La mort de cada taronger ressona en les entranyes de la terra. Tot el sòl que pot, munta per les arrels de l’arbre fins a la flor de pètals, que són blancs, suaus i tous com llavis, i que alenen l’aiguanaf embriagador, preàmbul de fruit. Els pètals i les fulles, fets de sòl, retornaran al sòl per convertir-se novament en sòl. Ho faran deixant-se caure. Ho faran perquè desitgen desmesuradament recomençar l’experiència. Si polzada a polzada, a escala de microscopi, es vol fer una ullada àmplia d’aquest cercle de vida botànic dels terrenys de Gandia per arribar a parlar de la fina sorra daurada de les vores de la ciutat així com dels seus animats carrers, semblarà que va a ser un exercici titànic per la desproporció que hi ha entre les dades que ofereix l’aparell escollit i l’objecte d’estudi. Més pretensiós serà, si més no, respondre per aquesta via a la pregunta que atén a les relacions entre el port de la ciutat i els de la resta del món. Afortunadament, els magnífics curtmetratges científics de Guillermo Zúñiga (1909-2005) venen a ser la benedicció d’aquesta comesa, rebaixen els temors de l’inici i convencen de la viabilitat de traçar aproximacions d’aquesta mena. Amb els treballs de Zúñiga, no és un problema moure’s entre les mides de les coses menudes i les consideracions còsmiques. Com a científic i cineasta, ho demostra en els 12 minuts del reconegut documental Guerra en el naranjal (1971). Alguns minuts els va rodar a les àrees que uneixen el nucli urbà de Gandia amb el seu esplendorós tram de platja que va almenys des del Serpis fins el riu Vaca. Zúñiga posa imatge a un munt de pensament del filòsof de la ciència Gaston Bachelard (1884-1962), infatigable investigador que més bé semblava ser un poeta. Alhora, com a primer mestre de la metodologia del documental científic, cal recordar a Jean Painlevé (1902-1989). Tots dos configuren l’ànim idoni per a fer play als mini audiovisuals de Zúñiga i arribar a Gandia.

Guerra en el naranjal és la història universal de la taronja traçada des d’orígens mítics. Gandia és un nucli rellevant en aquesta història. “Hace muchísimo tiempo, y desde muy lejos, el Mar Mediterráneo trajo a nuestras costas del Levante las primeras naranjas, que sabiamente cultivadas originaron un vergel que pronto fue atacado por enemigos de toda especie”, relata Zúñiga. Situant-se en cronologies més properes, es sabut que en la primera dècada del segle XX la ciutat fou un vergel. Era una àrea coberta de perennes fulles verdes de taronger. La seua fragància perfumava el terme i es fonia amb la brisa marina. L’aire s’impregnava de tarongina i els efectes en l’entorn eren d’eufòria. Hi havia tant de fruit que se’n podia exportar. Es va redimensionar l’activitat portuària, apunten investigadors Abel Soler, Pedro Ciscar i Antoni Rodríguez en El Grau de Gandia. Imatges i paraules per a la memòria (2007). “L’exportació tarongera vivia moments de gran auge i el Grau no cessava de créixer a base de cases noves, infraestructures portuàries, magatzems, establiments mercantils […] Es remetien càrregues en vapors destinats a Londres, Liverpool, Manchester, Glasgow, Bristol, Cardiff, Hull, Newcastle, Hamburg, Bremen, Amsterdam, Rotterdam, Anvers, Christiania, etc.”. L’exportació de la taronja és, per tant, la resposta a la pregunta per la connexió entre el port de Gandia i altres ports del món; aquest és el 1r aspecte de la comesa inicial. Llavors, tot anava bé. El mercat rodolava perfectament. Es va construir el moll Sud i una dàrsena que també es dedicava a la descàrrega de carbó per a les foneries i fàbriques tèxtils d’Alcoi. Però les relacions internacionals es van veure afectades per l’esclat de la I Guerra Mundial. El Regne Unit va rebaixar la importació de la taronja i, d’altra banda, “la pansa estava desapareixent dels molls, per la competència de la pansa de Califòrnia, Afganistan i l’Índia colonial britànica”. Sorgiren alternatives. Una significativa fou que “el 1916 s’obria la línia regular de vapors entre Gandia i Cette (França), molt freqüentada per emigrants, que substituïen al camp francès els soldats destinats a la I Guerra Mundial”, expliquen els investigadors en Gandia.

Guerra en el naranjal narra el desenvolupament de l’arbre des de la llavor fins que floreix i dona el seu fruit, perquè el telos de l’arbre sembla que és ser sucós àpat alhora que terreny de batalla. I, qui són els combatents? La resposta passa per explicar que les fases del creixement de l’arbre estan interferides, amb freqüència amenaçades de paràlisi, per la cadena tròfica que protagonitzen una sèrie de minúscules bestioletes. En els seus quefers, semblen ser criatures sense ànima. Cada bèstia menuda és un eslavó de la terrorífica cadena alimentària. Una actriu de la batalla és la vistosa mosca de la fruita. Té closca blava. És la Ceratitis Capitata. Als pocs dies de realitzar la còpula, les femelles d’aquesta mosca, servint-se del fi tub amb què se’ls acaba l’abdomen, perforen la pell de la taronja i dipositen dintre seu vuit o deu ous llargueruts. Fan malbé el fruit. La veu en off informa: “la Ceratitis Capitata ataca a más de cien especies de fruta diferente. Sus preferidas son la naranja, el melocotón, la pera, el higo, las uvas, etc., pudiendo producir, en clima favorable, hasta siete generaciones en un solo año”. Per així dir-ho, aquesta mosca podria destrossar ràpidament la més àmplia i bella col·lecció de bodegons, les dues o tres obres mestres de Caravaggio en aquest camp i podria descompondre tots els rostres d’Arcimboldo per complet. També actua el Cryptolaemus Montrouzieri. I algun cargol que, soca amunt, com bon gasteròpode i bavallós rosega les fulles tendres de l’arbre. El Carbonero, petita au, també passa el càsting i participa en el conflicte. Ningú pensa que aquesta batalla a mort que es lliura en els bancals també està present en el backstage de La primavera (1480) de Sandro Botticelli, obra custodiada a pocs metres del Ponte Vecchio sobre el riu Arno de Florència. On siga, dels cimals dels tarongers brotaran ramillets de tarongina de penetrant aroma. L’historiador de l’art Ernst Gombrich explica La primavera amb capítols escrits per Apuleyo (123-180), però infravalora la presència de Cupido. Que Cupido siga un actor en l’escena que composà Botticelli allà, fa pensar que també l’arc i la fletxa estan als bancals de tarongers d’ací. Prenent una decisió complementària a la de Gombrich, la història que Apuleyo escrigué sobre Cupido i Psiqué és la què, conjuntament amb Guerra en el naranjal, permet esbrinar més bé el cercle vital del mític taronger de Gandia. Cupido i Psiqué són els vertaders artistes de la batalla que es va lliurar.

És menester, però, avançar amb passes més petites per aconseguir desembrollar la qüestió. Guerra en el naranjal mostra que cadascun dels participants en la batalla tròfica supera en agressivitat al precedent. Les refregues deixen bocabadat l’espectador. Li arranquen expressions grosseres, exabruptes i insults. Criaturetes sense ànima i copròfagues destrueixen per nodrir-se de cossos difunts. Sentenciar que no tenen ànima obri una problemàtica difícil per a uns i absurda fins la rialla, per a altres. En qualsevol cas, amb pocs fotogrames, Zúñiga demostra l’alta densitat demogràfica en la superfície esfèrica de la taronja i els conflictes que això enceta. El nombre d’habitants per centímetre quadrat és elevat, fins al punt que alguns habitants estan colonitzats per altres organismes duplicant així la densitat demogràfica gairebé fins un nivell al·lucinant. L’habitatge és tractat de manera infinitesimal. El menjar és qüestió de picograms. L’ecosistema de la taronja representa una societat completa. El treball que fa cada organisme sobre la taronja es suma al d’altres i la dinàmica és com la dels conglomerats empresarials via escala multinacional. 

El pitjor està per vindre. Les inicials escenes que el documental mostra d’un trenc d’alba plàcid i silenciós i què obrin pas a les imatges microscòpiques descrites, es seqüencien en els darrers minuts en forma d’imatges rodades a més distància de les i dels protagonistes i deixen veure de manera més àmplia els contextos; aquest és el 2n aspecte de la comesa inicial. Amb cabassos al llom, collidors de taronja van des dels arbres fins els camions. Es mostren interiors de magatzems amb cadenes de triatge en les què s’embolica, una a una, cada taronja abrillantada amb productes artificials. El film abasteix tot el seu significat en visionar-lo com una al·legoria del comportament de les societats humanes. Guerra en el naranjal és un vàlid acompanyant del Mite de la Caverna de Plató. La cadena tròfica és desmantellada i ara es mostra com una cadena de muntatge fabril, model de la dialèctica d’amo i l’esclau en què la coacció i la degradació esdevenen anihiladors, sense escapatòria, per a tots els agents de la dinàmica. La sentència homo homini lupus que Thomas Hobbes explica en el Leviatan es queda curta, ha envellit malament. 

Els treballs de Zúñiga són savis com ho són les faules d’Èsop. El Ministeri d’Agricultura, Peixca i Alimentació, i també l’àmbit universitari, consideren que el valor dels treballs d’aquest científic i cineasta és inqüestionable. El caràcter d’al·legoria de Guerra en el naranjal augmenta i és més colpidor en descobrir traços biogràfics de l’autor. En finalitzar la Guerra Civil espanyola, Zúñiga va haver d’exiliar-se a França. Va estar reclòs en el camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Després, es va exiliar a Argentina. Finalment, en 1966 va tornar a Espanya i va fundar ASECIC (Asociación Española de Cine e Imagen Científicos). Aquest pessic de Memòria històrica fet des de Gandia ressona en els darrers comentaris en off del documental científic: “Son miles i miles de toneladas de naranjas las que estan en juego todos los años en esta guerra en el naranjal por la obtención de más y mejores frutos sanos e inmaculados. Ya en los grandes almacenes de comercialización serán sometidos a una minuciosa operación de lavado, desinfección, abrillantado, calibrado, etc.” I segueix Zúñiga: “Las frutas heridas en la batalla, son separadas, desechadas para el mercado”. La sinceritat de l’al·legoria presenta el costat més àcid del cítric, constitueix un riuet de llàgrimes de llimes i de pomelos. El documental conclou que “las [naranjas] que salieron ilesas de la cruel guerra, sin embargo, tras meticulosa selección y clasificación saldrán para repartir aroma, dulzura y salud como mensaje de España para todo el mundo” des de la regió del Llevant (Burjassot, Picanya, Perellonet, Sagunt, Algemesí, Gandía i Benicarlo). Guerra en el naranjal és tota una al·legoria dels conflictes nacionals i mundials del segle XX. Altres mini films de Zúñiga són Un pequeño colonizador verde (1968), sobre la molsa, i Las abejas (1951), conclusió del qual sintetitza el més menut i el més gran: “Sobre la mesa y el pan del hombre, esa delicia hecha de néctar, de polen y de cielo que se llama, la miel”. El més petit i l’infinit.

Resten en l’aire les implicacions de la interpretació dels tarongerars de Gandia feta a través del documental de Zúñiga i del quadre de Botticelli; aquest és el 3r aspecte de la comesa inicial. Com que en els assumptes més seriosos la força dels arguments és tota ficció, no té sentit esbossar-ne un ací. Millor tirar per un altre camí per comprendre la metamorfosi màgica que esdevé en torn dels tarongers. Millor amb el Blasco Ibáñez d’Entre naranjos (1900) centrant-se en València i després acudir al Manuel Vicent jove de Pascua y naranjos (1967) situant la qüestió en els indrets més fascinants de Castelló. La història de Cupido i Psiqué com Apuleyo la transmeté és necessària per entendre el real cicle de la taronja en relació a la ciutat. Amb la història de la parella s’impulsa, des del backstage de Botticelli, la presència de dos combatents nous en l’ecosistema del conflicte. Ells són una altra veu en el conflicte. Representen l’àmbit paradisíac. L’ímpetu prové del jardí del que es dona compte i què creix en el fons de la mar des què ocorregué aquell naufragi de les intencions d’exportació. Era quan les papallones acariciaven els estómacs i acceleraven el palpitar dels cors. Els amants s’aborronaven. Freqüentment, Cupido feia segrestos. Es llançaven a les seues cames i a elles es lligaven amb braços resistents com llargues cordes. El flaire de la tarongina, elixir emprat per Cupido, el què sa mare, Venus, va dur en emergir de la mar sobre una gran conxa, s’alià amb el vaivé del vol de les fulles de l’arbre en el seu trajecte des dels cimals capritxosos i de molts nucs fins l’acollidor sòl. Tot només per jaure. Tan sols Cupido convencia les papallones, sempre coetànies d’ell, que aportaren al vol de les fulles d’arbre l’horitzontalitat que els cal per ampliar el radi dels fototropismes. Encara que era com un acabament, tot semblava com un preàmbul. I la metamorfosi de les papallones (eruga, crisàlide) seguia vigent en la seua destinació vers un dels finals més colorits existents a la natura. 

Queda el millor d’aquella vida en què es feia als comensals complaure’s de respirar l’alè dels tarongers i d’acaronar cossos com fruits arrodonits i durs, però flexibles, esferes amb petites puntuacions com de lluna. Cada taronja fou un astre i cada taronger un univers en el què gravitaven galàxies en connivència recíproca i enjogassades per la versatilitat d’indòmites afinitats electives. Queda la millor maqueta de l’etern jardí de cítrics dolços que s’engreixen en el fons de la mar iodada i salada. Encara hui la saba produeix papallones en l’estómac de l’arbre. Les soques es tornen més rodones i capritxoses. Les flors es llancen per jaure juntes i esvalotades a terra. És el cicle més apassionat en les vores de la ciutat de Gandia. Molts racons del terme tremolen així i rememoren el millor del jardí nocturn. Encara avui, com Formentera que enyora el Montgó al que està unida per baix l’aigua (Vicent Andrés Estellés), el jardí de dolces taronges submergit en l’aigua satisfà la melangia de la terra de la Safor metamorfosant-la en desig i empenta l’arbre a mantenir-se vigorós. Però, realment, d’on prové l’élan vital de l’altra part de l’al·legoria? Del més petit Cupido de Botticelli, d’una espurna de la seua força, d’un cabell més vermell que daurat, com de taronja, sorgeix de tant en tant, l’inesperat. Sobta descobrir que psiqué i papallona comparteixen l’etimologia. Ambdues estan indissolublement vinculades amb l’origen del concepte ànima i amb la gramàtica afectiva conseqüent. És la papallona l’insecte que té més ànima (si és què es pot preguntar així)? Una resposta negativa esborraria cada lletra que configura la papallona, l’ànima i la psiqué. Les tres són una. Ací, la filologia és un bastió adorable i salva vides. És per això que, en la zona, les papallones encara es deixen veure els dies que no fa vent. Les papallones que pesen menys que l’aire creuen els núvols i es tornen somnis. Aquest fet només ocorre per damunt dels tarongers de Gandia. En canvi, les papallones que no són tan lleugeres, com fulles s’esforcen per posar-se sobre el sòl al voltant de la soca i cercar així un nou començament des de les arrels de cada arbre per no deixar-ne morir ni un. Entren en el cicle de les noves oportunitats de transformació relatat en Guerra en el naranjal. Demanen més temps, sol i aire abans de clavar-se decidides en la foscor de les escletxes ombrívoles i acollidores obertes en el sòl. Són les papallones que pel moment renuncien a ser somnis i que prefereixen optar a fer més vegades aquest itinerari real, fàctic. La taronja continua simbolitzant, en aquest sentit, el fruit prohibit d’ací, el signe del pecat d’amor vora mar. Aquell élan vital està destinat a ocultar-se, per ara, entre flors d’un altre color però què igualment són flors dolces que naixen submergides en les profunditats marines.

L’origen de la narració científica que Zúñiga ofereix de Gandia en Guerra en el naranjal prové d’un fet poètic, creatiu. Fa molts anys, encara que no tants com per a que es puga considerar llegenda, un vaixell que deien que era gran com Gandia, va desaparèixer en unes coordenades desconegudes entre la costa de la ciutat i les d’Eivissa. De cada polzada de les milles que estan enmig i de tot el que envolta al succés només la poesia, la pintura i el film de Zúñiga continuen donant compte i són elles les úniques què mantenen viva la flama del jardí de cítrics que creix més en el fons de la mar desmarcant-se del tautològic cercle bèl·lic inicial i a partir dels pinyols macissos (units fins l’extrem últim de les arrels a sota) en l’obscuritat dels quals, en cadascun d’ells, ressonen vius, repetint-se ara sense tautologies, insaciables i somrient-se, ininterrompudament, parlant-se i emmirallant-se, merescudament desvergonyits, Cupido i Psiqué.