L’exposició d’arpilleres en el Claustre de la Biblioteca Central de Gandia és fruit del programa municipal “Barris Inclusius” que actua en la ciutat a través del Centre Social Joan Climent i en el Grau té la seu al Centre Social Marcel·lí Pérez. El projecte pretén la cohesió social (creant espais de coneixement mutu entre veïns i diferents col·lectius), activitats obertes (caminades, tertúlies, manualitats i tallers accessibles), iniciatives artístiques (la creativitat com ferramenta d’expressió, exposicions fetes pels participants). 

  Esta exposició d’arpilleres té, però, altres aspectes rellevants. És una activitat que permet aconseguir més objectius que els descrits. Es podran comprendre a través d’una inicial anàlisi del verb <<exposar>> en connivència amb la paraula <<inclusió>>, perquè d’esta manera els llenços de tela es situen en els llindars d’una reflexió de caràcter sociològic i es tornen destinataris d’interrogants respectuosos. De les diverses accepcions d’<<exposar>>, les primeres que es troben en el diccionari són les d’ús més freqüent i es refereixen a la transitivitat del verb. Així es remarca que este verb emfatitza que significa posar alguna cosa en un lloc per exhibir-la i que siga vista. Però <<exposar>> també vol dir manifestar o mostrar quelcom no material, és a dir, una idea, un pensament o un argument fent-se càrrec del seu grau validesa. Les accepcions en són més, este verb també val per descriure que a algú se li sotmet a una acció determinada. Cal seguir: <<exposar>> també és un verb pronominal sinònim d’arriscar, aventurar, posar-se algú en situació de perdre’s o malvar-se. Ara convé sintetitzar les connotacions unint els aspectes material d’una cosa, l’abstracte del pensament i l’esclat que és l’ésser humà. Una tríada clau per comprendre el caràcter inclusiu d’esta exposició d’arpilleres del Claustre de la Biblioteca que reivindica capgirar i traure a la llum àmbits d’una ciutat no del tot manifestats.

 Les autores de les arpilleres han anomenat les seues produccions i han afegit frases que han construït i que són tan evocadores com ho és cada nom atorgat a cada peça. L’entramat resultant és el conat de relats biogràfics així com del fabulós puzle urbà que és la ciutat de Gandia. La creativitat materialitzada, explicava Paulo Freire, és un exercici subversiu. L’exposició configura, potser sense proposar-s’ho, un trajecte per les múltiples realitats que s’articulen, de vegades ignorant-se mútuament, en un espai urbà sobre el que reflecteix el brillo del sol i on arriba el salobre de la mar impregnat en la seua brisa. El puzle l’han cosit conjuntament entre més de vint persones. Elsa R., Remedios C., Rosa M., Matilde Ch., Sandra L., Inmaculada G., Elena P., Vicenta M., Amparo B., Francisca M., Nouria L., María Sb., Verónica M., Virginia A., Adriana A., Sonia C., Adame N., Adriana P., José J., Raquel C., Ysabel A., Jesús F., Armine S., Ana T., Macarena B. És humà, remarcadament humà, percebre el pensament i la motricitat en cadascuna de les puntades de fil que passa pels forats quadrats que l’arpillera genera en el seu teixit corporal. La col·locació dels colors i una mirada àmplia que reuneix, en alguns casos, distàncies inserides en la quotidianitat d’elles. En descobrir-ho, esdevé estremidor. Amb elles naixen més maneres d’entendre la ciutat, l’hospitalitat i la cura dels records així com dels continguts de les nostàlgies. L’exposició descriu assemblatges plurals, històrics diversos d’ells.

En este sentit, un dels objectius de les arpilleres pot ser <<exposar>> la fragilitat general de tot ésser humà, ho reconega o no, cas que no s’enfortisca el caràcter hospitalari i solidari del context. Una amenaça constant sobrevola l´ésser humà degut a la vulnerabilitat dels seus drets, que es llancen a perdre en cada descuit. Fent valdre la redundància, la mostra aconsegueix mostrar allò que està per dir. Una de les paraules que es repeteix en els noms de les arpilleres és <<homenatge>>, perquè hi ha llenços que volen ser, en definitiva, un agraïment a la ciutat, al seu cos fet de carrers, racons i places, platges i mar. S’homenatja també una resistència sense ubicació però palesa davant les peticions que se li fan a la ciutat, perquè els cors dividits, siga per un oceà, siga per un tram de mar o per kilòmetres de carretera, desitgen estimar on fan vida, ara marítima, i que han de curar el tall mai definitiu del vespre previ a l’exili. Cada ciutat estima i acull sense fatiga i realment; les arpilleres van més enllà d’elles, perquè “no tan sols de signes vivim: del so dels signes, / no la vida del mot, sinó la pell del so. / L’entelament del món a l’obaga dels mots” (Pere Gimferrer). L’exposició és allò que és dit i si n’és una col·lectiva, llavors està travant-se una cordialitat sòlida i estable entre un grup de sensibilitats i arbres genealògics. Una exposició com esta encara que desapareix de les parets que el Claustre presta, continuarà present, exposada més enllà del que materialment ella és. Des de l’abisme, ella, amb el seu crit plural, parla i demana oït i oïdors i oïdores que han de rebre els clams sincers. 

A més de la paraula <<homenatge>>, altres paraules s’han escollit i emprat per posar nom a les arpilleres: alegria, festes, amanéixer, pau, benvinguda, cel, mar. Arran d’estes paraules ve al tall destacar que les arpilleres del Claustre de la Biblioteca són un eco de les arpilleres xilenes, entre les quals van destacar les de Violeta del Carmen Parra Sandoval (1917-1967) en el context de la dictadura militar d’Augusto Pinochet. L’arpillera és un tipus de tela basta, erta i resistent adient per transmetre pensaments implacables. Així es fan cròniques i arxius entelats (Gimferrer), suport del sofriment ocult, fil amunt i fil avall, dramatitzant que es va eixir a buscar, per ací i per allà, els desapareguts éssers estimats. Els entelaments mostraven el costat fosc d’una societat en el context que fa vindre al cas el pensament de Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit vers l’emancipació. En relació a la selecció d’accepcions del verb <<exposar>> feta al principi, el pensament de l’educador brasiler facilita interpretacions de les plurals realitats socials de totes les ciutats i pobles del món. “Quan un subjecte inicia l’esforç que els altres fan per revelar el món, és necessari que els altres vinguen a transformar-se també en subjectes de l’acte de traure el vel”, un “entelament” que ha de deixar de narrar allò nefast i tornar-se esperança i unió. 

 Desconfiar de les persones oprimides no és desconfiar d’elles en tant que persones, sinó desconfiar de l’opressor allotjat en elles, explicava més o menys Virginia Woolf en pàgines que es citen constantment per tot arreu; i, en concret, en la novel·la Les ones, l’escriptoraho exposa en la forma d’una inversemblant conversa de desdejuni davant l’arribada de l’aigua de la mar quasi als peus dels comensals, que interpreten les línies d’escuma entre diàlegs que poden ser soliloquis. Ara bé, hi ha mars sense ones, silenciosos i amb un buit de gruta, de vertigen. Són els mars que guarden històries massa doloroses i que s’han decidit a no compartir els seus pensaments per no donar motius ni espai al patiment. No obstant, els mars que sí que tenen ones, coneixen els secrets dels mars quiets i els conhorten. És la raó de ser d’ells i per això mai els han abandonat a la solitud. En els que hi ha ones, algunes d’elles desapareixen com una sensació fonent-se amb la sorra de la platja i tornant-se arrugues d’aigua en el fons marí i augmentant així l’alçaria de la línia de l’horitzó. 

L’embadalidora arpillera Finestra oberta a la immensitat de la mar,de Nouria L., s’ha anomenat així retrocedint una passa. Fent-se enrere. Tornant. Repassant. Deixant d’avançar. Proveint-se de perspectiva per donar-li visibilitat a la delimitació, a la finestra, al marc dintre i a través del qual es veu la mar expressada en una sola i immensa ona. Esvelta. Completa. Convertint-se en una xarxa que ho arrossega i esborra tot, per preparar-se, per tornar a relaxar-se unida a la remor d’un espai líquid i erigir-se novament en inici sobre les pròpies cendres marines. En retrocedir per augmentar l’amplària, s’explora una woolfiana habitació pròpia. O una altra estança, però, en tot cas, estança d’una casa. Del llogaret on es desdejuna i els diàlegs de Les ones revelen biografies. Des d’allà venen les arrugues d’aigua per contar com va ser abans el món, abans de ser com és ací, perquè es diu que el món es d’una manera diferent a cada lloc on cadascú posa els peus; és com si el món fora un gran cos amb parts i les connexions internes de les quals només les conegueren uns pocs éssers humans i alguns animalets excepcionals. En general, però, s’ignora i és habitual pensar que el món és exactament igual a com un el veu. Gran error. Anihiladora caiguda. Eixam d’enganys. 

Cada ona és una explicació que revisa les altres explicacions. Totes arriben al paladar de la platja. Ho fan de nit i una mica canviades a l’hora de l’amanéixer. “El sol encara no s’havia aixecat. Només els lleus plecs, com d’una tela arrugada, permetien distingir el mar del cel” (Woolf). Eren diàleg o soliloqui? “El desordre, allò sòrdid, la corrupció. Ens hem posat en la boca els cossos d’aus mortes. És amb eixes greixoses molles bavejades en les estovalles, amb estos petits cadàvers, amb el què ens tenim que construir. Sempre torna a començar”, com la remor que es propaga des de la bestial gola d’un futur mar amb les seues ones intrèpides que no pararan d’arribar vigoroses com una consciència intranquil·la, deutora. Fins i tot les ones silenciades estan ací. Una finestra definida és una aposta per una nova manera de veure la vida i la ciutat on esta es desenvolupa dia rere dia. Sense por als anacronismes, perquè el record trasbalsa totes les prolepsi i analepsi. Li són indiferents estos ordres moribunds. 

Així, la mostra d’arpilleres és el gest de fomentar la pertinença a un grup a través de tallers comunitaris i experimentant la llibertat de la creació. Com cada fil de l’arpillera, cada persona està unida a altres persones per fils invisibles alhora que infrangibles. La creació ha obert el camí a la recerca de definicions vàlides i òptimes d’identitat. Per això, aprendre a fer dissenys d’entelaments ha estat una prova d’aquelles de les que Freire definia com potenciadores de transformacions i creadores de nous vincles. Perquè en teixir una imatge no es té només una imatge sinó que fer-la és també definir-se estant immers entre-els-altres. Bella inclusió. 

  En el disseny anomenat Biblioteca de l’estació,de Raquel C., han confluït arpillera i llibre. A este disseny se li ha atorgat la paraula <<records>>. Dintre de les prestatgeries d’una biblioteca, per xicoteta que ella siga, existeixen fils d’històries d’amor i secrets en les novel·les i poemaris que mai es poden imaginar abans que es recórreguen les pàgines en qüestió. En fer-ho, relaten el que succeeix en la realitat de veïnats provisionals i que no es podria saber si no s’hagués accedit a este o a aquell llibre. És misteriós i màgic. L’activitat de les arpilleres pot evocar el més important, i elles ho poden fer en virtut de les definicions pròpies, que suposen la revisió i subversió, en alguns casos, dels tradicionals dechados, afavorint, com ho han fet, la funció inclusiva del procés. Els  colors i els abecedaris i paissatges brodats són figures vàlides per potenciar les virtuts i les qualitats positives de les persones. Per tant, són una modalitat d’utensili pedagògic de l’estil de Freire. Són dechados o arpilleres que s’apropen al relat i proven a ser com la tela arrugada de la que Virginia Woolf ha parlat en els primers paràgrafs, i en realitat al llarg de tot el diàleg/soliloqui, de Les ones. Els començaments de les vides ocorren en qualsevol instant; s’ha de possibilitar que siga així. Es fa amb la finalitat de descriure el desig de vida com es fa amb el moviment d’una mar estremida, i per simular que es va a entrar-hi com per una finestra, per disfrutar de com ocorren els instants dins d’un cos que és com el de la mar i que es commou i somriu com ella, cos que és com el d’una estació sense espai ni rellotges i amb els millors destins, com el d’una biblioteca sense parets i que té corals que arriben fins al caramull mentre tots ells són rentats pels successius corrents de transparent aigua,freda i càlida, com en els besos de l’amanéixer.