El fotoperiodista gandienc Borja Abargues (1983) documenta la lluita pels drets humans i la realitat de col·lectius vulnerables en entorns complexos i arriscats d’arreu del món. Sobreeixen recerques documentades com la de l’impacte mediambiental que s’irradia des de Bangladesh, situant el germen de la problemàtica en les decisions preses en torn del cementeri de vaixells més gran del món ubicat al país; o la denúncia de la transgressió dels drets humans deguda a la voràgine de la sobrepesca en el llac Volta (Ghana) amb efectes devastadors sobre les vides de les comunitats pesqueres; o la memòria feta de les hores crítiques dels rescats duts a terme amb el vaixell basc Aita Mari en el Mediterrani Central des d’on continuen sumant-se pèrdues de vides, moltes de les quals a hores d’ara resten per identificar. Les imatges que publica Abargues trauen del silenci crisis humanitàries oblidades pel vel de la distància. És cert que té treballs sobre les devastacions provocades per fenòmens climàtics, però del que es tracta és de la inqüestionable responsabilitat que l’ésser humà té en relació a les causes d’aquests fenòmens. És evident el protagonisme de l’ésser humà a l’hora d’arruïnar l’espai de vida de l’ésser humà; es diu que ja és el responsable de la major part del sofriment que hi ha al món. 

Es pot destacar el seguiment que Abargues fa de les rutes migratòries en Senegal o en els Balcans, ja que la migració es situa com la problemàtica que abraça la diversitat de situacions límit que documenta. “Hay quienes parten escapando de conflictos armados, condiciones de pobreza o, simplemente buscando una vida mejor. A veces, es la única forma de seguir con vida” (Ana Gómez). La International Organization for Migration informa dels tres-cents milions de persones que hi ha en trànsit i en vistes a trobar un lloc on viure en pau. Abargues relata les injustícies que sofreixen les persones que migren pel món. Un món que genera una delirant exclusió en què la part exclosa es manté, és clar, al si del seu perímetre, ja què no hi ha fora-del-món. El que hi ha és la divisió que remarca la separació entre parts desiguals que romandran, però, connectades. Una part no pot desentendre’s de l’altra part. Molta misèria es generada per la riquesa. El benestar d’uns es nodreix del sofriment d’altres. És una injustícia. Abargues s’ha compromès a contar-ho. Reconeix que la seua manera de procedir està influïda per treballs fotogràfics de diferents estils com són els de Ricardo Cases, Gervasio Sánchez, Sandra Basells, Cristóbal Hara, Cristina García Rodero o Josef Koudelka. A partir de les investigacions d’aquest últim i arran de la seua visita a España en novembre del 2019, Abargues li prengué el relleu i anà a Jerusalem, Hebron, Ramallah i Betlem per documentar l’impacte que la línia divisòria, materialitzada en forma de mur o tanca metàl·lica, té en les persones que habiten en les immediacions de la demarcació vertical. 

 Un altre referent que surt en les pàgines d’Abargues és el polonès Ryszard Kapuściński (1932-2007). Sembla que els comentaris del gandienc sobre el fotoperiodisme s’entrellacen del tot amb les reflexions del polonès fetes a propòsit del periodisme exclusivament escrit. Abargues subscriu les paraules de Kapuściński: “Els cínics no serveixen per a aquest ofici”. La manera de relatar de tots dos té idèntic caràcter ètic. Es demana compartir l’experiència directa i la interrelació amb les persones que sofreixen injustícies. Kapuściński explicava que sempre portava amb ell la Guerra del Peloponès de Tucídides, autor que en les primeres línies de la narració va escriure el seu nom per inserir-se i involucrar-se en el context del succés. És necessari empatitzar per parlar degudament dels qui pateixen la part negativa dels beneficis i els lucres d’altres. Sense situar-se dintre dels desavantatge de les víctimes, no s’entén res d’aquest món. Amb imatges, Abargues descriu el món contemporani, que és canviant, dinàmic i revolucionari. Ell està a l’aguait, dia rere dia, tracta d’anticipar-se al futur, per tractar de modificar a base de fotos la deriva del globus. Per això, alguns dels seus reportatges s’eixamplen, continuen, i es fan projectes. I això és un indici clar del tarannà profundament humà de les seues fotos. Pura María García escriu per a ell: “Tener mirada, tener corazón, hace imposible cerrar la caja de silencio del olvido”. Per exercir el documentalisme, “primer que res, hi ha que ser bon home, o bona dona: bons éssers humans. Les males persones no poden fer bones descripcions del món” (Kapuściński). Els dolents ho conten malament quasi tot, ja que estan viciats pels biaixos provinents de deliris. Aquestes apreciacions les arrodoneix el criteri d’Ignacio Ramonet (1943), qui va estar al cap de Le Monde diplomatique entre 1990 i el 2015. Ben escrupolosament, tot plegat es troba complit en els valuosos treballs d’Abargues. 

Així, doncs, i en aquesta línia de treball, el gruix dels relats visuals d’Abargues és sobre les injustícies que pateix l’ésser humà provocades per les accions d’altres éssers humans des d’altres indrets del món, siguen immediats o allunyats. Allò local és global, i a la inversa. L’ésser humà és la peça central de totes les majors calamitats actuals. La mirada crítica d’Abargues mostra l’ésser humà en situacions límit. Una situació d’aquest tipus es defineix per posar la vida en risc. Totes aquestes són situacions en les què la mort assetja objectivament l’espai vital de persones bones, innocents. Com que la definició prové del psiquiatra Karl Jaspers (1883-1969) i està dotada d’un toc existencialista i psicològic, es posa de relleu que la membrana semàntica que defineix el concepte és, en certa mesura, plural i no objectivable. Ara bé, que el llindar definitori no siga únic, no significa que siga qüestionable l’objectivitat del què és just i injust. La vulneració dels drets humans està clarament definida. No hi ha marge ni volta de full. Aquest punt es percep molt marcat en els treballs d’Abargues i es pot comprovar en els tres llibres en format de magazine que ha publicat en els darrers anys.

 El primer volum el va publicar l’any 2019. Inclou 6 treballs. Entre d’altres, Forgotten Chernobyl o Wilaya-Sahara i Marroc The Line. L’any 2022 va presentar el segon volum, Memoria y olvidados, també amb 6 treballs. Unes seixanta imatges d’aquesta segona publicacióvan ser exposades a la Sala Coll Alas de Gandia en febrer d’eixe any. Aquest volum conté el ben reconegut Forgotten Fukushima sobre el desastre de l’any 2011: un terratrèmol de 9 graus en l’escala Richter va desbastar el nord-est de Japó havent-se generat alhora un Tsunami. 20.000 persones perderen la vida aquell 11 de març. També està el destacat 16:9 Palestine amb l’enfoc apaïsat que s’indica per captar la màxima realitat d’una àrea castigada, d’una superfície de vides finalitzades tràgicament, on es contraposen dues definicions: “és una tanca de seguretat”, “és el mur de l’apartheid”. Gairebé totes les imatges estan puntualitzades, o més bé protagonitzades, per l’ésser humà. Una dona es dirigeix, potser, a comprar mentre passa per davant de tanques metàl·liques amb concertines. Una petita nena amb la motxilla penjant dels muscles camina cap a l’escola amb la mirada clavada en el sòl cobert de futurs enderrocs d’edificis desposseïts d’una assegurada verticalitat. Sempre, almenys, una persona única, o un grup únic, creuaran la imatge i es posicionaran enmig del significat. Només l’ésser humà podrà emplenar el buit i la manca de sentit. Un altre capítol és Los niños pescadores de Ada-Foha on els nens treballen i estudien sense temps de descans. UNICEF informa que uns 150 milions de xiquets d’entre 5 i 14 anys són víctimes del treball infantil en la costa de Gahna. També s’inclou la història de Mustafa, xiquet de 17 anys, refugiat siri que sofreix una malaltia rara i viu a Shatila (Beirut, Líban). Altres pàgines estan dedicades a les fotografies sobre la solitud no desitjada en les persones majors; aquest reportatge es complementa amb el monogràfic Somos, preparatper a una exposició consagrada a la memòria d’aquestes persones majors que passen molta de la seua quotidianitat als Centres de dia municipals. Com que la tècnica emprada en aquest volum és el foto-retrat, encara hi ha més motius per afirmar que els treballs d’Abargues sempre són, directament, exercicis de profund caire antropològic i sociològic. Són, per tant, treballs ètics. I també són polítics.

El tercer magazine d’Abargues s’anomena Sistema fallido. Origen. Tránsito. Destino. Part del contingut d’aquest volum es va exposar en novembre de 2025 a la Sala Coll Alas de Gandia. A hores d’ara, però, el volum encara no s’ha presentat oficialment. Inclou contingut que no es va exposar. Està seqüenciat en els tres blocs especificats al títol. Pot dir-se que és la recopilació més filosòfica d’Abargues i que posa en el centre el problema de la metafísicadelafotografia sobre la situació límit de les persones. Sistema fallido, queconté 12 reportatges, comença amb aquestes paraules: “En el lugar donde la vida nace también germina el eixilio”. Es perllonga la preocupació per l’origen, és a dir, pel lloc de naixement, que és alhora també el lloc de l’exili, l’espai que s’abandona. Del text d’Abargues es deriva que s’està parlant sense inquietuds nacionalistes. Tot té un altre sentit. Més humà. Els treballs d’aquesta primera part, “Origen”, són sobre Senegal, Síria i Hebron en connivència amb la totalitat d’Israel. Aquests llocs s’assenyalen com llocs on naix la vida i l’exili. Llocs on està la mare que gestava un futur ampliant-se després més enllà del vendre biològic per adquirir la forma i la funció d’un recer. És un sentiment de pertinença a la vida precedent que ha donat naixement a la vida dels fills i de les filles. Sempre s’arriba tard a l’origen, que ja conté el destí de l’exili. És un cercle perillós: les inclemències que l’ésser humà provoca a l’ésser humà fan que l’ésser humà se n’haja d’anar a altres indrets allunyats del de naixement. El “Trànsit” que Abargues es prepara per relatar en la segona part del magazine identifica dificultats extremes com les que tenen lloc al Mediterrani Central quan es torna fatal i acaba sent el punt i final de tantes vides, mar on la imatge directa d’una pastera buida trenca totes les paraules que vulguen construir una explicació. Entre altres situacions límit, Abargues presenta migrants africans vivint situacions inhumanes al Marroc molts mesos després d’haver fracassat en intentar entrar a Europa a través de Melilla.

Amb tot, sempre es vol saber més de les injustícies del món, per això es violenta l’estructura de les imatges. En pensar en les persones que ocupen el centre de l’ull de la càmera, aquestes són irremeiablement transcendides. Els límits de les imatges i cada passepartout són destrossats. El pensament va més enllà del què la foto mostra. Es fa un salt a un altre estadi de comprensió. No és possible la conformació amb les dades visuals i l’estètica, s’haja escollit el blanc i el negre o un ampli ventall de colors. El reportatge, sent un poderós suggeriment, pretén ser més, de manera que la reflexió serà acció i esdevindrà una classe de possibilitat de transformació del món que no ha de ser catalogada d’utòpica. Ja van ser Walter Benjamin i Susan Sontag que van enfocar, en algunes pàgines importants seues, aquesta intencionalitat. Llavors, des d’eixa metafísica difícil, i sovint controvertida, la fotografia es torna un tobogan pel qual llançar-se a l’acció transformadora i redemptora de contextos injustos, amb l’objectiu de restituir els drets humans als qui se’ls ha vulnerat. Les reflexions visuals d’Abargues remouen la consciència i apaivaguen les minúcies dels dolors de la societat del benestar, a més de posar en una situació crítica el pretès assoliment dels Objectius del Desenvolupament Sostenible per l’any 2030. Ni s’ha erradicat la pobresa, ni s’ha aconseguit la pau, ni molts dels altres punts de l’agenda. D’aquesta manera, arriba la tercera part del magazine Sistema fallido,“Destino”. En aquest cas, els treballs es centren en territoris de Ceuta, entre d’altres. S’extrau la idea que es podria canviar el món si es modifiqués l’educació amb què és interpretat.

Documentar fotogràficament el reclam dels drets humans ha de ser conciliable amb la integritat de les víctimes. Una foto no pot ser un robatori. És una intuïció espai-temporal. La imatge té coordenades. Qui pren la foto comparteix la situació que documenta. Eixe és el sentiment de rang ètic quan s’enfoca la càmera; qui la sosté amb les seues mans esdevé part del succés i, per tant, testimonia. És molt reduïda la distància que hi ha entre el fotògraf i la persona fotografiada. I encara que no sempre, el primer també és vist, mirat. Definitivament, comparteixen espai i temps. El clima. La boira. La neu. Els riscos. El mar. La tristor. La sort. És el nus vinculant i encobert del foto-reportatge ètic. Fer una foto és una manera d’estar amb una altra persona. I, no obstant, el fotoperiodista té sempre la tara emocional de saber que està de pas. Que se n’anirà. La seua estança és un contacte voluntari i impermanent. Així i tot, res més lluny de la catarsi aristotèlica. I cap cinisme. Cap distanciament, ja què el fotoperiodista normalment mai va als llocs només una vegada. Sempre torna. Cal més. Més vegades. Ja què on va i capta rostres deixa una part del seu. S’adquireix un compromís. Un cas semblant a Abargues fou el del cineasta iranià Abbas Kiarostami (1940-2016), que tornava als llocs on havia rodat per veure, anys després, la gent que havia filmat en el context del terratrèmol de Manjil-Rubdar de 1990. 

Els reportatges d’Abargues no són copets a l’esquena. Les seues fotos conten, ajuden, informen, són crits que busquen provocar canvis. Encara que la foto es del què hi ha davant de la càmera, una foto crítica es caracteritza per discrepar amb el què ella delimita i mostra. És una disconformitat. En aquest sentit, es desitjaria no trobar res que captar amb la càmera. Significaria la fi del sofriment, de les injustícies. La foto no rau en furtar-li l’ànima a l’altra persona, rau en tocar-la profundament, descobrir-la, veure el seu interior i notar un intens anhel de vida respirant dintre d’ell o d’ella. La foto que travessa la pell s’explica amb “l’al·legoria Hawthorne”: un científic s’obstina en esborrar la senyal que la seua muller té en el rostre, el més bell que mai s’havia vist; en fer la intervenció quirúrgica, es descobreix que la senyal de la pell estava unida a l’ànima del seu bell cos de dona per una profundíssima i fina arrel, de manera que en traure la senyal de la suau pell s’extirpà també la vida sencera del cos. Perquè la unió era de la senyal del rostre amb l’origen de la vida, amb el lloc de la gestació, amb la mare. La senyal en la pell era de naixement. Una possibilitat per estudiar alguns dels treballs d’Abargues rau en captar la unió dialèctica entre la pell i el pensament; és a dir, comprendre les seues fotos des de la superfície de la interioritat humana, captant un recolliment màxim i el seu context. Únicament així, les instantànies no són submissions, sinó generosos i solidaris diàlegs. 

Abargues diu: “Potser que amb fotos no aconseguiré canviar la realitat, però almenys ho intentaré i faré que més gent vulga canviar la injusta realitat”. Eixa persistència en la postura assumida vers la defensa dels drets humans el situa en la línia també dels treballs escrits per un altre polonès, Wojciech Jagielski (1960). Definitivament es percep en els reportatges d’Abargues un estil profundament ètic. Per això rere les situacions d’injustícia es reviuen algunes de les experiències que va descriure Stefan Zweig (1881-1942). Sembla que el món de hui no està molt lluny del món d’ahir. Les rutes migratòries repliquen el patró dels exilis retrotraient-se, es diu, a l’Èxode de l’Antic Testament i fins i tot des de la vessant de la Tora. Tot és molt complicat. I com d’alguna manera Abargues comparteix les migracions que documenta, només alguns dies és possible anar a veure’l al seu espai de Gandia. Eixos dies domiciliaris fan de dics de contenció d’una consciència que s’escampa pel món per narrar l’altre costat del què és plaent i joiós, closca de la societat del benestar frívol. Només si es narren els fets, serà possible analitzar-los i intervindre per modificar el curs del futur. Així, doncs, el repetit forgotten que Abargues introdueix en els seus treballs es torna memòria en contra de l’oblit d’allò que es vol abandonar perquè dol recordar-ho. Allò es torna història i força ètica per esperar un futur millor per a tothom.