Ja queda una mica menys. Sense presses arribarà la data de la cerimònia de lliurament dels guardons dels Premis Literaris Ciutat de Gandia 2026 que rebran els escriptors Josep Maria Fulquet (Barcelona, 1948) i Vicent Enric Belda (Agullent, 1962). A Josep Maria li s’ha atorgat el LXIV Premi Ausiàs March de Poesia, pel poemari País natal; a Vicent Enric, el XLVIII Premi Joanot Martorell de Narrativa, per la novel·la Distreta solitud. Encara que l’anunci es va fer públic el 14 de juliol, la celebració serà el 20 de novembre durant la gala de cloenda de la Tardor Literària de Gandia. Edicions 62 publicarà els dos llibres. 

D’estes obres premiades, a hores d’ara només hi ha disponibles les notes i els comentaris que els autors i el jurat han volgut compartir. País natal és un poema que consta de dotze Cants que tracen una rememoració que travessa assumptes familiars, per tant s’escalonarà en diverses generacions i abordarà preocupacions que aniran més enllà de la individualitat, del jo, a no ser que el jo siga quelcom constitutivament plural.Pel que el jurat ha dit, País natal ronda el quefer de Dante, Shakespeare, Vinyoli i Baudelaire i Eliot. Si és un poemari reflexiu, es tornarà filosòfic i arraparà els músculs de la metafísica que enlairarà l’humà a la seua màxima expressió malgrat fer-ho a través de les pàl·lides imatges de trossos d’un passat habitat pels altres membres d’una família que n’és més d’una i que, unides i desunides, totes es repleguen generació rere generació per arribar no molt més lluny dels cent o cent-cinquanta anys, que gairebé arrosseguen la solitud i que n´és un límit per a la màxima apertura de l’arc temporal que ha de testimoniar de manera directa i per llaços de parentesc. Fulquet empra paraules de Vinyoli per presentar-se: “la meua poesia són records”, àmbit on el llenguatge es fa líric en la seua plenitud i fins agonitzar com fruita madura despresa de l’arbre que l’ha nodrit en les interseccions de cimals, brots i fullam, i entre les petites garres afilades d’ocells meticulosos com ho són els observants. Sobre terra i dintre d’ella, filtrat, s’uneix el periple d’un esforç d’anomenaments i d’objectes per anomenar i cossos amb els quals este implacable poeta que és Josep Maria Fulquet esbossa una teoria del llenguatge per fer front a les crisis de les edats de la vida.

De Distreta solitud de Vicent Enric Belda, de la que es diu que és una història d’amor impossible sota el vimen del nacionalsocialisme, també s’espera eixe interès per la transmissió intergeneracional i que esta tasca es duga a terme a través de la virtuositat que caracteritza este escriptor de la Vall d’Albaida a l’hora de donar testimoni d’una època i un context que no ha viscut ni conegut directament. Com ja va demostrar en Pavana per a un infant difunt (2023), sap reconstruir èpoques i contextos amb una habilitat excepcional. 

Així és que, perquè els llibres guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Gandia encara no estan a l’abast dels lectors, caldrà rebuscar en els llibres d’estos autors que s’han publicat en els darrers anys i que estan disponibles. Se’n poden triar almenys un de cada escriptor. Per un costat, insistint, doncs, en Pavana per a un infant difunt, potser la novel·la acabarà conceptuant-se com la brillant preparació cronològica de Distreta solitud, perquè dissimulant els bots temporals, la segona vindrà correlativa en dates, si és què el nacionalcatolicisme haurà de ser el que es consolidarà del tot dècades després de la renaixença valenciana. 

D’esta manera, rebuscant també entre els llibres anteriors de Josep Maria Fulquet per suportar l’espera dels llibres que vindran, i es pot fer com a lectures d’estiu realitzades en els indrets més diversos, és una delectació que Xavier Franquesa Llopart (Barcelona, 1947), pintor i professor de teoria de l’art, Catedràtic de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, amb una triple possibilitat acrílica, blanquinosa i ocre, siga la figura d’un arbre que perd fruita, siga la d’un núvol milotxa lligat al sentir dels amants, toque, amb senzilla il·lustració, la coberta de la filosofia del llenguatge poètic que Fulquet va prémer sobre els fulls dels sis Cants d’Ample vol de la nit (2018), que són la meitat dels Cants que té País natal. 

Josep Maria Fulquet és Professor a la Universitat Ramon Llull i traductor de l’anglés, francés i italià. Aferrant-la a la prosa, la seua proposta de filosofia del llenguatge extreta de la poesia n’és: “per retenir en tot moment l’existència que fuig: com un mirall opac és el verb que ens separa del món, i en l’escuma canviant de les coses només el silenci obstinat parla molt. El real sempre muda, i la cerca constant de la forma absoluta és una guerra perduda, com qui vol transitar en equilibri precari sobre un salt monstruós i no gosa mirar a l’abisme absolut que es fa més fondo als seus peus”. Però res murmura per llàgrimes. Més enllà d’elles, glaçons dissolts ploren. Degoteig de força. Llàgrimes que manquen de galtes on rebolcar-se i que en l’absència de suavitat per on relliscar, l’abisme que elles es troben és el més real. Prompte ve el concepte del poema que fa curt i prem sense prémer. Tanmateix, quin goig és perseguir, paraula en mà, l’ésser que respira i somriu, “que et mira, et besa”. Com dir-ho? La filosofia del llenguatge més potent, fins i tot per al poema, continua respirant en les pàgines de Wittgenstein: “Si he esgotat els fonaments, he arribat a roca dura i la pala es doblega” (Investigacions filosòfiques, §217). La fidelitat de la possibilitat de la literatura rau en l’escriptura que és segrestada per la creativitat i el repertori d’uns límits que organitzen els sentiments.

D’altra banda, en un temps no tant llunyà, Vicent Enric Belda va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa per la ja citada Pavana per a un infant difunt. En esta novel·la, l’autor diu: “Quasi totes les notícies que hi apareixen referides es poden comprovar a les hemeroteques, per això també hi són presents personatges reals de l’època que descric, als quals vull mostrar ací el meu respecte més sincer. Tot en aquesta novel·la, però, obeeix fermament als imperatius de la ficció”. Ací està la seua comprensió del llenguatge que brolla de fondre les notícies de les hemeroteques i els imperatius de la ficció. 

La Pavana de Vicent Enric és millor no llegir-la sense que ressone la Pavana per a una infanta difunta de Maurice Ravel. La novel·la relata uns intensos deu dies que s’estenen des del dijous 21 de març al diumenge 31 de març. És l’any 1901. El llibre s’estructura en 24 capítols. Fotografies i rellotges Zenith, per exemple, i l’ambient tens propi de la discrepància entre Teodoro Llorente Olivares i Vicente Blasco Ibáñez, i molts elements més de la València són traslladats a les pàgines amb virtuositat per Vicent Enric Belda. A més a més, hi són les seues magistrals descripcions escenogràfiques: “Caterina badallà peresosament. Després, tot fregant-se els ulls i fent magarrufes de xiqueta malcriada, es va avançar, li va fer un bes a la galta i li va acaronar la barbeta tan ben retallada. Els cabells rossos de Caterina, de reflexos rogencs, queien en rínxols desfets, com espirals ingràvides sobre el seu pit jove, blanc, mig nu, voluptuós i turgent com la molla d’un pa acabat de coure. Tot el seu cos desprenia encara l’abrusada aroma d’un llit compartit”. O, “va imaginar i reviure sense voler, entre les boires dels seus records més dolorosos, la visió dels dos fardells […] Enmig de la nit havia arribat el carro dels morts, carregat amb els cadàvers amuntegats de quasi una dotzena d’infectats. El funest carreter Caront i el seu ajudant desmemoriat Leteu acudiren prestos a la cita, vestits amb aparatosos guants de pell, amb els rostres coberts fins als ulls per uns tapaboques de roder, sota uns barrets negres d’ala ampla. Aquells dos bròfecs missatgers de l’avern havien carregat sense miraments aquells dos tresors seus sobre un jaç de cadàvers, i havien marxat des del carrer del Mar cap al Cementeri General […] una fossa comuna en un erm del cementeri, oberta com un úter ignominiós i pútrid en el fang fecund”. L’univers de Vicent Enric Belda és tant complex i complet que pel seu vigor narratiu pot dir-se que n’és el millor escriptor valencià actual i que està al nivell dels més grans i consolidats escriptors en català. 

Hi ha tantes connexions que van enllestint l’escriptura dels qui escriuen bé, com ho fan Vicent Enric i Josep Maria, que també es connecta el saber escriure i el plorar. Sí, l’expressió corporal de l’emoció. Cal indicar que en el guardó que rebrà a Gandia, Vicent Enric Belda ve precedit en el Premi per Miquel Berga (1952), que el va guanyar en 2025 amb l’assaig novel·lat Eilee. Retrat d’un matrimoni, a propòsit de la parella que configuraven Georges Orwell i Eilee en el context de la Guerra Civil espanyola (el llibre de Berga es va comentar en SOM GANDIA en l’article “La llengua de fusta i ho maquina a les fosques” del 28 d’abril de 2026). A la seua vegada, Berga també ha estat professor de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, com ho és Josep Maria Fulquet. I tots dos són també traductors. Hi ha uns vincles i relacions que en destacar-los s’assenta el sentit sòlid i consistent del criteri del jurat que atorga els Premis Literaris Ciutat de Gandia, encertats i justos.

I la teoria del llenguatge literari més valuosa que ve a forjar-se és la que es veu tocada per la metafísica del record, per la memòria i la reconstrucció d’allò del que no es té altra part més que la de l’absència. És a dir, és la rehabilitació d’un contingut a base de la precarietat d’ell mateix. El passat que arriba com el missatge que requereix atenció. Pensar que el missatge del passat és infrangible, és considerar-lo una roca que doblegarà tota paraula que com una pala tracte d’escarbar en el seu interior per extraure significat com d’un jaciment. Pensar que és així, comporta reviscolar l’escepticisme dintre del llenguatge. Risc greu. Dificultat freqüent. Esdevé l’esmorteïment dels missatges, rocam hermètic. La pedrera. I l’altre, l’altra, esdevenen éssers hermètics. Sense accés. Interioritats pobres i eixutes. Solituds. Només restarà com a resurrecció la carícia de l’amor i el venciment de l’escepticisme. L’afecte serà la salvació. El vertader sentir. No la dramatització acordada ni contractual, negociada sota sotmetiment i en forma de relacions de poder. Les escriptures de Josep Maria Fulquet i de Vicent Enric Belda han fet fins ara esta feina del llenguatge, sempre conscients del risc que constant li acudeix a cada paraula, sense deixar-se vèncer, per recuperar algun ordre i someres intencionalitats en l’escriptura que apure l’ample vol de la foscor verbal dins de la pàgina, per trasbalsar rere la decepció grapats de veritat transparent com el vidre i que siguen de carn i os, vida, anant amb les llàgrimes més enllà d’elles per conèixer una pell d’altra matèria que de paper i tinta de les lletres. 

Com ratolins de la realitat es recorren les sendes del llenguatge per arribar a profundes ànimes vives, no com epifanies ni com criades o servents. Les immediacions que mediant entre tothom són com medis poc sofisticats però eficaços, són com un missatge despullat, sense botella, per llançar-se a la mar amb l’esperança d’una resposta directa des de l’altra riba; resposta, però, que no serà més que la crida o la pregunta que es va anticipar a l’emissió del missatge dintre encara d’una botella llançada a la mar des d’esta segona riba. Les costes dels cossos nus són els llocs dels escriptors que escriuen bé i que ploren. Mil vegades. De mil maneres. Mil versions. Mil formats d’indagació. Milers de pales i de rastells de mil colors. És perquè l’escriptura és un quefer l’estranyesa del qual no és comú saber-ne identificar a través de la lectura. La seua excepcionalitat passa desapercebuda fins i tot mentre es duu a terme, perquè en la lentitud de la seua realització, resulta que el fet passa fugaç, com una estrela de la qual el que més durada té és l’estela que deixa en creuar el cel que després es queda buit i tant fred que es glaça. 

És un fet que els qui escriuen bé ploren. Existeix l’escriptura fingida, falsa. És aquella que empra un llenguatge per dir només el que les paraules poden dir i no més. La impostura és més antiga que Matusalem, i, per tant, que la IA, i afecta altres quefers que res tenen a veure amb l’escriptura, perquè este és un àmbit rar, exageradament particular, específic. Hi ha una classe de llenguatge que s’anomena fenomènic i que està recolzat per la càrrega empírica i l’utilitarisme que els cal a les paraules. Per esta via no irromprà l’estranyesa de l’escriptura o ho farà molt eventualment. Potser açò siga un avantatge. Amb seny, però, no es podrà emetre un judici estètic de calat respecte d’este ús del llenguatge que és purament funcional. Amb eixa escriptura plana, sense ambigüitat, res té a veure l’altre quefer, que és el dels qui escriuen bé, com Vicent Enrique Belda i Josep Maria Fulquet, els qui ploren textos. 

Per això, l’escriptor fidel a esta filosofia del llenguatge no és simplement un ratolí de biblioteca com el que va pintar l’austríac Eduard Swoboda, que d’altra banda s’oposa, per l’edat del protagonista del quadre, al ratolí de biblioteca que va pintar l’alemany Carl Spitzweg. No obstant, ratolins tots dos que són febles i belles ànimes en un mar d’aventures i arguments, d’arbres i avingudes, de cels coberts de núvols i molts sols. Potser siga una generalització exagerada dir que totes les persones que escriuen bé són també persones plorones, però hi ha molta veritat en esta generalització. Es tracta d’arribar més enllà del romanticisme de l’escriptura, però sense desprendre’s d’este romanticisme, que li és propi i indefugible a la paraula viva. Li és consubstancial. 

Així i tot, esta afirmació demana explicacions justificatives que hauran de passar per analitzar a què s’està fent referència quan s’afirma que s’està parlant d’escriptura. En l’exercici de la cura dels records per part de Josep Maria Fulquet i de Vicent Enric Belda es configura una pregunta. Quin infant va ser cada escriptor? De quan ploraven, què els queda? De la manera que ploraven, ara escriuen. Només els escriptors i les escriptores poden fer esta prova. D’aquelles llàgrimes, estes pàgines. En darrera instància, són traductors. No només de textos, sinó d’emocions, d’espais, de ciutats, de tot un passat que conté el futur present.

I com l’escriptor i el lector configuren una estranya parella, pot ser hi ha emocions la cancel·lació de les quals passa pel text, per l’escriptura; també en l’altra direcció, la de la lectura, que pot cancel·lar la reflexió, la gramàtica, per tornar a ser escriptura i per fer del verb no paraula escrita sinó acte, l’acte que ja era l’escriptura. I la tristor es torna encongiment o claredat, la poesia esdevé sexe, l’escriptura configura el cos de l’estimada, cos que vessa llàgrimes. Tothom pensa ací en Les larmes (1930),de Man Ray. La fotografia de les llàgrimes ingràvides que contenen l’univers d’una parella. Obvi que res tenen a veure amb les enfrascades llàgrimes fake del Neró interpretat magistralment per Peter Ustinov. Esta angoixa del llenguatge s’entreté puntualment amb falsos anhels per anar més enllà de la terra i del cel, de la mar i del gessamí. Però aproximar-se al terreny desconegut de la fredor de glaçó no és una opció. Els llagrimals de cada paraula interactuen amb intencions que després són rebutjades, perquè qui perd la llàgrima perd el més important. El terme és de l’honestedat. La bondat en l’escriptura dels Premis Literaris Ciutat de Gandia no és una bajanada. 

El darrer dubte alça el vol a propòsit de la recerca i l’evasió. Com d’escriptures, hi ha lectures que són de distracció, de desviament. Es diu això. Però com d’escriptures, també hi ha lectures que fan possibles els retrobaments. Hi ha llibres mirall d’on es llegeix en estiu. Com l’herba i els arbres, que surten d’un sòcol de realitat, les lectures també tenen els seus sòcols i les inabastables avingudes de ciutat immensa i moderna de bellesa metafísica. La lectura que es fa surt d’una superfície. Les respostes a les lectures són la tendresa que possibiliten i que obrin les escriptures de Vicent Enric Belda i de Josep Maria Fulquet.