I. Creuar la porta de la Sala Municipal d’Exposicions Coll Alas de la Plaça de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia ritualitza l’homenatge a l’artista que va manifestar un fàstic absolut davant la repressió franquista. El passat de la Sala produeix un colpejament incessant. Aquest espai que ara és d’exposició abans fou presó. A partir de 1939, Luis Coll Alas (1916-1984) va romandre cinc anys tancat a les presons de Franco perquè es va oposar al seu règim. Coll Alas va transformar en escriptura el temps que va estar privat de llibertat física. El plànol de la Sala dibuixa una L majúscula i el sostre es descarrega sobre quatre grans pilars revestits de rectangle que sostenen les bigues mare que han presenciat al seu voltant les reformes de la llarga vida de l’Antiga Universitat de Gandia. Coll Alas enraonava que “les conseqüències de tota guerra són desoladores per a la salut dels pobles que la pateixen i que les privacions ací van ser fruit d’una postguerra caracteritzada pel tracte discriminatori imposat a una massa de població marcada per la derrota”. Finalment, Coll Alas va expressar la seua genialitat en la pintura.

II. Els altres llibres és el nom de l’exposició de llibres d’artista que llueix a la Sala Coll Alas. Les peces exposades provenen del fons de Llibres i Publicacions d’Artista de la Universitat de València. El projecte està comissariat per Antonio Alcaraz, catedràtic i director del Museu-Col·lecció de Llibres i Publicacions d’Artista de la UPV. A la seua vegada, per a l’exposició s’ha comptat amb la participació de Toni Colomina, professor i director del Fons Artístic de la UPV. Encara que té un inicial aspecte lúdic, Els altres llibres és una exposició complexa. Està organitzada per secciones, suposadament amb una intenció didàctica i amb la voluntat de rebaixar la dificultat de cada obra a l’hora de relacionar-se amb les altres obres de la mateixa secció i de les altres. La que s’anomena Delicats l’ha preparada Horte Mínguez. És menester destacar la paraula delicats, i repensar-la, si es vol captar l’actitud global que mou les obres de l’exposició. Mínguez insisteix en que es tracta d’una qualitat que transcendeix la fragilitat material i remet a l’exquisit, a allò capaç d’atraure i seduir. La secció Delicats conté, entre altres exemples encisadors, les cèlebres caixes de Marcel Duchamp amb fotografies d’originals actualment extraviats (queden còpies) com són Fontaine (1917), signada amb el pseudònim R. Mutt, i altres ready–made com Roue de bicyclette (1913). Com ha ocorregut en altres èpoques de la història de l’art, judicis frívols emesos amb poca delicadesa i sense gust s’atreveixen a posar en entredit, sense aconseguir-ho, el treball i les recerques de grans creadors. No es tracta d’una mostra vintage, encara que algunes obres contenen, òbviament, objectes produïts en el segle XX. No és la relíquia la què carrega de valia un llibre d’artista. Tot prové del misteri de la composició, de l’atracció entre les parts o perquè elles es repel·leixen amb simptomàtiques especials. L’exposició és un exaltat impuls crític. Per això, a més de ser complexa, tota ella necessita ser divertida i ben caòtica alhora. D’ací trau l’exposició la força suggeridora. Estan assegurats muntons d’hores d’aprenentatge i gavelles d’emocions per a les ments àvides de plaer estètic i de possibilitats creatives. 

III. La delicadesa que Horte Mínguez reclama en la seua secció s’ha d’articular amb el conjunt de llibres que agrupa la secció “Intervinguts” de Carlos Méndez. Intervenir vol dir prendre part, alterar i resignificar. En alguna mesura, s’està davant de transgressions. Es rebalsen límits. Malgrat la brutalitat a la què semblen estar sotmesos en aquesta secció els llibres que procedeixen de fons expurgats de biblioteques universitàries, les intervencions s’han fet amb tacte i precisió. En optar a triar un llibre d’artista s’escull, com a màxima expressió d’aquesta aporètica de la delicadesa en les brutals intervencions dels llibres, el cas que representa l’obra de l’artista Hilde Margani-Escher. El seu Libro bruciato (2008) és el símbol de l’exposició. L’holocaust que escenifica el seu llibre d’artista sobredimensiona un final. El llibre cremat mostra una consumició total, representa a la part del foc, la combustió de les reflexions profundes. És la reacció química més tràgica en el món dels llibres, en totes les seues modalitats, siguen biblioteques, llibreries, arxius, etc. El què va ser fusta d’arbre, soca envoltada de roselles primaverals, a l’exposició és cendra de paraules. Contravenint les definicions, Libro bruciato és l’obra indultada. Els plecs negres del llibre de després de les brases s’emparenten amb els estrats blanquinosos de l’obra que és veïna de vitrina. Es tracta d’Orgánico, Físico, Químico (2018) de Heather Green, feta de muntanyes de papers expurgats, i ara premsats, què són traçades per carreters fetes de renglons de paraules per on s’obrin ruta lectures dissidents i outsiders.

IV. Però no és evident que una alteració de la forma pròpia o un abandó de l’estructura original puguen dur-se a terme sense danys quan s’han simulat una carbonització o la caiguda de tot l’enuig violent d’una guillotina. Els llibres intervinguts sí que reprotxen cert dolor sofert. Així, doncs, des de la secció Intervinguts cal retornar a Delicats per rescatar el significatiu llibre d’artista Geo-Zapatos (2005) de Sylvie Bussières, on s’abat la fusió entre sabates i mapes. El llibre de Bussières és una aporia divertidíssima, té el món als seus peus: el calçat està fet dels mapes que vol passejar a peu. Els exemplars de llibres d’artista arriben a ser-ho perquè, efectivament, els llibres abandonen la seua pretensió original i es transformen en espai d’experimentació diversificada. Addició, sostracció, etc. Lluny de ser un suport tancat o destinat a una utilitat, el llibre es presenta ací com un laboratori material i conceptual, obert a noves narratives i lectures crítiques. Caldrà, però, estar a l’aguait per estudiar de quina manera suporta cada llibre d’artista el pas dels anys i per comprovar si cadascun ho fa amb tant de vigor com ho continuen fent les obres de Duchamp. Perquè l’interès d’un llibre d’artista ha de rebalsar l’interès dels objectes dels què està composat. Si els llibres d’artista augmenten el seu grau d’immanència, llavors estan posant-se en les mans de l’obsolescència pròpia dels objectes i comencen a estimular-se les inquietuds dels col·leccionistes, ara sí d’antiguitats. Evidentment, açò no serà necessàriament un problema, però sí que desplaçarà llibres d’artista a altres espais de la societat més semblants als reliquiaris.

V. Arribant al fons de la Sala, en torn dels pilars tercer i quart, on s’allarga la darrera part de la lletra L majúscula que dibuixa la planta de la Coll Alas, l’exposició desplega més seccions: Fanzins de Paco Collado, Fotollibres de Pedro Vicente amb instantànies que indiquen les mesures en metres quadrats d’entranyables racons de El Saler, i Il·lustrats de David Heras amb cases d’arrels de llapisseres flexionades i amb balenes que ofereixen la seua gepa com a corba planetària. Movent la mirada en una altra direcció, es veu lluir Tipogràfics de Marcela Verónica Gómez cobrint part d’una ala de la Sala amb cartells que haurien de dinamitzar les mentalitats al carrer. També hi és Acoblats, la segona secció de Carlos Méndez, es tracta d’un conjunt de revistes encadellades que donen continuïtat a altres referències. Ara bé, malgrat la força exercida pels noms de les seccions i les explicacions, és evident l’interès que cada obra té en emancipar-se del grup i afirmar-se amb l’autonomia d’una raó major d’edat i il·lustrada. La pluralitat de l’exposició és fantàstica, no és una errada. En conseqüència, tant de bo els cercles concèntrics en què es pretén organitzar Els altres llibres no consolide una victòria indiscutible i no coaccione massa la singularitat de cada peça. Cada llibre d’artista vibra independent. La individualitat dintre de la immensa quantitat d’obres petites que hi ha és un tresor. És convenient aïllar peça a peça, sospitar i des-fer les arrels de la codificació que hi ha submergida. 

 VI. Des que Libro bruciato (2008) de Hilde Margani-Escher s’aixeca com un símbol de l’exposició Els altres llibres instal·lada a l’espai que duu el nom de qui va ser un artista represaliat pel feixisme, esdevé inevitable commemorar el seixanté natalici de l’adaptació que François Truffaut va fer en 1966 de la novel·la Fahrenheit 451 (1953)de Ray Bradbury. Truffaut va rodar la pel·lícula als estudis Pinewood, pròxims a Londres, i la va presentar en el festival de Venècia. La trama de Fahrenheit 451 es desenvolupa en una societat posterior a l’any 2010 i és un sac de prohibicions i despropòsits establerts com per decret. El més emblemàtic és la prohibició de posseir llibres i llegir-los. Fahrenheit 451, o 233 graus Celsius, és la temperatura a la que el paper s’encén. Hi ha més. Les converses profundes estan prohibides. També ho està el pensament crític i traçar-se el camí d’una vida pròpia i lliure. Fahrenheit 451 està farcida de conte malèvol i mordaç. És una paràbola. La missió dels personatges és calar-li foc als llibres que descobrisquen. Tots els llibres són llibres prohibits per una societat esterilitzada en la què regna l’audiovisual, la pantalla. Clarisse (Julie Christie) i Montag (Oskar Werner) es rebel·len contra aquestes prohibicions. Llavors, són considerats malfactors. En els dos personatges es dona la desconstrucció de les rutines esmorteïdores quan han descobert l’interior dels llibres (José María Latorre). Per això, necessiten amagatalls al bosc de les persones–llibres. En francès, l’expressió va donar lloc a un joc de paraules perquè la sonoritat de personnes–livres i personnes–libres són bastant paregudes. Al bosc, els lectors han decidit, contra tot pronòstic, aprendre’s de memòria una novel·la o un assaig per conservar el patrimoni escrit del món. La pel·lícula evoca l’estètica i rictus de l’època nazi així com la seua inclinació per multiplicar prohibicions i per cremar llibres (Paul Duncan, Robert Ingram). Truffaut menyspreava aquestes tendències i tota violència; en els seus quaderns oberts de bat a bat, i què alguns són gairebé d’artista, es constata que des de ben petit va evitar les confrontacions i a les persones cocodril que gaudien de la lluita i què s’excitaven promovent-la. En Fahrenheit 451, Truffaut mostrava influències dels travelling hitchcockians que li permetien transgredir prohibicions, obrir llibres i engegar i ancorar càmeres sobre el capó dels vehicles on actors i actrius podien seure, fomentant així la frescor i les decisions pròpies de la Nouvelle vague contra tots els límits absurds aplicats a la creació d’imatges. Segurament, l’exposició Els altres llibres esquivaria la censura de Fahrenheit 451 i es salvaria de les flames. 

VII. La novel·la Fahrenheit 451 de Bradbury comença amb unes paraules de Juan Ramón Jiménez que ajuden a comprendre l’esperit dels llibres d’artista d’Els altres llibres: “Si os dan papel pautado, escribid por el otro lado”. Les de Bradbury són pàgines que denuncien la repressió d’una societat codificada de manera encoberta i de relacions de poder (Carlos Balagué), societat que s’assembla a la que va patir Coll Allas. És esperançador que Els altres llibres configure una col·lecció de llibres postconvencionals que esquiven les prohibicions conservadores. Els altres llibres és un acte, potser de desesperació, per preservar l’existència de la categoria llibre, al preu que siga, fins i tot com a noció esmicolada, tinga el cost que tinga i sense saber del seu futur. En darrera instància, del què es parla és de llegir. Entre les secciones de llibres d’artista esmentades s’eleven petits taulells sobre el quals es poden llegir, entre altres idees, aquestes: “A Book is a Passport without an Expiration Date” (Irene Vallejos), “More Books More Freedom” (Enrique Tierno Galván), “Reading Makes you Live a Thousand Lives Before you die” (G. R. R. Martin).

VIII. Per tant, l’exposició Els altres llibres es postula com un al·legat a favor dels llibres, perquè existeixen moltes vies per mantenir-los vius. Un món sense llibres, o un món on només hi haja llibres sagrats, serà un món encara més violent que l’actual, què està copat de grans guerres. No hi ha guerres petites. Hi ha destruït molt d’espai que es podria gaudir. Qualsevol manifestació de travelling delicat fet com els de Truffaut, siga a través de llibres d’artista o de pintures, farà per vèncer l’odi i la configuració d’un món sense llibres ni converses crítiques i profundes. Cap la possibilitat que tot siga, si és què no és ja, com Metròpolis (1927), que ara va cap al seu centenari i què fou el resultat de l’adaptació de la novel·la de Thea von Harbous, amb exerg inoblidable: “entre el cervell i l’acte sempre cal que intervinga el cor”. Una societat sense llibres postconvencionals i sense llibres d’artista duu a la conservadora “fila d’1”, què mai és “d’1” sinó que és la d’un ordre gregari i ridícul què és sant i senya de les societats subjugades al control i a la productivitat. És un ordre que atempta contra la llibertat de consciència. No és un desencert llegir la magnífica exposició Els altres llibres de la Sala Coll Alas en clau de subversió a través de la paradoxal “fila d’1” de ramat. Al capdavall, el llibre d’artista més esperat és el què aconsegueix ser una analogia de la llibertat absoluta, la què podrà exercir-se només en el seu interior, siga aquest en forma de pàgina o de botella-coet que va direcció a la lluna. La intenció continua sent la de transformar l’ordre establert per proposar-ne, amb delicadesa, un altre menys utilitarista, menys profitós, com promou la sàvia reflexio ètica de Martha Nussbaum.