Els usos que es fan del pronom de primera persona del singular en pintura generen més investigacions i provoquen més polèmiques de les que tenen lloc pel mateix motiu en literatura, filosofia i psicologia. També hi ha molta feina conclosa referida a l’embullada problemàtica de l’ús que es fa d’este pronom en la vida quotidiana, llenç a què res li és aliè, espai on indefugible es dona la sinergia dels pocs i fascinants biaixos indicats i de molts altres que s’aclariran. Per la seua inclinació impressionista, un pintor com Vicent Pelegero Agustí (Xàtiva, 1971) trasllada de manera efectiva el seu lloc de creació, de treball quotidià, fins als entorns que pinta, per a veure’ls directament, per fer de la percepció sensible (és a dir, per fer de la col·laboració dels sentits) una fase determinant de l’exercici de la composició pictòrica. Per tot, acabarà sent que els pinzells es tornaran extensions dels dits i, així, untar superfícies amb oli pigmentat esdevindrà gràcia i pura gestualitat de carícia, de pessigolles de vegades.

L’impressionisme de Pelegero Agustí, que sobre manera i sense desviaments rars consisteix a ser proximitat, imatge de la cosa immediata, resulta que, sense fre, va empentant tot el que està a la mà per entregar-ho a les formes d’existir d’allò que és extraordinari, especial, singular. Per esta via, en alguns casos, la proximitat es transcendeix i esdevé, fins i tot, inhòspita. Part de l’explicació d’estos rars canvis està en com incideix la llum del dia sobre les formes de les superfícies i està també en els encara més rars canvis de la llum al llarg de la nit. No s’ha d’oblidar que ací on s’estén este àmbit perdurable, resistent davant moltes devastacions, l’aire també és una superfície a tenir en compte en els quadres de Pelegero Agustí. Els resultats d’esta acuradíssima feina del pintor xativí es poden disfrutar en la Sala Coll Alas de Gandia. L’exposició «Paisatges que habite …» presenta ressonàncies de la poesia hölderliniana. Este punt s’entén com l’explicava Sue Roe a propòsit dels impressionistes, perquè els quadres dels qui practiquen este estil són com “xicotets fragments de l’espill de la vida universal”. Estos pintors, amb la paleta de colors, aconsegueixen expressar-se com els poetes més disciplinats, aquells que abasteix una profunditat més rigorosa. I si l’obra de Pelegero Agustí també és una altra bellíssima germana de l’obra poètica El Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés?

Qui ha ajudat com ningú a aprofundir en la comprensió del treball de Pelegero Agustí ha estat Josepa Vercher. El seu testimoni està expressat precisament en primera persona de singular, i la seua experiència directa l’autoritza a dir que el treball d’este artista “arrela en la pintura de paisatge”, que la llum és el fil temàtic de les obres d’este gran artífex perquè el què ell vol és “captar de primera mà, sense filtres, l’atmosfera, el fred o el caliu, l’angoixa i l’alegria”. Una síntesi dels quadres permet de comprendre “la llum i el color com a referent geogràfic i històric, com al·legoria del viscut”. Per tant, en els més de quaranta quadres exposats, es parla d’espais concrets. Esta exposició és com un atles trobat o com un mural poètic de les comarques properes, la Safor, la Vall d’Albaida, la Marina Alta, per exemple, amb acotacions territorials com la d’Alfauir, Barx, la Drova, Llutxent, Pinet, Rugat, Xàbia. Ell ha estat als llocs que ha pintat. Pintar és estar, és habitar poèticament.

La presentació que fa Vercher és succinta, encertada i directa com una fletxa recta i dura clavada en el tresor desitjat que més atrau. Es troba, només en part, en el Catàleg de l’exposició. La presentació està, afortunadament, descentrada de manera perfecta. És una fletxa que té dos caps. No hi ha altra interpretació com esta. Esta bicefàlia conté els principis de l’observació decisiva. No hi haurà mirada que es pose davant de l’obra de Pelegero Agustí i reste exempta de cercar la difícil resposta. La del xativí pot ser alhora pintura de paisatge i de sensacions? No és estrany que es parle de pintura naturalista referint-se a la pintura empirista i de sensacions, o a «la pintura documental». Tanmateix, en el llindar dels dos àmbits respira un difús engany que s’accepta sense ser estudiat. Obvi que descol·loca sentir a dir que s’han pintat les emocions dels paisatges. Davant d’esta afirmació es danya la quadratura de les persones que no estan preparades per als quadres de Pelegero Agustí. S’incomoden sense control. Es degraden. Decauen. El paisatge, reprotxen, no sent com ho fa un ésser humà. Més obvietats són adduïdes com veritats revelades i pròpies d’un realisme ultra-ingenu. S’acceptarà, s’espera que així es concedeixi almenys, que el paisatge sent a través de l’ésser humà. Esta revolta es deu a la immanència absoluta pròpia del monisme radical de la substància definitòria del món. El vertader sentir del paisatge és possible si, i només si, es parla d’un paisatge subjectiu. La robusta bi-condicionalitat té cabuda en el goig d’una subjectivitat ben viva i de dialèctica contundent. És la via que justifica el succés que rau en el fet que la primera persona de singular, en situació de dissoldre’s, habita paisatges, com assevera Agustí Pelegero.

La subjectivitat del paisatge requereix, tanmateix, més anàlisi. El procedir impressionista de l’activitat de pintar passa, cal tornar a dir-ho, per ser el d’habitar poèticament la natura. Habitar així només és possible en dissoldre’s dins d’ella el pronom de primera persona del singular (la subjectivitat) que, ara, vessada sobre el paisatge sembla tenir la totpoderosa capacitat d’esvair també l’emblemàtic final anunciat com que “tothom tornarà a ser polseguera, perquè d’ella se’n ve”. Pelegero Agustí és tan poc superficial que quan pinta allò que veu posa la realitat en risc. La dialèctica sobre la qual és desfonat el seu avançat diàleg visual erosiona els elements constitutius de la realitat. De sobte, el fet més immediat i quotidià és sublimat. Canvia d’estat, va del sòlid al gas sense adonar-se’n. La proximitat d’insuportable bellesa és vaporosa, tremola com s’aprecia en els quadres a la Sala Coll Alas.

Les pàgines del llibret tenen una organització ben estudiada. Com també la tenen els quadres a la Sala Coll Alas. Comença amb pintures d’àrees enjardinades o boscoses pròximes als que es diuen espais sagrats, com són els convents o els monestirs (el de Sant Jeroni de Cotalba a Alfauir, el del Corpus Christi a Llutxent). El caràcter de sagrat fa que un espai siga dissolut; sí, eixe caràcter fa això amb qualsevol indret. La captivadora presència es dissol en una il·limitada superfície que cap línia euclidiana li pot posar límits ni ribes. L’aura mística que prové del que es diu sagrat s’estén i cau des del ras cel com l’alè diví del matí que mulla els pètals dolços del gesmil i de les flors d’ametllers, dels geranis, però també dels cimals secs dels arbres morts, de les llenyoses soques que es podreixen com cadàvers vegetals que van pel camí de tornar a ser pols. Finalment, el catàleg i l’exposició transiten juntes per apropiar-se de les estructures dels elements de la taula periòdica que s’amaguen en l’aspecte de la terra, de les pedres, en l’aire, i en les llavors. Ara bé, el catàleg i l’exposició, tot alhora, fos, es torna, sobretot, aigua. En concret la de la Granadella. Amb ella, l’obra de Pelegero Agustí és segrestada pels colors. És a dir, és arravatada per la llum originària del dia, que és el que són els colors entre la successió de les nits preparatòries i de fusió que permeten dissoldre’s, successivament, dins d’ella. El tríptic que Pelegero Agustí dedica a la Granadella és l’obra escollida per fer front al repte d’agermanar la pintura del xativí a una obra literària ben poètica i d’avantguarda, la més bella possible, encara que siga també la més boja. Es farà, si és que no s’accepta que s’haja fet ja recordant l’atles trobat o l’obra mural d’Estellés; o l’esmentat Hölderlin, malgrat l’apassionada foscor d’alguns episodis.

Però abans d’escriure el nom de la novel·la que es proposa com a germana del tríptic de la Granadella, serà fructífer parlar d’una altra batalla que el pintor lliura en el seu itinerari per aconseguir, una vegada i més vegades, traure’s de sobre la primera persona de singular i dissoldre’s dins d’ella, de la natura, mentre experimenta l’exclusiu plaer de contemplar-la com el cel obert d’una nit sense estels ni lluna, perquè en la foscor que minva la superfície de la llum també està el començament de l’altra part del que és el dia: la desapareguda Nit, la necessària. Pelegero Agustí ha estat hàbil i ha aconseguit esta victòria amb la senzillesa genial de pocs. El terreny de la seua lluita contra la primera persona de singular, del superbiós “jo”, indret unipersonal sotmès ocasionalment a l’espantosa xarxa anomenada “unifamiliar”, està on tot ho s’ha clavillat, desfet a base de pinzellades que no són ni grandiloqüents ni superbioses, però úniques perquè són indefinibles, per ser sense contorns, per ser només trànsits. Així amaneix un dissolut “jo” que es dissol en la pintura. Dins d’ella es fon amb altres superfícies en les quals s’endinsa i es perd en la seua fondària. Les millors cròniques comenten que l’espai del combat és el de la signatura, la instància adjacent més pròxima al nom. Més tard ve el pronom a suplantar-lo.

El nom i el pronom viuen prop l’un de l’altre. Són seriosos els vímens de la reflexió que es trava encoberta en la línia que Pelegero Agustí posa, com a signatura, a sota de cada quadre. Quan l’autor borra tot el que és seu i posa en el seu lloc una línia buida, llavors està donant l’oportunitat, a l’alçada d’un gest miraculós, perquè qui mira emplene el buit amb el nom propi i puga començar a trobar la resposta a la pregunta que abans s’ha plantejat. I s’estarà novament davant del que Sue Roe ha dit dels impressionistes: “la vida universal”. Seran noms que jauen sota el rectangle de la signatura guixada, làpida malaquita que sepulta la identitat que s’ha identificat per complet amb la natura. La línia que fa de signatura problematitza les estances del “jo”. I totes les dels altres pronoms. Es fa, cop a cop, del marbre fossa de color.

La línia de color blau turquesa, o verda malaquita, és ona d’aigua que s’emporta el que troba al seu davant. Una signatura que és un nom taxat, és un nom sense lletres, és un altre llenguatge, un alfabet esotèric. El de l’artista és un nom elidit, cicatriu d’absència en el llenç, tall en la carn del paisatge, ombra de petit taüt obert. L’holisme pictòric de Pelegero Agustí fa que el seu nom siga branca caiguda o arruga de mar, i desordena les lletres del nom per fer-se núvol geomètric l’ombra del qual es reflecteix per segona vegada com una breu séquia, com rierol entre l’escombra dels llindars destruïts de la vida.

És una exposició de paisatges habitats i, no obstant això, a cap quadre hi ha persones que siguen els habitants. No hi ha petjada d’ésser humà en les pintures. Està elidit. La subjectivitat, però, no està anul·lada. Els paisatges són els viscuts i, per tant, són directament biaixos cognitius. El punt humà està presentat com una omnisciència. Les vicissituds dels pronoms no s’esgoten, són un pou sense fons malgrat ser evident que des de començaments del segle XX el “jo” ha hagut de fer front a les nombroses guerres que se li han declarat. Algunes, de tan explícites, es van formular dient que el “jo” no el volien veure ni en pintura. Evidentment, no es tracta d’una vulgar pèrdua d’identitat ni d’una crisi amb connotacions negatives. Es tracta d’una identificació amb allò altre que restava fora. És una absorció que el cos de la realitat fa per ampliar les seues fronteres, fent-se així “vida universal”, pacífica del tot. Res és com dissoldre’s dins d’ella.

El “jo” de «Paisatges que habite …» es torna interessant quan s’emplena d’impersonalitat, quan es presenta mullat pels fenòmens que no es poden atribuir a mà humana. És com dir “Està plovent”. Qui plou? O: “Fa fred”. La primera persona del singular es torna ampla i acollidora, gairebé sense límits i completament impossible de determinar en cap cronologia. La geografia de la llengua s’esvaeix com l’olor del pa. L’escissió entre els elements dels «Paisatges que habite …» s’omple de sentit quan l’omnisciència dels quadres de Pelegero Agustí ho uneix tot en una realitat màgica, de goig, inexplicablement comprensible. Els elements es tornen paisatge natural de pedra i sal marina, cos de penya-segats tersos que clamen carícies, so i moviment de durs volums ocre i de més colors càlids com les de l’arena que s’esgola entre l’estora d’esferes blanques de la Granadella.

«Paisatges que habite …» és un magnífic exemple d’holisme pictòric que rebalsa correctament les fronteres de la percepció ingènua dels sentits dels quals faria ús una primera persona de singular crepuscular. Per això es diu que quan els impressionistes pinten, al cap d’una estona, ja no veuen el llenç o la fusta on escampen els colors, perquè tot es torna un seguit: del llenç es passa sense bots al fons que és la natura. Hi ha moments, confessen, en què tenen la sensació d’estar acaronant el cos sencer del bosc i l’estany obert en la discreta lloma al final dels dos camins, enmig d’ells. Les gradacions de la llum en la superfície, eixa és la pressió del impressionista. Per tant, un eco de Claude Monet hi ha a la Sala Coll Alas. Impression, soleil levant (1872) ve a presentar, ja d’una vegada, a la germana del tríptic que Pelegero Agustí dedica a la Cala Granadella, cala engatjadora. El sol normand de Le Havre s’agermana al de la Granadella. “Modifica’m la llum i em canviarà el rostre, una altra seré, cada cop t’agradaré més. No trobaràs la manera per a sortir de mi, et dissoldrà’s amb el gust del meu interior”. Un punt de nervi, com una larva és l’indret fantasmagòric, perquè una larva també és un espectre, creix i es torna la geografia de la llengua, la frontera que delimita el combat més humit sobre terrenys que volen deixar de ser especificats folklòricament.

Si el repte era comentar l’exposició de pintura amb una obra literària, per a tothom esdevindrà gratificant adduir ara el text Mari Catúfols (1977) signat pel sempre jove psiquiatre Joan B. Mengual i Lull. No cal explicar ara perquè sempre va ser sempre jove. Esta novel·la va ser prologada per Joan Fuster, qui donà suport a tot el seu valor literari i d’artesania pictòrica. La coberta de la novel·la presenta uns cal·ligrames inspirats en el citat quadre de Monet. I el dibuix de les darreres pàgines del llibre és un dibuix fel pel psiquiatre amb el qual volgué representar l’úter de la Granadella, emblema d’aigua amniòtica dels anys huitanta del segle XX, paradigma de respiració umbilical i de la pràctica d’un debutant esnòrquel fetal: tothom conserva en cada orella la petjada de la mateixa postura dels primers nou mesos de vida, perquè tothom duu en la part posterior de cada galta unes xicotetes cames enrotllades sobre el pavelló auricular i un cap també xicotet que fa de lòbul de l’orella. Per això es diu que se sent amb tot el cos, que l’orella és tota una persona que escolta el busseig dins de la Cala que de vegades és més malaquita que blava.

Entre els paisatges habitats que Pelegero Agustí presenta en la Sala Coll Alas i que es vinculen entre si visceralment, es destaca com a larva de tot la primera profunditat de la Granadella, que és vertaderament molt poca. I que està plena de pedres petites. Es diu que eixes pedres eren molt grans al principi i que no hi havia ona que les poguera moure. Però que amb l’ajuda de l’aire i de la pluja es van anar polint i fent xicotetes. Quan van caure a l’aigua van començar a rodolar i a anar desfent-se, desapareixent. Es diu que hi ha pedretes rodones que tenen més de quatre mil anys. I romanen. I es poden veure, encara que si s’és tan poc superficial com un impressionista com Pelegero Agustí, la realitat d’eixes pedretes estarà en risc. Però es diu una cosa més misteriosa: totes les pedres que hi ha al poc profund i inicial sòl marí de la Granadella ja no es faran més petites, han arribat al seu límit, perquè el que es veu d’elles ja és la closca. Són els òvuls de Granadella. Cadascun conté dins una criatura mai nascuda a cap paisatge habitat de la natura.

Eixos orígens latents són com els colors que es van desprendre des de les altures dels penya-segats pintats, des de no massa lluny de les cingles pesqueres. Van conquerir les aigües a la seua arribada a la Cala. Per això pot la mirada dels banyistes relliscar obliqua per sobre la superfície transparent mentre palpen la rodonesa d’un fons a mà. Més endavant, la fondària és increïble i els espais desapareixen. És possible? Sí, és possible en la realitat pintada per Pelegero Agustí i escrita pel jove psiquiatre. És així perquè els espais vertaders són els espais imaginaris. Deixen d’existir quan s’oblida pensar en ells i ja no se’ls sent. La Cala, salada i sagrada, gruta acollidora, cingle únic, forat fosc on hi és tota la llum reduïda en un únic punt que s’estira i es fa fina línia. Tot era així ja abans que els colors a ella i s’endinsaren completament, els més bells colors van sorgir de barreges d’ací, en la Cala que pinta Pelegero Agustí. I per la novel·la del jove psiquiatre també és possible que tots els colors arribaran algun dia a morir ací a base d’acurades carícies que eximiran de l’ús de brúixola per orientar-se sobre els seus gemecs. Ell s’agafava als muscles de la Cala. Fos amb ella, la Cala es tornava oceànica. Ella l’admetia i li permetia dissoldre’s a dins seu. Semblava que havien perdut el coneixement. Els havia arribat el goig embogidor refulgent des del cingle perfecte del seu cos exuberant obert com el cel, com en el misteri del tríptic de la Cala Granadella, de Vicent Pelegero Agustí.