Si qui s’autodefineix com a artista visual, com fa Salvador Mascarell (Bellreguard, 1971), pren la decisió de representar, fora de text, una reflexió sociològica de tints filosòfics, llavors està situant-se davant d’un imponent projecte. Realitzar-lo es complica il·limitadament. Mascarell s’enfronta al repte llançant-se a il·lustrar, amb imatges planes i amb escultures, una anàlisi teòrica de la societat actual. En esta comesa, s’ha dit que el treball de l’artista saforenc és lloable, ja què una sofisticada meditació i unes intencions clares sostenen els resultats aconseguits. Estan reunits en Temps segrestat. Esta exposició es pot veure i estudiar assossegadament a la Sala Coll Alas de la ciutat de Gandia.

Mascarell presenta Temps segrestat com una interpretació plàstica del pensament de l’escriptor sud-coreà Byung Chul Han (1959) i descriu l’exposició com “una reflexió crítica sobre la societat del cansament”. Dintre del mapa conceptual de Han, l’artista visual pregunta: “per què sentim que mai tenim temps?”. Ara bé, hi ha un risc. O millor dit, és una exposició plena de riscos. Per això, és també una exposició amb moltíssimes possibilitats d’èxit. Però cadascú haurà d’elaborar la seua valoració. Quan la producció d’un artista visual s’agafa als paràmetres d’un plantejament sociològic com qui s’agafa a la taula de salvació, està fent d’eixa sociologia el criteri de la seua creació. L’obra, si promet fidelitat al pensament al qual s’ha vinculat, i si ho compleix, estarà en el perill de caure, quasi inevitablement, en l’interior de l’espai delimitat pels paràmetres del plantejament sociològic escollit. L’artista visual haurà d’assumir les implicacions de la sociologia escollida. A més de Han, és cert que resulta innegable la fascinació que l’obra de Zygmunt Bauman (1925-2017) causa en el quefer de Mascarell. El que de Bauman puga trobar-se en Temps segrestat, sempre serà un immens potenciador; ací, l’artista visual sí que sembla que ha mogut la baula per picar a la porta que caldria obrir. I també hi havia altres opcions per il·lustrar-les amb imatges planes i amb escultures. Per exemple, Gilles Lipovetsky, Christopher Lasch, Pascal Bruckner o Frantz Fanon ampliant l’horitzó de la sociologia. Tots ells representen ben bé la crueltat d’un món dividit que es mou en els cicles d’una dialèctica inestable sobre la qual es confronten els qui pensen que mai tenen temps amb els qui anhelen segrestar el temps que no els pertany.

Però sembla que calia triar. En Temps segrestat tot prové de Han. Junts naveguen riu avall sobre les mateixes aigües i solcant idèntics traçats. Impulsat pel pensador sud-coreà, Mascarell diu: “Temps segrestat sorgeix com una resposta a una acceleració permanent i a l’esgotament de l’autoexplotació”. No es tracta d’enrocar l’exposició de Mascarell amb les tesis de Han, però no unir les dues àrees seria obviar, des del principi, les intencions de l’artista visual. És a dir, no es pot desconfiar. Que Temps segrestat abrace La societat del cansament de Han no pot donar lloc a una impostura. Tanmateix, cal incidir en els riscos esmentats. A l’obra de Mascarell li és difícil abastir la parella de forces que hauria de ser-li inevitable: llibertat i transgressió juntes ostenten la màgia per esvair la dificultat dels límits que Han posa. Per aconseguir l’emancipació, a l’artista visual li cal la il·lusió més gran que es pot concebre.  

Convé noblesa i cal permetre que Han parle per ell mateix a partir del llibre que Mascarell ha escollit. “En la societat del treball i del rendiment actual, que mostra els trets d’una societat coercitiva, tot el món carrega amb un magatzem i un camp de treball. La peculiaritat d’este camp de treball rau en el fet que un és al mateix temps presoner i vigilant, víctima i criminal, senyor i vassall. Ens explotem a nosaltres mateixos. L’explotador és al mateix temps l’explotat. Ja no es pot distingir entre criminals i víctimes. Ens matem a base d’optimitzacions per poder funcionar millor. Un millor funcionament s’interpreta fatídicament com millora del jo”. El conjunt d’obres de Mascarell que hi ha exposat a la Sala Coll Alas ha de representar este pensament. I el següent: “L’autoexplotació resulta més eficaç que l’explotació a càrrec d’altres, perquè va acompanyada de la sensació de llibertat. Paradoxalment, el primer símptoma del burnout és l’eufòria. Un es llança amb eufòria al treball”. Han recull el pensament del segle XIX que fou crític amb la societat postindustrial i la sociologia que pot del segle XX i actual. I Mascarell vol reflectir-ho tot d’una.

Quan es prescindeix de les paraules i totes elles es descarten, la decisió d’apartar-les i no voler veure-les dintre de cap obra, com és el cas de Temps segrestat, per a un artista visual és extrema la dificultat de dibuixar una idea, un pensament, etc. És com ajuntar el foc i l’aigua. Una part sobra. El pensament abstracte fet a base de conceptes repel·leix la necessària i manifesta materialitat de l’obra. El mateix antagonisme experimenten els conats d’instal·lació artística que Mascarell inclou en l’exposició i no en el catàleg corresponent. El desfase entre l’exposició i el catàleg és curiós i s’haurà de matisar amb la finalitat d’evitar caure en ximpleries. No s’ha de confondre i pensar que una obra d’art abstracta pot representar el pensament millor que una de figurativa. En conseqüència, com que les classificacions són laxes i donen de si més del que semblaria, en el context de Temps segrestat poden dilatar-se els contorns de les nocions d’abstracte i de simbolisme fins a trobar una zona d’intersecció. Emparellades, estes dues nocions faciliten accedir a l’exposició per una via diferent a la que dissenya Mascarell com a propietàri de les obres.

Si la creativitat és llibertat i transgressió, i si en la majoria dels casos una obra que les reunisca menysprea l’argumentació sil·logística, teòrica i flatosa que no arriba més que a dogmes, llavors el resultat de l’obra haurà de travessar la desobediència. Què ocorre en Temps segrestat?Quantes imatges planes i escultures són desobedients? Quan es representa el pensament d’altres, la desobediència serà moderada o inexistent. No és possible la hybris si l’objectiu és dir el què ja ha dit un altre. Esdevé l’asfíxia de l’art i l’apoteosi del buit estètic. El plantejament de Han té molt de filosòfic, però es mou principalment entre els reduccionismes de la sociologia. No freqüenta de veres els problemes de la metafísica. Si s’accepta que Temps segrestat és una lectura radical del pensament de Han, que n’és un acolliment il·limitat de les tesis del pensador, llavors l’obra de Mascarell s’haurà de veure situada dintre del perímetre conceptual de Han i, per tant, s’haurà de reconéixer com privat del més interessant que té la filosofia. Açò no hauria de ser un problema ni un defecte. És més, són molts els qui estan fascinats per les idees de Han sobre la societat actual i que alhora adoren Temps segrestat fins al punt d’adoptar la síntesi de les dues produccions, la sociològica i l’artística, com un discurs propi per endur-se de la Sala Coll Alas. No obstant això, és necessari veure que una il·limitada fidelitat a una teoria té implicacions perilloses: s’ha de carregar amb les mancances del que es defensa.

Per una banda, per tant, Temps segrestat és un èxit absolut. Els noms de les obres que recull el catàleg de l’exposició són els següents: 1) Diari del desgast; 2) Estiu improductiu; 3) Abandonant l’obsessió pel rendiment; 4) Primavera en desconnexió; 5) Primer hivern acceptant límits; 6) Anuari del rendiment; 7) Any desert; 8) Rutines autoimposades; 9) Dos temps: autoexplotar-se / habitar-se; 10) Temps és resistència; 11) Temps desaccelerat; 12) La lentitud és natural, és contracultural; 13) Power; 14) Descansar és resistir; 14) Origen; 15) Sense horitzó I; 16) Temps líquid; 17) Sense horitzó II; 18) El sol és el pinzell, el temps és el cisell; 19) Temps líquid I; 20) Temps líquid II; 21) Serpes I; 22) Serpes II; 23) Serpes III; 24) Serpes IV. La necessitat d’enumerar detalladament les obres del catàleg es deu al deute moral de destapar que en l’exposició hi ha més obres que estes; és el desfase indicat que hi ha entre exposició i catàleg. Són obres que pertanyen a altres sèries o col·leccions de l’autor. És necessari atendre el deute esmentat. Es farà tot seguit fixant-se únicament en una obra que pot definir-se, més enllà del seu nom, com una obra no declarada, no reconeguda. Arrogant-se el poder de donar nom a una obra de Mascarell, l’obra número 25 es dirà Vint-i-dos arpons.

Així doncs, per una altra banda, cal pensar bé la dinàmica de Temps segrestat i matisar un dels seus significats possibles. S’ha dit que tal com el mateix artista presenta l’exposició de manera tan categòricament unida a Han, l’exposició està en risc de quedar atrapada en un llibre. Si és així, no resta dimensió estètica perquè qui vaja a la Sala Coll Alas puga veure les obres de Mascarell d’una altra manera a com ell ho presenta. No hi haurà manera de no sentir-se incòmode o desautoritzat per pensar en Temps segrestat d’una altra manera. Dintre del llibre de Han, Mascarell no pot ser ni lliure ni transgressor, però no tothom ha de sentir-se coaccionat per Han i ha de poder gaudir de l’exposició com li abellisca: es pot assistir a l’exposició amb la insolència de donar l’esquena al plantejament que s’ofereix i separar l’exposició de Mascarell i l’obra de Han. S’espera que obrir esta escissió no siga una opció prohibida.

 La tècnica que Mascarell empra per a explicar el què significa que hi ha un temps que és segrestat, és la del decolorat de teixits que s’han exposat al sol. Com extensió de l’exposició, Mascarell coordina un projecte artístic que rau a forçar l’exposició de productes a la intempèrie per veure què és el que esta aconsegueix prémer sobre les superfícies, per dir-ho així, torturades. “Els teixits registren el desgast i el cansament com a metàfora d’una societat devorada per un temps frenètic. Cada obra reivindica la contemplació i la recuperació d’experiències improductives”, comenta Mascarell. Este desgast de les teles i altres materials que estudia l’autor, equival al que en termes del sociòleg Richard Sennett és la corrosió de l’individu i l’oxidació de l’edén interiora causa de factors externs. La metàfora de la corrosió significa una minva del cos i de la identitat a base de la seua destrucció causada per agents externs. En l’àmbit artístic va estar tractada per Andy Warhol. La seua sèrie Oxidation Paintings (1978) és el registre dels colors de l’òxid, que reflectien la salut, els hàbits i el grau de la corrosió de cada amic i amiga de l’autor. La sèrie presentava, en síntesi, el subjecte rovellat, l’eix cronològic de la persona oxidada, desbastada, corroïda. 

Al seu torn, l’explicació del temps frenètic que Mascarell presenta en l’exposició a través de Han la du a terme la professora de la Universitat Politècnica de València Chele Esteve Sendra a partir d’un comentari que mira de lluny passatges de Lewis Carroll. La pàgina d’Esteve en el catàleg de l’exposició de Temps segrestat recupera el passatge on la Regina Vermella li ordena a Alícia que córrega sense aturar-se perquè així comprovarà que roman al mateix lloc. Com immòbil. “Com Alícia, habitem un món d’ordres contradictòries: descansa, però aprofita el temps; sigues lliure, però mantín-te disponible; crea, millora, respon, arriba”, sintetitza Esteve per descriure l’exposició de Mascarell. També es pot resumir la paradoxa així: “corre, Alícia, corre”. Ressona la sensibilitat de Carroll en Ortega y Gasset. En la conferència La meditació de la tècnica que el filòsof va llegir en 1933 a Santander explicava que, per a l’ésser humà, és decisiu el que és superflu i que va associat a l’oci i al temps lliure, a l’esbarjo. Allò que, en definitiva, reté la dimensió del seriós joc de negar-se a perdre el temps lliure fent d’este temps un temps novament ocupat. Res hi ha més humà que la improductivitat. L’Article número 24 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 protegeix l’ésser humà de la corrosió i contra els qui anhelen segrestar el temps que no els pertany: “Tota persona té dret al descans, a gaudir del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades”. 

Podria ser este Article de la DDHH el clam atordit i que no es veu clarament en l’exposició de Mascarell. Caldrà, no obstant això, assumir, com ja s’ha anunciat, el risc de desviar-se del missatge pretés pels dos autors (Mascarell & Han) i transitar per les sendes fosques de l’hermenèutica de l’art que, freqüentment, resulten ser venturoses i afortunades. Hi ha els qui s’oposen a la pregunta: “per què sentim que mai tenim temps?”. No a tots se’ls ha segrestat el temps. No tothom s’autoexplota. Ara bé, això no és obstacle perquè Temps segrestat tinga la valia, cal reconéixer-ho, per a que una part de la societat (este és un tercer sector al marge de les dues seccions socials que s’autoexploent en la seua dialèctica) entenga les dues parts de la cruel divisió del món. Perquè al remat, és una exposició de la pèrdua del paradís terrenal d’algunes persones esdevinguda amb la derrota de la bondat. Esta és la conseqüència de no saber pensar sense xifres.

Si es tracta d’emancipar Temps segrestat, ha arribat el moment de centrar-se en l’obra número 25: Vint-i-dos arpons. Esta obra consta de vint-i-dos ramals d’arpillera que, paral·lels descendeixen i es troben en una columna de sacs donant finalment la forma d’un triangle en l’aire. Al marge de la interpretació i del nom que Mascarell li ha donat, ací i ara s’anomena Vint-i-dos arpons. Existeix una raó molt clara. Esta obra conté la línia més tensa de la Sala Coll Alas i té la força per convertir en històrica l’exposició de l’artista visual Salva Mascarell, malgrat oferir-se esta interprestació sobre una hipòtesi que tot seguit es detallarà; cal vançar sense pressa. Esta obra no està en el catàleg, però ocupa l’espai central de la Sala.

El més habitual és què dins d’una Sala d’exposicions, o a un museu, les obres que es mostren no es poden tocar. En molts casos hi ha delimitacions marcades en terra o fins i tot sensors que fan sonar un avís i els vigilants adverteixen els visitants per retirar-se unes passes enrere per allunyar-se de l’obra. L’explicació és òbvia per a tothom. Tocar les obres les deteriora, les desgasta com Mascarell demostra amb les teles que força a exposar a la intempèrie. Llavors, tocar una obra representa la desobediència i la transgressió que l’art persegueix habitualment. No complir este límit seria una transgressió. En El temps segrestat s’experimenta la paradoxa que molts pensadors, i des d’una perspectiva transcultural, exposen sobre la dificultat que hi ha en què una cosa no siga, almenys en part, el contrari del que és. L’alegria i el sofriment van junts, la salut i la malaltia, etc. A la Sala Coll Alas l’exposició presenta esta mena de tràgica experiència dels contraris immersos en una mateixa unitat. Una profunda incomoditat, generada per una hipòtesi, ve a destorbar eixe goig. Hipòtesi: la biga mare que es veu a la Sala Coll Alas forma part de l’edifici BIC. L’obra Vint-i-dos arpons, com s’ha pogut instal·lar d’esta manera?  

 Un instant. I si Mascarell hagués il·lustrat A la recerca del temps perdut de Marcel Proust? El francés i el sud-coreà són dos autors molt diferents, pertanyents a èpoques que ara ja tenen molt poc en comú, i que parlen del temps des d’un caire que contraposa l’edat analògica amb l’actual digital. Han, en les darreres pàgines de La societat del cansament, acaba per referir-se al temps sublim. I en un altre llibre, Vida contemplativa: elogi de la inactivitat, es refereix a Proust i al temps retrobat.Al temps del goig i el desig. Ací Han i Proust semblen ser-ne un. I això és esperançador per a l’exposició Temps segrestat. Però cal filar més prim, perquè només és així en aparença. Les paraules de Proust en A la recerca del temps perdut sempre són inesgotables. “Res més que un moment del passat? Potser molt més; alguna cosa que, comú a la vegada amb el passat i amb el present, és molt més essencial que els dos. En el transcurs de la meua vida, la realitat m’ha decebut moltes vegades perquè, en el moment de percebre-la, la meua imaginació, que era el meu únic òrgan per fruir de la bellesa, no podia aplicar-se a ella, en virtut de la llei inevitable que disposa que únicament es pot imaginar allò que està absent”.

Es rebusca en la vida pròpia el que és impossible de segrestar. És el joier íntim. Diu Proust: “És cert que el canvi exterior en els rostres que jo havia conegut no era més que el símbol d’un canvi interior que s’havia anat operant dia rere dia. Possiblement, aquelles persones havien seguit fent les mateixes coses, però, dia rere dia, la idea que es formaven d’elles i dels éssers que tractaven s’havia desviat una mica i, al cap d’uns anys, sota els mateixos noms, estimaven unes altres coses, a altres persones i, havent-se transformat en unes altres persones, seria estrany que no tingueren una mica rostres diferents. Però també hi havia persones que jo no podia reconéixer”. I per a seguir amb la fusta de la biga que té clavats els vint-i-dos pírcings per explicar el temps, només una referència més. En una tècnica diferent, però seguint un objectiu semblant al de Salva Mascarell pel que fa a la seua reflexió artística sobre el temps, és d’interés recordar la lluita d’Antonio López amb la maduració dels codonys que pintava del codonyer del pati de sa casa. Com els fruits engreixaven, les branquetes de l’arbre s’espenjollaven. La realitat del temps plasmada en l’arbre ja no s’ajustava amb els quadrants dibuixats sobre el llenç. Havia de fer lligasses per alçar les branques tractant de restaurar l’estructura que tenia l’arbre quan va començar a pintar els seus fruits d’un color groc que oscil·la entre la llima madura i el préssec. És la dificultat d’unir la materialitat i la natura abstracta dels conceptes i del temps (com unir l’aigua i el foc, s’ha dit). Caldrien massa arpons per a fixar el panta rei d’Heràclit.

 S’ha d’escriure des de dins de la Sala d’exposicions. En les seues entranyes. És cert que l’exposició Temps segrestat protagonitza una de les ocasions en les quals la Sala Coll Alas llueix més viva, seductora i bella. El motiu és ben elemental. És la il·luminació. S’ha seleccionat el desconnectat de bombetes. Hi ha menys llum. Com que s’està a Gandia, i perquè la mar la banya fins i tot per on no es veu, la sensació marítima no s’esvaeix dintre de la Sala Coll Alas. La penombra aconseguida en esta exposició contribueix a sentir el mateix que Jonàs. La foscor i l’obra Vint-i-dos arpons potencien la sensació d’estar dintre de l’estómac d’un immens mamífer com Moby Dick. I l’espectador se sent arraconat com un pedaç de menjar per digerir. En el seu llibre, Han parla de textos d’Herman Melville. Per tant, també Salva Mascarell ho fa, no? Llavors cobra més significat l’obra que penja dels vint-i-dos ganxos des d’una de les bigues mares. Encara que les bigues puguen haver estat substituïdes per les successives restauracions, es manté la hipòtesi que diu que la biga que es veu a la Sala té molts anys, que té més temps que les teles que han estat sotmeses a la intempèrie i que s’exposen. Esta biga mare sí que representa vertaderament el desgast. Tot és només per presentar la possibilitat i donar força a l’obra de Mascarell. L’obra Vint-i-dos arpons fon continent (sala) i contingut (obres) d’una manera extrema, fins a vulnerar i rebalsar els límits que prohibeixen tocar les obres. Si bé és cert que Mascarell està segrestat pel mapa conceptual de Han (sense oblidar que falta explicitar què és el que s’ha fet amb l’obra de Proust), potser que açò s’haja fet per distraure l’atenció de l’espectador i atenuar així la mirada crítica d’esta obra que dramatitza una llibertat total i la més gran transgressió de l’exposició llançant-se al buit des d’una biga mare centenària. Totes les altres obres es queden xicotetes davant d’esta unió entre continent i contingut. És un amarratge íntim. Una unió rara, dolorosa, unilateral. Els ganxos semblen arpons. Foraden la biga central que s’acobla altres més estretes com les costelles d’una balena que vessa llàgrimes fosques pels seus ossos ferits a partir dels quals creixen les vin-i-dues extensions de l’obra. En eixa línia horitzontal de fusta se situa la més gran transgressió de l’exposició. Com s’ha permés? L’exposició Temps segrestat ha segrestat un edifici BIC com ho és la Sala Coll Alas? Valguen els interrogants i la hipòtesi plantejada per presentar el punt de partida d’una reflexió sobre les mostres actuals d’art contemporani i els conflictes estètics que generen. Al cap i a la fi, tothom sap que la gran balena es recuperarà  de les hipotètiques ferides perquè a això contribuiran altres exposicions futures la bellesa de les quals no tocaran l’estructura de la Sala Coll Alas.