i que encara faig”. Aquestes paraules són com una resposta completa de Costa. Arriba un instant en què el llibre segresta d’amor a qui s’atreveix a conéixer’l lentament. L’entramat de les respostes es torna filosòfic i és un goig immens.
Joan i Esperança són germans. Un dels retrats clau que els uneix és Ma mare (2010). S’han criat junts, la paraula i la imatge, l’escriptura i la pintura han anat de la mà, han compartit la infantesa i la saviesa que d’ella es deriva. I una mare, que és el més estimat i constant present efímer. En el quadre Alfa i omega (1995) està l’instant més fugitiu, les estisores que tallen el cordó umbilical marquen l’inici en el camí cap a l’ossamenta inert, blancor i part dura de l’encarnat. Una calavera és el punt i final. L’escorço d’Alfa i omega ressalta el postmortemcadavèric davant del punt de fuga. La imatge s’ensopega en el després del fi de la història i de l’abús sofert per la bellesa. En els quadres de Costa emergeixen espais comuns transfigurats, resignificats. No es parla dels motius per no interpretar com ell totes les senyals de la vida per fer el relat madur, il·lustrat, sobre ella com resta suspesa en l’aire, com en les aquarel·les vaporoses que va pintar fa dècades. No és aquesta una temàtica pesarosa, només és eixe no sé qué propi de l’artista apassionat per allò modern i que, amb treball, ofici i experiència, ho persuadeix i ho presenta. Potser és aquesta pintura la reflexió plàstica sobre la finitud humana. Per això, en les explicacions que Costa fa d’Història de l’Art abunden els detalls biogràfics vinculats a l’indòmit efímer. Són pintures plenes de la definició de modernitat. Malgrat el pes de l’assumpte, no es pot negar la diversió i la joguina que brolla del cor i les mans de Joan Costa. Sí, és possible viure així. Més moviments dels seus pinzells arribaran, més classes i conferències seues es podran escoltar.
