La solitària i rocosa Illa Heligoland de Copenhague va adquirir més màgia intel·lectual en 1925 amb la visita de Werner Heisenberg (1901-1976). Al remot indret, el físic es va sotmetre a un tractament mèdic. Es va millorar, àdhuc va establir principis fonamentals i postulats matemàtics per descriure el comportament de la matèria i l’energia a escales atòmiques i subatòmiques. Admirable. 101 anys després de la visita a l’Illa Heligoland, la fascinant ciutat de Gandia obté un aura encara més sublim el capvespre que Agustín Fernández Mallo (La Coruña, 1967) arriba a la Casa de la Cultura i seu a un silló d’aire victorià, far des d’on mira, amb ulls rodons ben oberts i negres com els d’un bou brau, al públic que hi ha assegut davant d’ell.

Fernández Mallo es responsabilitza de la sessió assignada del Gandia Pensa. El tema és “Humanitats i ètica al voltant de la Intel·ligència Artificial”. És, directament, el contingut del seu darrer llibre, El ángel de la Inteligencia Artificial (2026). El títol s’alia amb el quadre del pintor francès Nicolas Dipre, El somni de Jacob (1500). De l’existència de Jacob no s’han trobat proves arqueològiques. Encara s’entén, per tant, que el que d’ell es diu no pertany a la història. La vida de Jacob és una pàgina desapareguda, un incert passatge. No obstant això, l’escriptor extrau de Dipre la imatge de l’àngel caigut. Resulta una metàfora visual. Li serveix per destacar l’àngel caigut com l’altra criatura que, conjuntament amb l’ésser humà, és l’única que, sobre la Terra, té voluntat pròpia. Són els dos éssers pels quals, en explicacions de Rilke, Déu pregunta: “on esteu?, per què fugiu de mi?” Són les criatures màgiques que no pot controlar.

La reflexió que l’escriptor va presentar a la Casa de la Cultura va ser exigent. I això que va ser una reflexió retallada per tots els costats. L’autor presentava el contingut del llibre de la millor manera possible, elevava l’anàlisi però sense espantar l’auditori complet. Mesurava el que deia i exposava parcialment l’Índex de El ángel de la Inteligencia Artificial. Complet és de la següent manera. Part I: Teologia. Part II: Antropologia. Part III: Física. Part IV: Metafísica. Coda: Més enllà del que és conegut: principi hologràfic per a una IA (entropia, informació, forats negres i intel·ligència artificial). Es notava que l’escriptor evitava resultar desagradable. Poques vegades es va referir a autors clàssics. Encara que va ser molt moderat, no es va poder contenir i, almenys una vegada, es va referir a Aristòtil. Puntualització significativa. No és una bestiesa dir que el darrer llibre d’Agustín té molt de la Metafísica del d’Estagira, de qui a menys d’un centenar de kilòmetres d’esta ciutat hi ha el seu bust fet de marbre en una de les places més boniques de Tessalònica i també una Universitat amb el seu nom. La de Fernández Mallo és una Metafísica underground del segle XXI i una anàlisi de la mímica de la solitud humana contemporània.

Davant la duresa conceptual, l’escriptor es justificava recordant que havia estat convidat al Gandia Pensa per a, precisament, pensar. Unes quantes persones continuaven abandonant la Sala en el primer quart d’hora de l’activitat. Una vegada filtrat el personal, l’autor començá a sentir-se còmode. Al cap de vint minuts, ja no es veia a ningú més abandonar la Sala. Ara hi era el públic escollit per escoltar una de les veus més originals del panorama espanyol actual i les investigacions més penetrants de la realitat.

El ángel de la Inteligencia artificial és el darrer resultat dins d’una trajectòria de vint anys d’escriptura dalts vols. Les següents són algunes de les fites necessàries per entendre la Metafísica underground i la Mímica de la solitud. És clau reparar en Madre de corazón atómico (2024), en certa manera també és un llibre recent. La coberta del llibre presenta una fotografia feta per Helga Stentzel. S’anomena Smoothie. El llibre i la coberta remeten, en el seu origen, al disc de Pink Floyd Atom Heart Mother (1970). Fa uns anys, molts, en una ocasió en què Fernández Mallo tenia el disc entre les mans, son pare, veterinari, va seure al seu costat i li va explicar amb màxim detall tota la informació existent i disponible a propòsit de la vaca de la coberta del disc de Pink Floyd. Passats els anys, i arran de la mort de son pare, l’escriptor va compondre Madre de corazón atómico a partir d’aquell capvespre i sobre la base d’un quadern de notes i fotografies que havia recuperat de qui s’havia dedicat de ple a la veterinària. Son pare havia elaborat l’àlbum al llarg dels anys en els quals va importar vaques des dels Estats Units. Per tant, Madre de corazón atómico és un llibre homenatge. És un gest d’agraïment vers son pare i, evidentment, vers sa mare, que és a qui pertany el cor atòmic en qüestió.

Esta escena protagonitzada pel pare de l’escriptor es pot llegir en el llibre i es va poder sentir de viva veu de Fernández Mallo en la Sala de la Casa de la Cultura. En eixe moment, assegut en el silló d’estil entre victorià i regency, hi havia un xiquet que parlava movent les mans, mans que dibuixaven en l’aire els rostres dels seus pares. Una veu dolça i afectuosa explicava al públic aquella experiència memorable de la seua vida. Fernández Mallo feia ús de l’extraordinària posició que ocupa en el cosmos qui és fill sense fills, qui és l’ésser que resta, per una banda, aferrat a l’abisme adorat, màxim, dels ancestres i, per l’alatra banda, resta davant l’inhòspit túnel d’una finitud exacta. Per això, els llibres del protagonista del Gandia Pensa són l’excel·lent aglomerat de paràgrafs, àtoms literaris, del qual es concreta la matèria d’un assaig, d’una novel·la o d’un poemari, que són els arbres genealògics de les fulles més poètiques concebudes. La pàgina perduda tornarà a reapareixer un instant, com un sospir, en nombrosos capítols dels seus llibres.

L’escriptor s’havia oblidat de la Intel·ligència Artificial i, realment, s’havia posat a parlar i a pensar com se li havia demanat des del Gandia Pensa. S’havia activat el pensament humà en tots els seus recursos i en companyia de la solitud d’una mare, la finitud d’un pare i la melangia d’unes germanes. Tot estava ocorrent a través d’un xiquet. Quan es presencien escenes d’este caire, tota persona que llegeix regressa al primer discurs del Zaratustra de Nietzsche: “De les tres transformacions”. El que segueix no es diu en detriment de cap altre protagonista: mai, mai, mai fins a l’escena descrita hi havia hagut un instant de tanta bellesa inserida en el Gandia Pensa. 

Es confirmava que del que Fernández Mallo estava parlant a través de l’al·legoria de la Intel·ligència Artificial era dels temors, de la finitud i dels secrets de l’ésser humà. I es va desbocar la poètica pròpia de l’autor. En presentar la sexualitat com a contrapartida de la finitud de l’ésser humà, tímides rialles es van sentir entre l’auditori. L’escriptor les va recollir amb un amable somriure, però que també era murri perquè les paraules referides al coit tenien un calat tan arrabassador com el que té la simfonia psicodèlica dels Pink Floyd. Què més es podia dir? Una mena de rampa bàquica va unir l’auditori. On no arriba la ciència, la poesia comença a vibrar, i parla, descriu, perquè és ella la que acaronoa i apropa els estels dels dubtes i la infinita incertesa.

Al llarg dels anys, Fernández Mallo ha concebut poemes que fan estelles a l’estil de Hölderlin i de l’esmentat Rilke, passatges d’excés i d’ordre, de deliri i apol·linis, caòtics i raonables. Que és com parlar de la unió plaent i del distanciament que l’incrementa. Per això amb l’escriptor de La Coruña sempre caldrà tornar, acceptant la redundància, a Yo siempre regreso a los pezones y al punto 7 del Tractatus (2012). Ludwig Wittgenstein (1889-1951) és l’autor del suculent i revisitat Tractatus logico-philosophicus (1914), peça emblemàtica que s’estructura en set punts i en nombrosos subapartats. El setè punt ve precedit pel 6.54, on es proposen la metàfora i el comentari següents: “hi ha que, per dir-ho així, reballar lluny l’escala després d’haver pujat per ella”. En reballar-la, si es vol tornar al punt de partida, només es podrà fer descendint de colp, amb una caiguda, patint el gran bac.

Probablement, a l’àngel de la Intel·ligència artificial li espera alguna experiència semblant. O el que a Ícar. Encara no és clar que la Intel·ligència artificial puga ser el revelatge positiu d’allò que Immanuel Kant va indicar, especialment, en la segona edició de la Crítica de la raó pura: “la imaginació és l’arrel desconeguda sobre la qual se sosté per complet la raó humana”. Probablement, la Intel·ligència artificial podrà, en tot cas, imaginar com l’ésser humà, però l’ésser humà desconeixerà i no podrà imaginar què és el que se li escapa.

Habitualment, Fernández Mallo explica que va treballar professionalment de Físic. És evident que ara està immers en la Metafísica. L’ésser humà de què parlava és, ben dit, el de l’ontologia del dasein que presenta Martin Heidegger, el què va caracteritzar en els cursos que va impartir a Friburg durant el període que, precisament, Heisenberg va estar a la solitària i rocosa Illa Heligoland. En Limbo (2014), l’autor explica que Heisenberg va aconseguir les seues descripcions seguint l’orientació de Niels Bohr. Serveix el concepte de llimbs per comprendre-ho, ja que llimbs fa referència a l’espai intermedi o intersticial, a la fissura (semblant a la intersinàptica) que hi ha entre l’estat inicial i l’estat final de quelcom. És a dir, els llimbs és tot l’invisible que ocorre enmig d’una experiència. Doncs bé, fa vint anys, Fernández Mallo va publicar Nocilla dream i en el primer paràgraf d’esta novel·la fragmentària va incloure una cita dels filòsofs B. Jack Copeland i de Diane Proudfoot. La cita se centra a destacar l’interès que existeix en crear computadores inspirades en el cervell humà, perquè ell encara fa coses que s’enfugen a la informàtica. És paradoxal. En “Retrovisor”, la nota final que Julio Ortega va escriure per a la trilogia Proyecto Nocilla, va posar de manifest que en l’escriptura de l’autor de Vigo la tecnologia és una comunicació operativa. Amb buits, però. I cal seguir fent visibles eixos buits. Perquè són llimbs paradisíacs. Són pàgines perdudes que es troben i que ràpidament tornen a desaparèixer. No només Ortega i Fernández Mallo parlen d’eixes fissures. Octavio Paz va reconèixer “l’experiència d’haver llegit una pàgina reveladora que, l’endemà, no troba en el llibre l’havia llegit. Tothom ha tingut a les mans una pàgina que ha deixat d’existir”.

El número 871 (octubre, 2026) de Le Monde diplomatique publica un article d’Anne Alombert, “Dire <<tu>> à une machine” (en l’apartat Robots conversationnels, les liaisons dangereuses). La idea principal d’Alombert coincideix amb la que Fernández Mallo exposa en la conferència i en el seu llibre El ángel de la Inteligencia artificial. És el que des del principi s’ha dit amb Copeland i Prodfoot: l’antropomorfització en el disseny de les Intel·ligències Artificials. En este context, de Le Monde diplomatique també mereix atenció l’article de Fréderic Lordon, però no pot desenvolupar-se ací.

L’escriptor Físic ja s’ha tornat Filòsof. Es queda admirat per les possibilitats de la Metafísica en cada època de la història del pensament Europeu. De fet, de Martin Heidegger agafa l’esquema conceptual que li cal per comprendre la Intel·ligència Artificial. Heidegger, com s’ha mostrat que fa Fernández Mallo, també cita a Heisenberg i tot seguit diu: “El perillós no és la tècnica. No hi ha res demoníac en la tècnica, el que hi ha és el misteri de la seua essència”. I continua: “El que amenaça a l’home no ve, en primer lloc, dels efectes possiblement mortals de les màquines i dels aparells de la tècnica. L’autèntica amenaça ha abordat ja a l’home en la seua essència” i l’ha desplaçat del seu exercici de ser ell qui desvele la veritat. L’autèntica amenaça prové de pensar que la tècnica especificada en la Intel·ligència Artificial és la superació de tota la mitologia tradicional. El risc està a no adonar-se que la Intel·ligència Artificial és la nova teologia, una religió, diu Fernández Mallo.

Qüestions se’n van quedar en l’aire, evidentment i malgrat tots els apunts que va prendre la desperta, brillant i amistosa María Jesús Espinosa de los Monteros. No se sap qui portava de la mà a qui. Més aviat pot dir-se que anaven junts, que estaven sincronitzats per abordar un punt culminant: “¿Pot una IA posseir una mena mímica de la solitud? És a dir, ¿podria una IA, igual que els humans, tenir expressió pròpia inclús per a si mateixa? Respondrem que sí, però que eixe instant seria aquell en el qual, respecte als humans, la màquina adquiriria no únicament vida pròpia sinó voluntat pròpia i autoconsciència, instant en el qual per si mateixa podria arremetre una sobreacceleració realment existent i fugar-se, no regressar a la nostra realitat i no posseir mai la seua fase de sobre-desacceleració. Este seria el pas de la IA primitiva a la IA evolucionada”. Per favor, “promet que mai li parlaràs de <<tu>> a la IA, i molt menys li parlaràs de <<vostè>>”. És el que ja ha demanat d’Anne Alombert. La IA no està en solitud. No pot parlar de la mímica corresponent. No se sap si en el futur, com una fulla seca, la IA es desvincularà de l’arbre genealògic del què prové i caurà com un àngel.

De tant i de més es va parlar a la Casa de la Marquesa de Gandia. En acabar, es va escoltar una ovació. El xiquet era el gran escriptor. Agustín Fernández Mallo es va posar dret. Sense recolzar-se en ningú, de manera “extremadament individualista” (per dir-ho com a ell li agrada dir-ho), o com acompanyant-se a si mateix com en una mena de mímica de la solitud, reflexiu i conscient, va descendir de l’escenari sense emprar les escales. Com un consolidat àngel caigut, conservant la plètora d’un enfant terrible, va continuar sense somriure gaire. Des de ben lluny es veia que, caigut, que a sota estant, encara era el més alt entre el personal de la Sala.