A. La recerca lligada a les fotografies dels dibuixos que es van poder veure en la mostra Solidaritat a Oliva (1936-1939) que R. Morell Gregori va comissariar i que es va inaugurar l’11 de desembre de 2011 al Museu Etnològic d’Oliva amb la col·laboració del CEIC Alfons el Vell de Gandia, que es va fer càrrec de l’edició del catàleg (o més bé caldria dir llibre) fet arran de l’activitat i que recull les reflexions desplegades entorn de les colònies infantils que van ser d’acolliment de xiquets i xiquetes. Estes colònies van ser espais de pau en temps de guerra que es van estendre per comarques valencianes com la Safor a partir de 1936. Estos espais van tenir un impuls significatiu amb el comitè suec-noruec que en 1937 instal·laria a Alcoi un Hospital Militar Republicà. Cal retre homenatge a estes colònies infantils donada la seua importància en aquell context bèl·lic per fer-se càrrec, des d’este angle clau, de l’anàlisi dels 90 anys transcorreguts des de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939).

B. L’angle clau esmentat per reflexionar estes nou dècades també es troba en un calendari quadrangular que abasteix més amplària que alçada i que descansa espatarrat, i de vegades massa abstret, sobre els escriptori de biblioteques, o davant de la bàscula d’una botiga, o al costat de l’ordinador de l’arxiu històric d’una ciutat. Sí, molt especialment, en un arxiu. El calendari referit ve com enquadernat pels muscles i, per tant, no té el llom on normalment el té qualsevol volum enquadernat. Estant com està, no deixa altra opció més que la d’haver de passar les seues pàgines mensuals igual que qui es trau peces de la vestimenta passant el cap pel jersei del dia i acaba fent un volantí en l’aire. Sí, entusiasta manera de passar pàgines i mesos sobre la taula d’un arxiu. Peça a peça, mes a mes, es destapen, a cada acabament de mes, les quatre setmanes noves que arriben. Amb idea, les pàgines estan fetes per ser vistes per dues cares, una d’elles demana molta atenció i carinyo. A l’aguait, amb el pas de les hores, sobre la plana del calendari que no s’obri del tot perpendicular a la taula, s’esgola cap amunt, com si fora vapor de llum daurada i lila, el reflex del sol que en el seu crepuscle entra per la finestra de l’arxiu mentre dibuixa esta mena de gronxadora en forma de balança romana en l’aire d’un arxiu històric d’una ciutat. 

C. Per al cas, dir només que es tracta d’un arxiu molt llunyà del lloc on s’edita el calendari quadrangular. Gandia és una ciutat visitada per persones del món sencer. Algunes d’elles forgen un vincle d’estima profunda amb la ciutat de la Safor i, per tant, la melangia els acompanya en espais remots després d’anar-se’n d’una ciutat que, confessen, mai abandonen completament, ja que de cada somni plaent Gandia n’és l’escenari. Cada any, hi ha persones d’arreu del món que s’emporten, com ja feien els seus pares amb altres tipus de calendaris quan visitaven la Safor, un quadrangular dels del CEIC Alfons el Vell per tenir-lo en l’arxiu d’una ciutat i dialogar cada hora amb la brisa de la Safor, i cada setmana i mes de l’any. Per això és un calendari que uneix persones residents en nombrosos paral·lels de la Terra i pels quatre hemisferis seus.

D. En l’anvers, les pàgines del calendari tenen les cel·les d’una graella amb els dies i les setmanes de cada mes detallant també el recompte dels aproximadament 29 dies de les fases lunars per organitzar eclipsis, si n’és el cas, i marees. En el revers, les pàgines tenen fotografies. El revers de la pàgina del mes d’agost del calendari d’enguany conté l’angle clau per construir una reflexió amb perspectiva sobre el que va ocórrer fa noranta anys. En certa manera, la imatge que es troba ací n’és el revers del mes d’agost, revers que es comprèn bé pel contrast amb la foto que elFull n. 262 mostra d’un grup familiar posant al dic nord del port l’estiu de 1951. La imatge escollida per al revers del mes d’agost del calendari de 2026 és una foto de La vida en la colonia, un dibuix fet per una xiqueta de 12 anys, Juana Barredo. Va fer el dibuix estant a la Colònia de la Safor n. 40 d’Oliva. CEIC Alfons el Vell de Gandia ha volgut recuperar la foto d’este dibuix per al calendari que edita i afavorir així la reflexió sobre la tragèdia que va ser la Guerra Civil. Així, ha fet possible pensar-ho des d’este angle, rememorant les colònies infantils, refugis per a xiquetes i xiquets en absència de les seus mares i pares i amb l’amargor de la distància i la incomunicació amb les famílies. Esta foto, com les altres de l’exposició sobre la solidaritat i les colònies infantils, van arribar a ser exposades a la Universitat d’Oslo, on va viatjar l’exposició pel vincle entre l’Hospital Suec-Noruec d’Alcoi i les colònies infantils valencianes, incloses les de la Safor, que foren refugis de xiquets i xiquetes.

E. Fixar-se en la il·lustració de Juana Barredo permet una connexió especial amb els instants tràgics de fa nou dècades. Es tracta d’un dibuix de les instal·lacions de què disposava la colònia d’Oliva. Es pot observar que hi ha dos xiquets, un que estudia mentre escriu amb clarions en la pissarra de cavallet i l’altre que potser està desenvolupant tasques domèstiques, com estendre al sol roba acabada de rentar. El dibuix mostra moments que “front a imatges violentes del conflicte”, són escenes “de la pau i de l’equilibri que els proporcionava viure a la colònia. La vida a la casa d’estada i el seu entorn queden representats per la felicitat, la diversió i el joc”, explica en el catàleg Joan R. Morell Gregori, comissari de l’exposició i autor de la investigació. S’exemplifiquen dinàmiques pròpies del moment, com d’altra banda explica la Professora María del Carmen Agulló en les seues investigacions del context de diferents comarques valencianes durant la Guerra Civil i durant la repressió franquista posterior, que va comportar injustes depuracions de brillants mestres.

F. Properament en passarà la pàgina d’agost a setembre. En eixe pas, en el revers del mes de setembre es descobriran tres dibuixos més fets a les colònies infantils. Dos són també de Juana Barredo. Un és Bombardeo por mar. L’altre és Bombardeo. El tercer dibuix que està en el revers del setembre que vindrà en qüestió de dies se li va anomenar Pescadores i el va fer Manuel López, un xiquet també de 12 anys mentre estava a la Colònia Mare Nostrum. Amb estos tres dibuixos s’acompanyarà el comiat d’este estiu que ja es mostra com de gaidó i oferint l’esquena després d’haver donat multitud de boníssims fruits. Es prepararà l’entrada, paulatinament, en la tardor que s’organitzarà per recórrer el darrer tram de l’any en ple hivern concretant-se en el calendari del CEIC Alfons el Magnànim per acompanyar, en eixe revers de la pàgina, les fotos d’evacuats de Madrid que eren acollits a Gandia.

G. Però tornant als dibuixos fets a les colònies, cal dir que són vertaderes cròniques i que equivalen a articles periodístics dels foto-reporters de més renom que van cobrir la tragèdia de la Guerra Civil espanyola. “Més prompte que tard, el caràcter dels corresponsals es transformava”, de manera que experimentaven la Guerra Civil com una qüestió que els atenyia personalment i que els era impossible de traure’s de damunt, que els marcava com eixos anell que sembla que se n’han entrat de mida i que pressionen, com un esclavó de cadena, la segona falange d’algun dit engreixat de les mans aguerrides pels anys. Moltes d’estes transformacions de corresponsals les relata Paul Preston recolzant-se en els testimonis narrats i fotografiats pels més grans periodistes del moment: Frank Hanighen, Louis Fischer, Herbert Rutledge Southworth, John Dos Passos (que va estar també a Dénia), Jartha Gellhorn, André Malraux i Antoine de Saint-Exupéry (que cal encaixar el seu quefer com l’autor del Petit príncep), etc. Entre l’extens etcètera hi hagueren, però, els corresponsals que no arribaven des d’un altre país del món, sinó que ja estaven a Espanya, on havien nascut i crescut els primers 12 anys de vida. A les cròniques escrites i a les fotos professionals es sumen els dibuixos fets per les criatures més xicotetes i importants, els xiquets i les xiquetes estant a colònies infantils valencianes. Les seues cal·ligrafies crayonnées són el perllongament dels testimonis i dels foto-reportatges de la guerra i documenten els refugis on es van protegir de les bombes.

H. Els paral·lelismes establerts entre les cal·ligrafies crayonnées dels corresponsals més xicotets i importants del món no ha de caure en valoracions banals, per evitar-ho és necessari referir-se a Federico Garcia Lorca, afusellat als trenta-vuit anys el 18 d’agost de 1936. Cal llegir la seua poesia. Però també cal estudiar els seus dibuixos dels quals s’ha de reconèixer que són poesia traçada amb colors, esbossada o crayonnée, com la dels més xicotets corresponsals de les Colònies. Aborrona captar les serioses similituds que hi ha entre els quefers sincers dels xiquets i els dels artistes adults i consagrats com Lorca, i es pot comprovar amb el testimoniatge poètic de la seua estada a la Universitat de Columbia a Nova York. No es poden infravalorar els dibuixos fets a les colònies. S’està obligat a acceptar-los com vertaderes cròniques i testimonis. Què ocorre quan es percep la proximitat que hi ha entre les produccions dels més xicotets reporters i les produccions d’un immens poeta com Federico García Lorca (per no afegir més matèria i referir-se també a Rafael Alberti)? En primer lloc, que cal ser molt animal per seguir defensant la guerra com via cap a l’ordre. És desconcertant i revelador descobrir l’elevat grau en què s’assembla un poeta i un xicotet corresponsal. Les cal·ligrafies crayonnées són nervi i veu de poeta. 

 I. Estes fotografies dels dibuixos són d’un moment que no plany, que és gens joiós. “Es la niñez del mar y tu silencio / donde los sabios vidrios se quebraban”, va escriure Lorca a Nova York l’any 1929-1930 mentre el poeta vivia allà com estudiant de la Universitat de Columbia University. Ho va dir Luis Rosales (1910-1992); i, ho diga hui qui siga, les paraules d’este amic de Lorca han de ser rememorades i recuperades com ho fa Ian Gibson: “Como hombre y como poeta, no podía negar protección a una persona injustamente perseguida, y volvería a hacer lo mismo”. Cal protegir les produccions dels reporters xicotets perquè  les seues obres parlen del present de 90 anys de després de la Guerra Civil espanyola. De no haver ocorregut aquell conflicte, els més xicotets reporters haurien complit desenes i desenes d’anys i somnis per tot arreu del món amb multitud de persones i hagueren complit 90 anys o més, per què no? Però tot es va destrossar i el més bonic es va dissipar del món dels vius, i es va quedar només el succedani d’allò en forma de cal·ligrafies crayonnées, testimonis que poden ser descrits emprant ara paraules també de Gibson que  van ser i són per a poemes de Lorca: “impregnados de muerte, asco, horror y piedad, con un fondo nocturno de cementerios, hospitales y muelles, donde pacientes moribundos y marineros borrachos avanzan haciendo eses bajo la luna y unos bruscos cambios de tiempo verbal expresan el desgarro emocional que los ha inspirado”.

J. El revelador llibre de Joan R. Morell Gregori, Solidaritat a Oliva (1936-1939), està enquadernat de manera que la costura que uneix les planes va permetre escriure una seixantena de vegades la paraula <<solidaritat>> amb la cal·ligrafia crayonnée precisament sobre la línia del fil que uneix les planes que són catàleg i que són calendari. Van ser els millors i més importants reporters i reporteres perquè en la infantesa s’aprèn com es juga amb absoluta serietat. Es tracta d’un altre ordre, d’un que no deu ser oblidat, matís que duu el testimoniatge per altres camins: dibuixos de més tristor fets amb crayons per mostrar els bombardejos, la destrucció i la mort.

K. La grandiositat de Federico García Lorca torna a validar els afanys dels corresponsals més xicotets a les colònies estant durant la necessitat de refugi. Diferenciaven entre clarions, que eren i són per emprar sobre una pissarra, i els crayons que eren i són per emprar sobre paper, per dibuixar i escriure emplenant les lletres de colors. Entre lletra i dibuix només un sospir i una mirada, ben vist, com explicaria el petit de Saint-Exupéry, perquè els seues dibuixos, com els de Lorca, s’acompanyen dels que van fer criatures xicotetes.

L. Després del conflicte i en virtut de la solidaritat de mestres republicans s’avançà en la cura dels corresponsals més xicotets i importants. Part de l’horror estava per arribar. S’anava a incrementar. A partir de 1939 i amb els resultats del conflicte, mestres que van ajudar les criatures més xicotetes i màgiques, van ser sancionats. La penalització va tenir diferents modalitats i dureses. Va anar des de la depuració fins l’afusellament. Com s’ha anunciat en l’apartat E d’este article, estes malifetes de la violenta i injusta repressió ha estat estudiada profundament per la Professora Carmen Agulló Díaz. “Les colònies escolars, d’origen europeu, sorgiren a la meitat del segle XIX amb la finalitat de aconseguir el desenvolupament harmònic del cos i l’esperit infantil, en contacte directe amb la natura. Les seues bases filosòfiques i pedagògiques entronquen amb una concepció paternalista de la difusió del benestar cultural. Són concebudes, sobretot, com un mitjà per aconseguir millores en el desenvolupament físic dels xiquets de les classes més humils”. Encara que la Professora parla finalment centrant-se en la Vall d’Albaida, les seues explicacions són extrapolables a la Safor. El context és el mateix: ”la seua composició canviarà durant l’etapa republicana distingint-se un primer període (1931 a setembre del 1936) i un segon, des d’aquesta data fins al final del conflicte bèl·lic”.

LL. Els corresponsals més xicotets agafaven els crayons pels turmells i representaven l’escena que observaven o escoltaven. Replicaven situacions. Hi ha bombes volant que llança un avió. Es veu Oliva. Es veu Gandia. Ningú ha posat en qüestió que els dibuixos de les criatures més xicotetes i importants són treballs de corresponsals. El calendari, per tant, és un llibre per ser llegit al llarg d’un any i repassar el recull de 35 imatges, fotografies i documents que resumeixen diferents aspectes relacionats amb la vida quotidiana d’aquells tres fatídics anys a Gandia i a la Safor i a tota Espanya. En trobar-se el calendari damunt dels escriptores més inesperats i les prestatgeries més desbordades i garsades pel pes de les lletres, una exigència salta des del cartró quadrangular fins el pensament. El que s’està mirant no pot caure en l’oblit.  

M […] no és possible desplegar totes les lletres de l’abecedari crayoné. Hi ha lletres que s’han de reservar. Que estes darreres paraules fagen d’Annex. Com s’ha vist en Solidaritat a Oliva (1936-1939), exposició i llibrede Joan R. Morell Gregori, en els abecedaris crayonées dels corresponsals més xicotets i importants va haver també molts foto-reporters internacionals els treballs dels quals s’assemblen als recollits per Paul Preston en Idealistas bajo las balas: Corresponsales extranjeros en la guerra de España. Doncs bé, és el moment de dir que entre ells hi va haver brigadistes. A una població valenciana va arribar com a brigadista una dona que assumiria tasques d’infermera a un hospital militar, on va tenir a la seua filla Madrich Berliner Luftig. Més tard, fugint de les tropes franquistes que arribaven, les dues van fugir a la ciutat belga Anvers. Emprant les paraules com ho fan els reporters més xicotets i importants quan no se’ls destrossa l’alegria ni la felicitat, anvers és l’altre costat del revers de cada pàgina del calendari. Tot seguit, ja en el context de la IIGM i de l’Holocaust, mare i filla van ser detingudes i deportades al camp de concentració nazi Auschwitz-Birkenau, on van ser assassinades. Valga este Annexcom xicotet homenatge per a Madrich Berliner Luftig (geb 1938 – vermoord 1942) i per a sa mare, Golda Lutig (geb 1903 – vermoord 1942). Hui divendres, 28 d’agost de 2026, per recordar-les, dues Stolpersteines provinents del taller de l’artista berlinés Gunter Demnig es col·loquen a la vorera del carrer d’Anvers on la mare va viure abans de viatjar a la zona valenciana per fer d’infermera amb el grup anomenat “les mamàs belgues”.