Quan s’ha rebalsat el marc normatiu que permetria el diàleg i també, segurament, consensuar les vies d’una convivència justa, resulta que les fisonomies dels significats d’una gran muntanya de paraules ja resten destrossades i les seues restes esmicolades han acabat enllaçant-se per repuntar sobre l’horitzó del demà la silueta del cadàver fred d’allò que va ser la sana esperança dipositada en la validació universal dels Drets Humans. A les acaballes del desengany, Aurora Bosch (València, 1954), Catedràtica emèrita d’Història Contemporània a la Universitat de València, analitza el procés de descomposició de la veritat quan és arrossegada per l’actual híper–politització dels assumptes quotidians que transforma també les relacions humanes bàsiques que estan en risc de degradar-se més encara en la societat actual fins arribar a cancel·lar-se. L’anàlisi l’ha exposat Bosch en la Conferència (en part diàleg) organitzada per la Càtedra Alfons Cucó conjuntament amb la Universitat de Gandia dintre la 43a Universitat d’Estiu que té com eix temàtic el “Coneixement fake. Educació i investigació en l’era de la Intel·ligència Artificial”, tot per promoure una reflexió crítica sobre els reptes que planteja la irrupció de les intel·ligències artificials en els àmbits de l’educació, la investigació i la producció de coneixement. La reflexió de Bosch traça una mirada àmplia, internacional, posant l’atenció, amb el seu domini excel·lent de la matèria, en el vincle transatlàntic entre els EEUU i Espanya per situar-se després, com ve esbossant-se, en el nivell que apel·la al rang individual dels ciutadans i que es correspon, principalment, amb la presa de decisions i els factors socials que condicionen este procés. 

La professora enllista les raons del deteriorament del que tradicionalment s’ha anomenat la voluntat general, que és el mateix que dir la base idiosincràtica de la democràcia. Malgrat la tensió extrema inherent a la qüestió, l’auditori ha disfrutat escoltant a qui duu molts anys estudiant esta controvertida gavella de problemes, el tractament i la resolució de la qual són decisius per enfortir amb seny la cordialitat i la pau socials. No obstant, l’auditori no ha satisfet les elevades expectatives que s’havia generat en llegir la informació de “elFull n. 261” sobre l’activitat, perquè sembla que havia de versar sobre “la situació política internacional marcada pel conflicte entre els Estats Units i l’Iran, la continuïtat de la guerra a Ucraïna o la situació a Amèrica Llatina entre altres qüestions”, i tanmateix s’ha parlat només “d’altres qüestions”, no de les guerres. Estaria bé conèixer els motius pels quals ha hagut este desfasament entre el que s’anunciava i el que finalment ha estat la conferència.

No obstant, es mire per on es mire, la conferència ha estat d’indubtable valor. S’han tractat els factors que causen l’erosió de la democràcia i l’ascens de l’extrema dreta. Cal matisar, però, que el suc d’esta important activitat de Bosch no es pot extraure del tot si no és a través de la prèvia lectura dels seus prestigiosos treballs escrits. Les seues investigacions a propòsit de la malifeta perpetrada contra la democràcia és de les més valorades, per la novetat del seu enfocament i pel grau de detall de les seues explicacions, també pel domini i per fonamentar amb informació clau i ben articulada idees sociopolítiques i històrieques com quasi ningú ho sap fer. En el context espanyol, Bosch va estudiar la degradació de la democràcia que va esdevenir amb la rebel·lió i el colp d’Estat contra la Segona República i el correlatiu esclat de la Guerra Civil. N’és un enfocament que pot ser tant controvertit en certs punts com ho és, per posar un exemple, l’estil de Michael Seidman quan s’esforça per transformar la categoria de treball fins desplaçar-la des de l’economia pura fins caracteritzar-la amb connotacions directament polítiques i culturals. En el cas de Bosch, la categoria que s’aprèn a reubicar i a emprar bé és la de “neutralitat”.  

En este punt, les aportacions que la professora Bosch ha exposat, unes en valencià i altres en castellà en esta 43a Universitat d’Estiu de Gandia, són lliçons valuosíssimes. Les explicacions són tan clares i estan formulades amb tant de detall que sembla que els EEUU estan al centre del continent europeu. Amb Bosch, la distància transatlàntica es redueix a una separació d’un pam d’escassos centímetres, de manera que quan li s’escolta parlar de qüestions internacionals sembla que està parlant, alhora, de la ciutat des d’on emet la conferència i fins i tot sembla que està apel·lant al propi auditori enfront del qual sosté la mirada buscant un tête-à-tête. 

Si la paraula guerra s’ha pronunciat només dues vegades des que comença la conferència fins que finalitza, en contraposició, les paraules por, immigració, habitatge i desengany s’escolten sense aturador des de la taula de la professora. Malgrat el vocabulari tècnic emprat tant en la conferència com en els seus treballs escrits, i també malgrat negar-se la professora constantment, en tant que historiadora, a treballar amb hipòtesis massa especulatives en la seua exposició i s’oposa a anar més enllà de la interpretació del passat i dels arxius, de tota manera es percep en la seua proposta almenys una tímida temptació per la poètica de les relacions interpersonals que podria ser un revulsiu contra les gestions tecnòcrates de la societat i que ajudaria a qüestionar les garres ossudes i cruels de la política neoliberal. Açò significa que la dificultat per especificar la voluntat general,que té molt o que ho té tot d’allò imperible dit per Jean-Jacques Rousseau, la bolca Bosch senzillament amb expressions com “dependrà de la gent”, “serem el que la gent decidim”, “esperem que la gent no ens deixem convèncer per la por”. La gent, el poble. Quan s’arriba a dir amb llenguatge quotidià, ressona quasi tot el que, d’altra banda, l’escriptor francés Édouard Glissant defensava a través, entre d’altres, de la noció de créolisations per fer entendre la immigració des d’una perspectiva fins i tot lingüística que rebat la por i permet ressorgir del desengany. Però la poètica de les relacions ve a sustentar-se sobre les dificultats i nombroses traves semblants que la democràcia sofreix. 

Per tant, el què l’auditori no s’ha perdut són les millors reflexions de Bosch sobre la necessitat de prioritzar la democràcia enfront de la por a la immigració en el context nord-americà que, assenyala, es pot extrapolar amb algunes concrecions a Espanya, com punta oest d’Europa que és. Quan un govern connecta amb la gent que té por i es prometen avantatges desiguals en lloc de justícia social i redistribucions equitatives, el resultat és la polarització social que genera enfrontaments de vegades molt violents. 

Assenyalar, culpabilitzar, és una mena de delació amb falsa informació que enceta el procés cap a la vulneració dels drets d’algunes persones. Tota híper-politització promou programes polítics populistes que no es materialitzen en transformacions estructurals significatives. La professora assenyala que l’extrema dreta estava, malauradament, més preparada per a la gent amb por, perquè s’ha produït la caiguda d’organitzacions vinculades a l’esquerra i a la democràcia afavorint-se així al bloc conservador. Cada vegada més s’enfonsa allò què estava associat a la democràcia i l’enfortia. No hi ha vertader debat ni aproximació de postures, sinó imposicions. 

Bosch també es refereix a la revolució dels mitjans de comunicació des dels anys noranta del segle XX, fins on es remunta la fundació de la Fox News, per exemple. La premsa és poder, perquè difon i dissenya opinió a través de notícies, també de les que són fake, que n´és el que es proposa estudiar i criticar en esta 43a de la Universitat de Gandia. Només cal pensar en la confluència dels factors que actualment ha fet possible MAGA: “Make America Great Again”. Moviment que, una altra vegada, cal dir-ho, fa de mirall de les iniciatives quotidianes de massa part de la població que contribueix al deteriorament de la democràcia des de la micro-política: contra la democràcia es prioritzen una irracional por a la immigració, el mal analitzat augment del cost de la vida i les necessàries aspiracions a l’habitatge.

És fascinant seguir el fil que dibuixa Bosch per abraçar la situació nord-americana relacionant-la amb Espanya des dels seus estudis dedicats a la Segona República i a la Guerra Civil. Les primeres eleccions municipals democràtiques de la història d’Espanya havien estat el 12 d’abril de 1931, quan Irwin Boyle Laughlin (1871-1941), ambaixador dels EEUU a Espanya entre 1929 i 1933, informava a la presidència de Herbert Hoover (1874-1964) d’un risc d’inestabilitat política a Espanya. I encara més. Possiblement, especulava, la Segona República era una projecció del comunisme rus, deixava caure Laughlin el comentari embolicant-lo amb altres dades i raonaments. Els comentaris arribaven als EEUU per sobre l’Atlàntic com llepolies o com un gelat d’estiu que oculta dintre del cucurutxo de galeta interpretacions tendencioses i mentides perilloses que fomenten la por vers allò inexistent però que afavoreix l’alçada de murs entre països i les persones que abans parlaven tête-à-tête. 

Per tot arreu i en totes les èpoques, les interpretacions malicioses i basades en prejudicis generen una mena de superstició i de deliri que forcen l’assignació del rol de boc expiatori a qui no hauria de carregar amb la culpa: la immigració no és la causa de la crisi de l’habitatge ni de l’encariment de la vida. En fer falses associacions, la interpretació de la realitat es desvirtua i fa debutar una lluita entre ciutadans amb postures polaritzades que contribueix a la minva de la igualtat d’oportunitats i de l’acompliment dels drets humans. Es dona una actuació política que fa un ús arbitrari i indiscriminat de la violència no només física. El resultat és el debilitament de la democràcia i les greus implicacions que comporta. Estos cucurutxos són més bé embuts de plàstic que, com atzucacs ben estrets, i per criteris econòmics, coaccionen sense límit.

Per això cal recuperar l’obra escrita d’Aurora Bosch. El concepte que cal reactivar i capgirar és el de “neutralitat”. El punt on la professora comença és el de la derrota de la democràcia per la victòria imposada de la dictadura de Franco, previ procés de la caiguda de la monarquia d’Alfonso XIII i de la dictadura de Primo de Rivera que va donar pas a la Segona República, que també anava a caure, i amb ella anava a caure la democràcia de llavors. És d’eixe procés del qual informava Laughlin des de Madrid. Però, clar, a aquesta informació s’unia, indica ben bé la professora, la premsa del moment, que exercia un paper fonamental en el disseny de l’opinió de la ciutadania. Per una banda, les interpretacions més optimistes en aquest procés cap a la Segona República per part del New York Times contra les interpretacions més sensacionalistes del Washington Post que vinculava la Segona República al Comunisme de manera que tractava de destacar la contraposició amb el capitalisme nord-americà. També va haver premsa soviètica que condicionà l’opinió: “Los temores de penetración del comunismo en España estaban forjados en gran medida por la propaganda soviética sobre la situación política española, en la que se exhibían fantasías sobre un triunfo inminente del bolchevismo en España” (Aurora Bosch). 

La situació va fer que els EEUU optaren per “la neutralitat” i va deixar de recolzar amb enviaments d’armes a la Segona República que es va enfonsar davant la Guerra Civil i la victòria del franquisme donant pas a “l’holocaust espanyol” (Paul Preston). Tanmateix, diu Bosch, es va comprovar que esta relació no existia: “A finales de 1931 el embajador Laughlin no solamente comprobó que la <<revolución republicana>> no había sido una revolución comunista, sino que la República era un régimen estable, que iba sorteando las primeras reformas, el aumento de la conflictividad laboral y, ya en agosto de 1932, un intento de golpe de Estado monárquico” (Aurora Bosch).

Eixa neutralitat és la que li se critica als EEUU davant un procés de democratització favorable. “Estados Unidos rompía su política tradicional de ayuda a un gobierno legal reconocido, trataba por igual al agresor y al agredido, ampliaba de hecho la Ley de Neutralidad a una guerra civil y privaba a la República de una fuente principal de adquisición de armamento hasta enero de 1937” (Aurora Bosch). Esta neutralitat que no va afavorir la consolidació de la democràcia i que sí que va facilitar finalment la instauració d’un règim franquista a Espanya després de la Guerra Civil serveix ben bé per extraure un missatge molt important que la professora Aurora Bosch va esbossar a la conferència. Cap cucurutxo més. Cal endevinar les penúries darrere la dolçor del gelat. No es poden clucar els ulls i obviar el que ocorre. L’actitud neutra, o la indiferència, es torna immediatament complicitat i contribució davant la vulneració seriosa dels drets humans d’una part de la ciutadania, perquè ser neutre davant estes circumstàncies és ser còmplice de la barbàrie que es comet. I voler ressorgir del desengany no és poesia, és un compromís, una obligació. Per això, és positiu acudir a Édouard Glissant: “Algunes ments crítiques, més inclinades a parlar que a analitzar, proclamen o profetitzen l’obsolescència de la poesia, al·legant que ja no respon a les condicions de la vida contemporània i que ha quedat, d’alguna manera, superada per la violència i la precipitació tan presents en la modernitat”, però “la poesia no és un entreteniment ni una exhibició de sentiments o de coses belles; també dona forma a un coneixement que mai quedarà obsolet”, un coneixement, com diu ara Aurora Bosch, sobre la por a la democràcia i sobre la petició del final definitiu de totes les guerres de tot el món.