Els accessos a les ciutats també estan definits per expressions artístiques, més encara quan es tracta d’una ciutat que té vores de mar. Les pintures més recents d’Antoni Durà (València, 1955) que constitueixen la sèrie Flota (2025, Galería Cuatro, València) són nodrides indicacions vers les múltiples capes de la ciutat de Gandia. Per això, Flota també les té. Les dues més evidents estan representades, per una banda, pel conjunt de vaixells de càrrega que suren serens davant del port, i, per l’altra banda, pel conjunt d’una diversitat de flotadors de plàstic emplenats d’aire. 

La pintura més madura de Durà esclata traçant un gir que poquíssims artistes suporten. Es produeix primer un efecte òptic que vol convèncer de ser una plana llisa i res més. Però les representacions detallades emergeixen després, ràpidament, respecte de la llisor. Aquesta operació efectua la revolta contra part dels recursos de la perspectiva tradicional. El cel sobre els vaixells es desplaça cap avant. Ell pesa encara més que tota la fondària de la mar que es mou per a retrocedir i endinsar-se en la remor última de l’horitzó que ella mateixa s’obri per a apropiar-se’l arrossegant finalment la companyia de la flota de vaixells que la suren sabedors del risc de perdre’s a sota de l’aquós calat obscur, gris o de pedaços de blau (índigo, glasto, añil) que evoquen orígens naturals. Hi ha desplegades teories encisadores sobre aquest sofisticat gir estètic que la mirada experimenta i que van, almenys, des de les explicacions d’Erwin Panofsky sobre la perspectiva i l’efecte de profunditat en la pintura renaixentista i posterior fins la crítica que Pável Florenksi desenvolupa a propòsit dels enganys d’aquesta manera d’estructurar els espais sobre els llenços. Aquest reestructuració s’origina i finalitza en cada quadre de Flota, si bé especialment en el conjunt dels vaixells, també s’efectua en el conjunt de flotadors. 

Estibar les composicions pictòriques d’aquesta manera atorga a les imatges un pronunciat vertigen, quasi un desassossec sobre la fondària de les aigües. No obstant, Flota traspassa sense problemes l’atordidora i per això irresistible intensitat romàntica que li posa la traveta a l’estil precedent, aquell que atresorava la ingenuïtat del punt de fuga com un absolut, per aplicar una transformació, ara sí, que dona lloc a una nova perspectiva que és la que s’apropia de l’autèntica profunditat del món. Ja no podrà trobar-se a la realitat una altra profunditat major que la que amaga l’aigua de les mars i dels oceans. La superfície definitiva d’aquestes superfícies d’aigua és el cel únic que cau. Una subtil línia d’horitzó identifica les superfícies de les profundes mars i les superfícies del profund cel en la màxima distància concebible. No pot seguir obviant-se que açò és només part del què ocorre en els llenços de Durà i que l’artista copsa com si aturés el temps per individualitzar-lo en cada imatge. Cadascuna d’elles és un símbol. Quan es reubiquen la profunditat i les superfícies actuals que s’allotgen unides en una ciutat màgica visible, el significat de cada imatge d’ella, per sota les aparences, es replega i es torna a desplegar semblant intencions barroques plenes de recargolaments que constantment cal reinterpretar. Per aquests motius, la fase més avançada dels treballs de Durà la representa la sèrie Flota. Aquesta sèrie és una oda plàstica a Gandia. 

Odes a Gandia se n’han fet moltes, però són d’un altre tipus. Va marcar una fita el volum Jo, Gandia (1986), per la dedicació i mirada apassionada d’Ignasi Mora amb fotos de José Miguel Borja. I és clau per comprendre els indrets de Flota l’oda d’arxiu El grau de Gandia. Imatges i paraules per a la memòria (2007), pel sentiment d’admiració i l’ofrena bella que Abel Soler, Pedro Ciscar i Antoni Rodríguez li fan a la ciutat. Malgrat ser d’una altra natura, no pot ometre’s ací l’oda El Teatre Serrano de Gandia (2007) de Gabriel Garcia Frasquet i Josep Enric Gonga. Aquestes tres odes inclouen referències al port de Gandia, a les seues drassanes i al seu transitat Grau. Aquesta és la zona zero de Durà, el punt des d’on capta els vaixells, que estan de pas. Que no romandran massa temps aturats. Perquè recolliran mercaderia i se l’emportaran a un altre port. Mai es pot saber si tornaran. Realitzen travesses perilloses. Les ones arriben imprevisibles. La profunditat de la mar és fosca i incalculable.Què bonic serà veure aquests vaixells en altres ports, amb escenaris diferents, per imaginar mars i oceans com a la manera d’un trencaclosques universal. 

 L’encert de Durà aquesta vegada ha estat més intel·ligent que mai. De la dignificació d’allò més banal que l’autor va dur a terme en Imatges particulars l’any 2005 a la Sala Municipal d’exposicions “Coll Alas” de Gandia, Vicent Pellicer va destacar que l’artista estava centrat en allò que quotidianament “ningú s’interessa” i que en les obres es percebia “un sentiment de fràgil vulgaritat assignada a un exercici d’inseguretat i inestabilitat, representat pels objectes familiars d’aparença sòlida, d’enlluernadors reflexos”. Aquestes imatges van adquirir la seua màxima expressió en la sèrie del 2017 que duia el nom … amb bona companyia i que es va presentar a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós. Es tractava de la bona companyia: “els pots, els tubs, els pinzells”, era un “homenatge a aquests materials, que per una vegada esdevinguin els autèntics protagonistes de l’escena: ho mereixen”, confessava Durà. Arran d’aquesta sèrie, i com en to kantià extret de la Crítica del judici, Alberto Peñín, arquitecte i acadèmic de Belles Arts de San Carlos, asseverava: “la realitat no és la de l’objecte que es veu, sinó la que aspira a ser, a través de la sublimació d’aquell”. I, ara, travessant la sèrie La mar (2023, Galería Cuatro, València) i donant-li recorregut, Durà arriba a Flota arrabassant el punt de plenitud artística,mostrant que les drassanes ja tornen a fer de hall del  Grau de Gandia i que ubiquen i connoten l’entorn del Riu Serpis i de la rambla de Beniopa que s’eludeixen als llenços. I, a més a més, el varador d’una ciutat és països, capes i estrats biogràfics.  

L’oda que és Flota replega i allarga les tradicionals edats de l’ésser humà que des d’Hesíode venen presentant-se, i que per a l’Ovidi de Les metamorfosis foren quatre: or, plata, bronze i ferro. Durà afegeix la cinquena: és l’edat del plàstic, material que ve proliferant des dels inicis del segle XX. D’aquesta manera, Flota ofereix la possibilitat d’una mirada històrica que va des de la representació dels vaixells fins els flotadors de colors que es venen en els basars davant de la platja. Aquesta oda plàstica a Gandia aglutina, per una banda, un dels motius clàssics de la pintura romàntica: els vaixells i la mar (sosté Esperanza Guillén, Naufragios), , i, d’altra banda, la banalitat dels objectes fabricats en sèrie i que la pintura pop converteix en fetitxe. Amb els flotadors també està la roba per prendre el bany. Eudald Gonzàlez Casanova, en el seu escrit a propòsit de Flota, posa l’accent alhora en els vaixells de càrrega i en el quadre que l’artista pinta d’un banyador, el del fill de la seua filla. Dintre del conjunt dels plàstics, la rellevància d’aquest quadre és màxima, ja que introdueix en la sèriela lògica del parentesc i permet desplegar la longevitat de les generacions. Flota té l’impuls necessari per instaurar el plec mil·lenari de les edats del món des de la primera literatura.

 Recollir tant de temps en imatges suposa un esforç constant, vitalitat i esperança. Havia d’arribar aquest present, un instant que Durà havia començat l’any 1993. Va ser a la Sala A. D., al Carrer Vicaris de Gandia. L’artista va dedicar els treballs a sa mare, de qui va pintar un retrat. També es va exposar una pintura de 52×71 feta a partir de la foto precisament d’un trípode amb una càmera de fotos. J. M. Borja va escriure al respecte: “pinta Antonio, y la fuerza expresiva del lienzo, en su aparente desaliño de modernidad, lleva impresa la dulzura infinita -evocación nostálgica de Isabel-“. La mare de Durà. La companyia que fonamenta tota la companyia possible en la vida. Perquè, seguia Borja, Durà està “dispuesto siempre a emprender la aventura de la vida, y pintarla. Pintarla. Pintarla siempre. Pintar siempre la vida”. Ara tot es nua. Ja tot és més senzill. Companyia constant, serena, irrenunciable. De les 8 imatges de 1993, una és una foto de l’artista. Entre les pintures, la joia és el retrat de sa mare: ventre originari d’expressió, aigua interior que dona vida. Nova oportunitat, com Jonàs que des de dintre d’una immensitat arrodonida, com des de les galeres d’un gran peix o d’un metàl·lic vaixell submergit, s’obria a la vida per dedicar-se a representar la profunditat i les superfícies de la vida a una ciutat banyada per l’aigua de la Mar Mediterrània. 

Durà representa la passió per esgotar un espai pintant-lo. És l’exhaustivitat de la mirada. És això el que està fent el pintor, s’ha dit que com un ambaixador de Gandia, amb la humilitat de saber-se davant una profunditat que ha de dur amunt per mostrar-la de manera clara, hiperrealista; o de saber-se davant d’unes superfícies d’aigües, de drassanes, de vaixells que, més bé, són infinites, inesgotables. La banalitat del plàstic, emprat també per fabricar roba de bany, i del pop es combinen amb la llegendària oxidació dels bucs dels vaixells als que els és pròpia la deriva. En alguns llenços de Flota, la línia d’horitzó que s’esborra fa que els vaixells puguin passar sobtadament de solcar la mar a volar pel cel. Allò visible es torna eteri com el passat de l’existència. L’avanç dels vaixells podrà ser un retorn que manca de començament, però hi ha l’excepció magistral d’un quadre que pren el nom propi de la nota escrita que incorpora: Bebé a bordo. 

L’escena de Bebé a bordo té quelcom absent als altres vaixells de càrrega, que són espais de treball de les empreses Breb Countess, o Spaarnegracht, o Flensborg Delfzijl. Una aura envolta i protegeix Bebé a bordo i fa dir com Jaume Sisa: “Qualsevol nit sortirà el sol”, envoltat d’estels de punta esvelta, cal afegir.En principi, esdevé redundant la funció díctica per dir que una embarcació menuda s’alberga dintre el vaixell gran. Encara més. Bebé a bordo és com un vaixell embarassat que duu una rèplica petita al seu interior i que permetposar l’accent en la delicadesa i la fragilitat de les futures edats del món. És necessari destacar que aquest és l’únic vaixell que està en marxa. D’això informa l’escuma blanca sota la blavor del gruixudíssim buc metàl·lic. Però, cap on es dirigeix Bebé a bordo? On arribarà? La resposta es troba en el quadre de més reduïdes dimensions de Flota. Com un mirall, s’exposa davant de Bebé a bordo. Aquest quadre tan menut pot donar lloc a equívocs o entendre’s com assaig de resposta provisional als interrogants plantejats. Si s’anomena Profunditat i superfícies que es fan vapor, ell tot sol desdibuixarà la línia horitzontal, deixalla de punt de fuga. I, llavors, l’inici de difuminat fa que tota resposta s’arrossegui a si mateixa i als interrogants cap a la inquietant incertesa. Per tant, el diàleg entre els dos quadres fa de vèrtex d’una mirada al futur, d’una intenció sobre el què ha de vindre. Tot sobre la base de la consciència del que no hi és a la vista, del que resta submergit i que, en conseqüència, encara no troba la seua superfície de pintura. El futur encara no es pot mostrar, en això rau. Aquesta edat invisible que resta per vindre és l’accés ombrívol a la ciutat. En Flota no tot sura, per intuïció es sap de derelictes submergits que les algues recobreixen. 

No es podrà negar que l’òxid és la sang dels vaixells de Flota. La sang es barreja amb altres llàgrimes i sofriments: “cada ferida la sang d’un poema” (Joan Salvat-Papasseit), d’un quadre. L’òxid, com materialitat de la reminiscència d’èpoques de dolor esplendorós en que la melangia pugnava amb el desig, fa de fonament d’una representació actual que no pot ser la de respostes unilaterals ni transparents. Flota es fa càrrec del passat i insinua futurs possibles i la mar i el timó són l’altra versió de la metàfora biogràfica de la carretera i el volant. Transcorre el temps, les generacions de les ciutats van des de les besàvies als besnets passant per mares i filles. Amb grafit, esquadres, compàs, oli i llenç l’artista es transcendeix d’edats que el superen, com li correspon fer també a la ciutat, amplitud banyada d’universalitat i de connotacions transnacionals. Els vaixells, imitant balenes metàl·liques, acaricien l’aigua de la ciutat i s’uneixen a ella per aquest frec. Flota està amarada de la ciutat i de les seus generacions, de les edats i els arbres genealògics com extensions laminars de moltes vides. Tot fa que siguen molt desitjables més exposicions d’Antoni Durà i una àmplia mostra retrospectiva de la seua obra.