La fotoperiodista Eva Máñez López (València, 1971) torna a devastar consciències. Després de Paterna, la memoria del horror (2022), ara, en Memòria de l’oblit. La repressió franquista a la Safor (2026), les paraules de testimonis que ella trasllada en primera persona continuen augmentant el seu significat i les imatges que van estar emmudides ja sostenen els fets en les pupil·les de la societat. Este llibre és com un apòstrof esmolat que es desploma sobre la calma falsa de finals de primavera. S’ha comprovat que, en la darrera edició de la Plaça del llibre de la ciutat de Gandia (maig de 2026), s’ha defensat la importància de la literatura i l’art per a la història i s’ha vist que totes elles guarden una relació òptima per continuar l’esforç i realitzar els necessaris exercicis de Memòria democràtica que resten pendents a hores d’ara. 

CEIC Alfons el Vell ha editat el llibre d’Eva Máñez i ha fet possible sessions com “Literatura i memòria històrica: la Guerra Civil” i les presentacions dels llibres Ingrata pàtria de Martí Domínguez i de Qui salva una vida de Núria Cadenas. El d’Eva Máñez és un llibre de memòria que, com el clau del present, entra cridant i a colps en l’aspra fusta del passat que cal assumir. La primavera està anant-se’n i s’obrirà el proper estiu, el que va a commemorar el de fa 90 anys, aquell estiu que Julián Casanova, Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Saragossa, explica sota l’expressió “l’estiu del Terror” (España partida en dos. Breve historia de la Guerra Civil española; edició ampliada i actualitzada en abril de 2026). Casanova identifica eixe període com el temps de la geminació asimètrica de la societat espanyola i com el de l’inici de la més gran violència coneguda en este territori. “Sobtadament, en eixe doble procés de rebel·lió militar i de resposta revolucionària, la sang va començar a córrer copiosament pel territori espanyol […] entre els darrers dies de juliol i els mesos d’agost i setembre de 1936 […] l’onada de terror estiuenc”. Paul Preston ha emprat, fins i tot, l’expressió “l’holocaust espanyol”, per l’odi i l’extermini que hi va haver durant la Guerra Civil i després.

Als primers minuts de la Plaça del llibre els va donar veu Antonio Calzado, professor de l’Àrea de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de València. Una de les preguntes amb que van començar les sessions va ser: “S’ha tancat la ferida?”. D’esta manera es posava l’atenció en l’esmentada geminació asimètrica i de la qual Eva Máñez documenta, ubicats en la Safor, els resultats de, almenys, dos tipus de fonts: a) testimonis, que són les guardianes de la memòria, les vídues, i els familiars; b) espais per a la memòria, com les fosses del cementeri, les muntanyes, les Escoles Pies, el Port. 

La pregunta, llançada amb bona i vibrant veu des del petit escenari de la Plaça del llibre, va alcançar gent que no esperava escoltar-la i que no sabia ben bé el què estava ocorrent allí. Perquè a la Plaça hi ha cafeteries i perquè la gent també empra la Plaça com a travessa per arribar abans al lloc on va. La gent que anava de pas i va escoltar la pregunta al vol, va posar l’orella. Hi hagué qui degut a les paraules que li arribaven al pensament, va detindre les seues cames i es va quedar a escoltar. És a dir, va haver qui es va interessar i es va quedar a reflexionar en la pregunta sobre “la ferida” i en les respostes que es donaven al respecte. En darrera instància, els colps i els crits de les pàgines de Memòria de l’oblit, llibre que es va presentar l’endemà de nàixer esta pregunta a la Plaça, va donar continuïtat a punts centrals de les jornades d’Història, memòria i didàctica del franquisme i la transició a 50 anys de la mort de Franco que es van dur a terme en la Universitat de Gandia els dies 19 i 20 de novembre de 2025 sota el títol “50 anys de la mort del dictador. La memòria continua en peu”. La penúltima ponència d’estes jornades de la Universitat de Gandia va estar a càrrec, precisament, d’Antonio Calzado, i la cloenda va ser responsabilitat d’Ismael Saz, Catedràtic d’Història Contemporània, que va traçar un ben corrosiu comentari del llibre de Juan Carlos I, Memorias. Reconciliación (2025), que s’acabava de publicar. És convenient recopilar els esforços que es fan en torn de la Memòria democràtica, són exercicis indispensables.

En part, la Plaça del llibre va ser un exercici de Memòria democràtica que fonia literatura i història. Disfrutar de moments en els que es deixa la literalitat a una banda, no és evadir-se de la realitat. És més bé al contrari. Es penetra en els esdeveniments històrics a través dels desviaments d’algunes paraules que, de tant gastades, no fan diana des de fa temps. Mentre parlaven en l’escenari de la Plaça, una transeünt va dir: “aquesta és la Plaça dels colomets de Gandia i jo sempre recorde la Plaça que conta Rodoreda”. Les paraules que diuen més del que diuen, que diuen fins i tot l’inesperat, van prendre el vol sense por. Aquestes paraules van deixar, per un instant, com a actrius secundàries les paraules potenciades pels micròfons de l’escenari. Per a que la Plaça fora la de la novel·la havia de ser la de la Colometa, que sempre ha de tornar a ser la de la Natàlia de Rodoreda. Imaginar l’escriptora fumant asseguda a sota de la façana del que va ser el “Gran Cine Royalty”, nucli cultural de Gandia unes dècades del segle passat; o recolzada en un banc de fusta i ferro colat; o apartada del conjunt d’evidents seguidors de l’escenari; o observant des d’un racó inhabitat de la plaça; o situada en una perspectiva encertada de la història i de la Guerra com està dita en La plaça del diamant; o escoltant les paraules emeses des del xicotet escenari itinerant que es retalla per darrere amb el creatiu cartell blau i malva i, per davant, descendeix els pocs escalons cap al públic per arribar a les carpes de plàstic que cobreixen els mostradors de llibres amb vora dos mil títols. L’absència que des de fa més de quatre dècades caracteritza Rodoreda no es pot obviar quan es fa present en els pensaments que atenyen a qui escolta una Plaça testimonis d’una història ingrata.

Enfront de la façana del “Gran Cine Royalty” estan les petites finestres de la Biblioteca a través de les quals es gaudia d’una perspectiva de l’escenari, de les lletres i de la història com si fos un enfocament de la Nova Visió fotogràfica, una perspectiva en picat. Un estrany reflex surt algunes vesprades rebotat des dels colors del cartell del Royalty, que ara ja no és més una màscara, i que traça una línia que fa de cornisa de la plaça en retallar-la per dalt mentre dona pas al cel. El reflex del cartell, que arriba a les finestretes concís com una idea clara i insistent, enlluerna i cega. La plaça del diamant té moltes vores, gairebé totes les de la sociopolítica a més del caire salvatge i bel·licós del moment, són totes les cares que també ha tingut la Plaça del llibre de Gandia. Des de la finestra de la Biblioteca, el reflex fa confondre els rostres de baix. I com que la línia del cartell del Royalty, que sembla una bandera petrificada reivindicant llibertat, igualtat i dignitat, té un efecte epifànic, la presència de la Rodoreda es fa plural i ara dialoga amb Montserrat Roig, que amb Ramona, adeu ajuda a les façanes de la Plaça a expressar missatges visuals amb un efecte fílmic. Les persones que estan presents fan pensar en les persones absents. Potser amb les escriptores i amb les lectores. Amb paraules de Montserrat Roig es poden sintetitzar mirades: “la guerra era contada entre els seus de mil maneres distintes i la diferència provenia de la forma peculiaríssima i única en que cadascú l’havia viscuda”. 

Escoltar parlar d’història canvia l’escenari i trasllada a un altre lloc i moment; o millor, es traslladen altres llocs i moments al present. Esta és la importància de la història. Pot ocórrer que les narracions sobre les guerres, més que diferir, s’assemblen; i així arriba el moment de destacar el que s’aprèn d’una altra interlocutora que s’uneix a Mercè Rodoreda i a Montserrat Roig, és Marta Orriols. Enmig de la violència bèl·lica que sempre és produïda pels homes, suggereix Orriols de la manera més difícil i honesta alhora, les dones encara troben la bellesa, perquè ara elles, les dones i les paraules, totes les paraules, també poden fer la guerra. Les finestretes de la Biblioteca apropen a La possibilitat de dir-ne casa de Marta Orriols: “Tot i la desolació de l’espai, les finestres amb els vidres trencats que rodejaven part de l’edifici deixaven passar la llum que d’una manera gens forçada embellia la penombra que ens acollia. Recordo avergonyir-me de mi mateixa. Em sembla aberrant buscar la bellesa enmig d’una guerra, i malgrat tot, l’he trobada tantes vegades! Rodejada de la tensió inquietant observava els ulls dels homes, tan joves tots ells. Què sentien en percebre el perill tan a prop? Esperaven callats rere les mirades de preocupació. Hi havia una espurna de candidesa encara, un rastre primitiu que res podia esborrar. Que joves, em repetia, i inevitablement vaig pensar en les seves mares, en les violències heretades, en el patiment de tenir un fill lluitant al front”; tot seguit, Orriols cita a Svetlana Aleksiévitx: “No puc desempallegar-me de la sensació que la guerra és un producte de la naturalesa masculina, molts aspectes de la qual em resulten incomprensibles. Però la quotidianitat de la guerra és grandiosa”. De qui seran les guerres del futur?

El llibre d’Eva Máñez té un efecte estrany i duu a la Plaça del llibre escriptores excepcionals que estan absents a la Plaça del llibre on es parla de la Guerra Civil espanyola. Montserrat Roig ja va aprendre de Johnny Guitar les paraules del diàleg entre Joan Crawford i Sterling Hayden per donar nom al seu assaig breu “Digues que m’estimes encara que sigui mentida”, on cita paraules de Rodoreda extretes del text El parc de magnòlies. D’altra banda, M. Àngels Francés Díez, en Montserrat Roig: feminisme, memòria i testimoni, es centra en el que la periodista diu a propòsit del pas del temps i la història, de les edats que afecten com els canvis de residència. “La tristesa i la malenconia dels anys joves esdevenen un plaer perquè creus en l’eternitat, en el futur. Però, després, la necessitat de la separació ve de l’enuig d’allò que coneixes. La realitat és desordenada, no tens les claus per entendre-la millor. I aleshores tens por de l’autèntica tristesa, de deixar-t’hi embarcar. Ja no queda tant de temps per endavant, i forces la ment  -i la voluntat- per comprendre l’entorn que has deixat”. Entre les maneres de combatre l’absència consta la de fer memòria, perquè sembla com una introspecció que es trenca en tant que la fractura obri la ment a l’entorn, al context, als fets que la història torna gairebé immediats, si així es pot dir.  La memòria és com un segrest que la realitat fa d’algú.

Eva Máñez diu que la Llei de l’amnistia de 1977 va potenciar que aquest fos un espai de desmemòria, perquè es va ocultar que la Transició la van dur a terme els polítics que provenien de l’aparell franquista. Es va consolidar el trencament amb el passat. Eva Máñez: “De nou una onada de totalitarismes amenaça Europa i volen que tornem a oblidar, que no obrim les fosses i no denunciem els crims. La nostra responsabilitat és no permetre que això torne a ocórrer”. I Montserrat Roig ha irromput com un apòstrof en la història ferida perquè d’ella són les darreres paraules de Memòria de l’oblit: “si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria”. Així, Memòria de l’oblit és, a través del record, un llibre també d’amor vers les persones que van ser assassinades i vers la constel·lació de persones que les estimaven, que ara ja han de ser totes les persones que fan exercicis de memòria històrica per molt senzills que estos siguen. Exercisis que també són activitats culturals que esdevenen incompatibles amb totes les formes de pensament totalitari. Per això, Albert Camus en ¡Franco, defensor de la cultura! va destapar incongruències greus que va explicar en una carta oberta a Torres Bodet, director general de la UNESCO, des de París el 12 de juny de 1952: el Consell Econòmic i Social de l’ONU havia emès vot favorable acceptant a Franco en la UNESCO: “Desafie als seus servicis a que organitzen en Madrid l’Exposició dels Drets Humans que han presentat en molts països. Si l’adhesió de l’Espanya franquista a les Nacions Unides ja plantejava greus preguntes, algunes de les quals apel·len a la decència, la seua entrada en la UNESCO, com per altra part la de qualsevol govern totalitari, violarà la lògica més elemental. Cal afegir que, després de les recents i cíniques execucions de militants sindicals d’Espanya, i en el seu moment en que es preparen nous processos, esta decisió serà especialment escandalosa”.

Memòria de l’oblit. La repressió franquista a la Safor s’ha desplomat en el centre de la història i l’ha apostrofat, ha obert dues meitats amb l’objectiu que finalment no hi haja passat elidit ni cap moment ni succés suprimits. Dues parts: el conegut i el que resta per conèixer, el que està per exhumar. Com un ganivet, el llibre fa un tall i partix en dos el present de totes les places de tots els pobles. Es la ferida de la geminació asimètrica. Per fer-ho ha calgut aproximar l’art del fotoperiodisme i la investigació de caire històric, i també s’ha necessitat la recuperació de la memòria dels testimonis, com en el Pròleg ve a dir Salvador Sanchis, president de l’Associació Republicana de la Safor. Eva Máñez completa aquesta aproximació destacant la vesant ètica per a la memòria. D’aquesta manera, l’estudi es situa en l’estela de corrents d’historiadors destacats com Raoul Hilberg, que accepta la sinèrgia d’art i història. Amb tot, s’està molt prop del treball de Juan Genovés (1930-2020), que va pintar, des de nombroses perspectives, la fractura del conjunt social, la divisió inserida al sí del grup així com el coeficient del dolor en la història resultant de la Guerra Civil espanyola i de la repressió franquista. Una pregunta dins d’una altra: una Espanya partida en dues, per emprar l’expressió de Julian Casanova, és una resposta que sagna i que va dirigida a la pregunta inicial, “S’ha tancat la ferida?”, pregunta que encara sagna també, i que es va plantejar enmig de la Plaça? La pregunta que continua apel·lant, entre d’altres indrets, des del cementeri de Paterna a moltes comarques valencianes, per dir-ne una contigua a la Safor: la petita i màgica Vall d’Albaida, que no es deixarà silenciar.