A. Un acurat i crític, també rebel, ús del llenguatge per part de l’escriptor català Miquel Berga (n. 1952) fa que el bon gust i una erudició ben duta, com és en el cas d’aquest professor honorari de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, resulten en el magnífic llibre Eileen. Retrat d’un matrimoni.L’autor s’endinsa en les experiències compartides d’Eileen O’Shaughnessy (South Shields, Anglaterra, 1905-1945) i d’Eric Arthur Blair (Motihari, Raj Britànic, 1903-Londres, 1950). Aquest llibre va ser el mereixedor del XLVII Premi Joanot Martorell i es va publicar als tombs de 2025, quan a Gandia s’estava treballant en les investigacions d’exhumacions realitzades en el cementeri de la ciutat i que en l’abril de 2026 han culminat en la identificació de víctimes del franquisme. Si bé l’any 2017 va començar la recollida d’ADN, no va ser fins 2023 que es van localitzar les fosses al cementeri i es van iniciar les excavacions corresponents. Es van recuperar 24 cossos complets i parts d’uns altres 3. En 2024 es van realitzar les verificacions d’ADN. S’estima que encara queden per exhumar els cossos d’unes 40 víctimes.

B. Eric Arthur Blair disposava d’un altre nom, George Orwell, per publicar els seus escrits. Va arribar a Espanya com a brigadista el 26 de desembre de 1936. Es va enrolar en la Guerra Civil. Va expressar que el seu objectiu era combatre el feixisme. Les paraules que va emprar en converses i en notes escrites dies abans d’arribar al conflicte les recuperaria Lluita,la publicació clandestina associada al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), per titular, el setembre de 1948 (Lluita s’editava a París), la següent notícia: “A la carretera d’Alcúdia a Villena a la província de València, en el lloc conegut per port Olleria, els guerrillers atacaren un cotxe de turistes de la regió. Els tres guerrillers causaren la mort d’un dels ocupants del cotxe i un altre d’ells fou ferit. Malgrat que la guàrdia civil sortí immediatament a la recerca dels guerrillers, no pogueren trobar ningú. El fet és que hi ha un falangista menys, un de ferit i uns quants que, morts de por, s’hi miraran més abans de  sortir novament a la carretera per les zones guerrilleres” (Lluita, en Biblioteca de Premsa Històrica). El gruix d’aquesta notícia, l’anàlisi profunda de la qual forma part d’una altra investigació ben detallada, es creua amb Eileen. Retrat d’un matrimoni. Orwell explica en Homenatge a Catalunya (1938) que en la Guerra Civil espanyola va combatre vinculant-se al POUM.  

C. Les senyals d’opressió desarticulaven el seny i la frontissa de les reflexions d’Orwell. No suportava el tracte indignant ni els gestos entremetedors. Així i tot, malgrat la violència que desprenien el seu paladar i la tinta de les pàgines que escrivia, el que sempre va voler sense més va ser combatre el totalitarisme. Des de diversos biaixos es pot pensar sobre el jurat que va seleccionar Eileen. Retrat d’un matrimoni: Xavier Aliaga, Pilar Beltran, Martí Domínguez, Valèria Gaillard i Antoni Ordiñana Palmer.Un biaix que s’admet és que el XLVII Premi Joanot Martorell recau, a través del seu autor, en la seua obra, i, des d’ella, en la problemàtica que tracta. És una correlació simple i òbvia, però per discreta s’oblida amb facilitat. Contra les llengües de fusta que maquinen a les fosques la tesi que rau en que, no obstant dependre de la classe de lectora i de lector que es siga, del llibre de Berga pot dir-se que no n’és d’eixos que desvelen novetats sobre Orwell en cada pàgina, és necessari dir que el llibre exerceix una rememoració i una mena d’avís que representa el perill que suposa oblidar parts de la història, ja que si són oblidades es posarà en seriós risc el present i el futur. Però, per què aquesta idea que va a la contra de les maquinacions i la dicció de les llengües de fusta encara no aconsegueix rebatre-les tot d’una ni constitueix encara tota l’explicació de l’alt valor del llibre de Berga? Perquè resta per dir que, entre tot, Berga ha atorgat protagonisme a ella, a la dona, a Eileen, dintre del matrimoni amb Eric. Per això, finalment, el Premi Joanot Martorell és compartit. Ho és des del títol. I recau en els dos de manera indivisible. És per al matrimoni que van formar Eileen i Eric: E&E. 

D. Molt adequadament, el llibre posa la mirada sobre la realitat que ha estat eclipsada per la imponència de l’escriptor, ell, Orwell, que havent contat tanta història des del format periodístic i des de la novel·la, no va contar tant de la persona que estimava i que el va acompanyar a la Guerra Civil espanyola. A hores d’ara també s’està davant un Premi que pertoca a Richard Horatio Blair (n. 1944), el fill adoptiu d’E&E i fideïcomissari actual del llegat Orwell. Per tant, aquest esdeveniment té una funció molt important, ja què recorda que, o es fan preguntes per a les quals ja es té la resposta i per tant les preguntes resulten retòriques i de poc abast o, com és en el cas de Berga, es recuperen preguntes com les que es va plantejar Orwell, i s’aconsegueix que Eileen. Retrat d’un matrimoni reviscole qüestions per a les quals encara no es tenen les interpretacions definitives. Aquests interrogants són els més importants i forcen a encetar recerques laborioses i que des del principi resulten irritants per a massa persones. El treball de Berga era necessari i ve a complementar el d’altres, com per exemple el de Johan Galtung, que explica que va ser a Espanya durant la Guerra Civil que Orwell es va definir alhora com anti-Hitler i anti-Stalin; però en aquesta autodefinició faltava ella, Eileen, que també es sentia així. En resum, Orwell estava radicalment, de forma rotunda i invariable, en contra de “la vigilància totalitària”; però també ho estava ella, Eileen. La vigilància d’aquest tipus és la que Orwell va tipificar com el gran germà que maquina des de la foscor. La rellevància d’Eileen està extreta de les cartes que Orwell va trobar escrites per ella. Al llibre, Berga ho ha mostrat canviant-se a la primera persona del singular. Per fi s’ha deixat parlar a Eileen. Un gran encert. L’any 2011, l’autor d’Eileen. Retrat d’un matrimoni ja va afavorir l’aparició de la veu d’una dona. Va ser en l’edició d’Un hotel a la Costa Brava. (Tossa de Mar, 1934-1939), de Nancy Johnstone (1906-1951, Bath), on es narra la transformació d’un hotel en una colònia de refugi i resistència per a xiquets i xiquetes que, camí dels Pirineus, anaven cap a l’exili. En darrera instància, es tracta de la presència de dones en la primera línia de la Guerra Civil espanyola, dones que van adoptar postures ideològiques i humanitàries arriscant la vida pròpia.

E. Perquè el llibre de Berga és l’elegit en el Premi Joanot Martonell de Gandia, és possible reflexionar de la mà d’Orwell i de la d’Eileen a propòsit de la defensa de la democràcia davant el feixisme i de la seua propaganda. Un matrimoni fet com de guerrillers o brigadistes insta fervorosament a comprendre que la lluita contra els totalitarismes es va estendre a un context transnacional i paneuropeu, com una mena de federalisme europeu a partir de la Resistència, explica José M. Faraldo. Ja en Matar un elefante (1936), Orwell va confessar que sentia pànic perquè el concepte de “veritat objectiva” havia anat desapareixent paulatinament del món. Deia en el seu moment: “existeix la possibilitat, molt seriosa, que les mentires arriben a passar a la història. Com s’escriurà la història de la Guerra Civil espanyola? Si Franco segueix en el poder, seran els seus acòlits qui escriuran els llibres d’història”. Era conscient que la història conté inexactituds i que pot ser fruit dels biaixos dels historiadors, “però el més monstruós és la renúncia total a la idea que la història podria escriure’s d’acord amb la veritat”. Concloïa: “si es diu que dos i dos són cinc, bé, doncs dos i dos són cinc. Esta perspectiva m’aterra molt més que les bombes”. Com a milicià, Orwell descobreix ben prompte que sovint es recorre a campanyes de propaganda per guanyar l’enemic i que, per tant, considerava que calien les paraules, que feien la funció de bales, com si es tractés d’una guerra literària. 

F. En aquesta línia de les mentires en relació a la propaganda dels règims totalitaris, en l’anàlisi que Paul Preston fa de Franco, aquest és caracteritzat de gran manipulador. Quan Franco obria la boca, explica Preston, de la seua llengua com de fusta emergien discursos que configuraven “una mentira quotidiana”. Fins i tot, no deixava de retocar la seua biografia. Reconstruïa al seu parer el passat composant tot un delirant personatge. S’autoenganyava, símptoma de la necessitat d’un altre mirall més net. Era la manca d’autoacceptació. Home carcassa, d’interior buit. En la seua vida res més tenia que víctimes, que són totes les que encara és necessari exhumar. Les famílies esperen i la història dels pobles ha de sortir a la llum. Preston sentencia que les motivacions psicològiques de Franco revelaven una masquerade o un ball de successius rostres falsos. Fingia i mentia també als seus més íntims. L’ambició desmesurada el va allunyar de l’honesta perspectiva que fa comprendre que són poques les dècades que dura una vida. Ell era res, i patia el complex d’autoatribució. Un nombre, un color, qualsevol paraula, pensava que se li estava al·ludint. Vivia en un món mental petit que passejava amb peus d’ànec. Pensava que tothom pretenia ser com ell i que era envejat. Ningú l’estimava. Per tot açò, va tirar mà de la  vigilància total i de la figura del gran germà orwellià: des de la foscor gelada com de taüt, es nodria del què mai seria seu ni podria erradicar, és a dir, la memòria de les víctimes del seu règim repressor fins l’anihilació. En les antípodes de Franco, el transparent Miguel Hernández (1910-1942). Quin dir tan bonic, senzill i sincer. Tan humà el seu parlar. Tan injusta la seua mort. En les investigacions d’Ian Gibson (n. 1939) sobre els poetes de la Guerra Civil espanyola: Juan Ramón Jiménez (1881-1958), Federico García Lorca (1898-1936), Antonio Machado (1875-1939) i Miguel Hernández (1910-1942), es repara en les paraules de Pablo Neruda (1904-1973): “recordar i ensenyar què hi ha associat a certs noms de persones és un acte d’amor”. Ho va escriure referint-se al poeta i dramaturg d’Orihuela, víctima del franquisme. Igual de necessari és, en el cementeri de Gandia, recordar a Manuel Martí, José Giner, Antonio Orengo y Manuel Castillo. Les exhumacions de les víctimes, i d’altra banda un Premi Joanot Martorell com el referit, tot plegat fa que una ciutat siga més justa i que vaja camí de ser-ho encara més, per ser cada dia més rotunda amb el passat. 

G. Eileen. Retrat d’un matrinomi està estructurat, no explícitament, en les parcel·les “abans, durant, després” en relació a la Guerra Civil espanyola (i també en relació a la II Guerra Mundial). Hi ha frases de Berga que, com navaixes afilades, van tallant en relat. Entre les mosses produïdes, està per exemple la que fa dir a Eileen: “Aniré on està ell”. També pel desert de Los Monegros. Eileen va a Barcelona perquè “m’he ofert de voluntària per escriure taquigrafia en francès i anglès a les oficines del Partit Laborista Independent. Són els amics anglesos de les milícies del POUM amb qui combat l’Eric al front d’Aragó”. Després fa el viatge fins la posició de l’Eric, als voltants d’Osca. En les cartes, Eileen explica que, de camí per trobar-se amb Eric, ha estat tres dies a les trinxeres: “estar al front ha estat una delícia”. Després, junts, Eileen i Eric, el 23 de juny de 1937 agafen un tren en Barcelona i clandestinament van a París. Eileen explica que el seu home du l’horror al rostre. Berga sosté que a Espanya “Orwell viu en la seua pròpia pell el terror polític que anys més tard convertirà en Mil nou-cents vuitanta-quatre en la més famosa i devastadora crítica novel·lada dels mètodes totalitaris”. Cada línia d’Orwell està “contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic”. A diferència dels primers dies en les trinxeres, ara a Eileen i a Eric, les traïcions i “la guerra els ha deixat un rastre de pèrdua i desolació”. “L’estoïcisme britànic queda totalment sobrepassat: Orwell i tots els que coneixien l’Eileen ho constaten”. Malgrat aquesta unió, degut a que moltes temporades Orwell les passa allunyat d’Eileen, als ulls dels investigadors Orwell ha vingut a representar habitualment l’aïllament experimentat per un individu dissident en una societat totalitària (Tosco Fyvel). 

H. Eileen: “Aviat farà dos mesos que faig vida de soltera, de mare soltera, per ser més exactes. A l’Eric li agrada molt estar amb el nen, però no s’ho ha pas repensat quan The Observer li ha ofert anar a escriure reportatges sobre el París finalment alliberat”. Ella preferia que es centrés en acabar d’escriure Rebel·lió dels animals, llibre que encara cal llegir per comprendre la seua crítica al totalitarisme. Aquesta novel·la s’ha tornat a adaptar al cinema i el dia 1 de maig s’estrena la nova adaptació d’animació dirigida per Andy Serkis.

I. Una altra mossa en el relat: “L’Eileen és morta”. Berga explica que Orwell “seguirà després de dues setmanes direcció als EEUU”. No contarà res íntim. Fins el fatídic dia, entre Eileen i Orwell augmenta l’afecte mutu. S’intensifica amb els efectes devastadors de la Guerra Civil espanyola, especialment a Barcelona. La mort d’ella arriba poc després, quan acaba la IIGM. Orwell està treballant en 1984, que es publicaria un any després de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. Berga troba aproximacions entre Orwell i Simone Weil (1909-1943). Ella “entén que en totes les guerres, més enllà de les raons d’uns o altres, l’esclat de violència s’acaba transformant, tard o d’hora, en elegia i tot queda cobert d’un mantell de pietat per aprendre a no odiar l’enemic ni menystenir els desventurats”. La hipòtesi de Berga és que aquesta mirada ressona en Orwell fent que es redimensione l’agressivitat d’alguns dels seus textos. No ho pensa així Simon Leys (1935-2014), que s’explica destacant que “l’espera de Deu obri l’obra de Weil a l’infinit; l’absència de Deu tanca l’obra d’Orwell sobre un univers curiosament pla, desproveït de misteri, prolongacions, vibracions i ecos”. En Orwell no hi ha ni elegia ni pietat. Polirà el seu mètode d’escriptura retirant, en la mesura del possible, la poesia. Cal recuperar-la.

J. 1984 té tres parts, com una tragèdia clàssica. I afegeix un Apèndix sobre Els principis de neollengua. Les idees que desenvolupa recorden idees de Jonathan Swift en Els viatges de Gulliver. Orwellparla d’un llenguatge empobridor. Laneollenguaés una codificació que té com a objectiu clau “impossibilitar altres formes de pensament”. Si s’anul·len paraules, s’anul·la pensament. Hi ha un aire de família amb el pensament de Wittgenstein: “els límits del teu llenguatge són els límits del teu món”. Si es prohibeixen paraules, per xicotetes que siguen, és prohibeixen parcel·les de la realitat. Compara el neollenguatge amb el “nyec-nyec d’ànec”. Un llenguatge reduït a onomatopella. Paraula feta grinyol o gemec d’animal que, a més a més, implica comportar-se de mala manera. El neollenguatge naix de la laringe i s’emet sense passar pel cervell. El neollenguatge busca ser “un llenguatge sense consciència”. Són els origens del totalitarisme. Terror.

K. Umberto Eco (1932-2016) va escriure un Pròleg per a 1984 amb el títol “Orwell, o la energía visionaria”.Per a Eco, 1984 és, “més que un llibre profètic, un llibre d’història”. Perquè “el que Orwell fa no és tant inventar un futur possible però increïble, sinó realitzar una tasca de collage sobre un passat absolutament creïble perquè ja ha estat possible”. D’altra banda, Thomas Pynchon (n. 1937) va escriure unes línies per a 1984 en relació a una foto on Orwell sosté al seu fill Richard Horatio Blair (que és per així dir-ho el tercer protagonista del Premi Joanot Martorell) quan només tenia dos anys. En la foto, pare i fill estan somrient. Però Pynchon observa que Orwell somriu amb reserves. L’escriptor té el cap inclinat i la mirada la té travessada per haver vist més coses que les planejades. Pynchon diu que Orwell està imaginant un futur per a la generació del seu fill. Eixe futur no li sembla el d’un món desitjable. Pareix que Orwell tracta d’imaginar com previndre’ls del món que els espera i que es configura sobre cadàvers sense identificar. Un amor com este d’Orwell vers el fill mai el va sentir Franco. Pynchon, tornant al somriure del petit Richard, conclou que “és un somriure directe i radiant, nascut de la fe inamovible en el món i en la decència humana semblant a l’amor patern”. És com si Orwell pregués, encara que amb escepticisme, per impedir que eixa fe de Richard siga traïda en el futur. Les notes d’Eco i Pynchon podrien són propostes complementàries al magnífic llibre Eileen. Retrat d’un matrimoni de Miquel Berga, la darrera línia del qual és: “Era un dia fred i clar d’abril i els rellotges tocaven les tretze campanades …”. Són les primeres paraules de 1984.